Liquiditat

Va ser Zygmunt Bauman qui va crear el terme Modernitat líquida, en l’obra d’aquest títol, publicada l’any 2000. Hi va tornar més endavant amb Amor líquid, Vida líquida, Por líquida, Temps líquids, els anys 2003, 2005 i 2006, respectivament. Tanta liquiditat ja es veu que ens havia de portar si us plau per força a la no liquiditat, en la qual ens hem vist immersos des de la Xina fins als USA tot passant, és clar, pels països que es banyen en el líquid marí, del mare nostrum. I és que ja se sap que tot el que puja baixa i que després de temps favorables en vénen d’adversos. O dit d’una altra manera, després de vaques grasses vénen vaques líquides. No em prengueu pas seriosament: la calor m’ha liquat les neurones. I les paraules. 

Em vaig posar sota la lona blanca, lluny de la liquiditat, per fer aquesta fotografia, a Aiguablava, el dia 2 d’agost.

L’empatia

Diu el DIEC que de la “facultat de comprendre les emocions i els sentiments externs per un procés d’identificació amb l’objecte, grup o individu amb què hom es relaciona” se’n diu empatia. La sents o no la sents l’empatia. L’experimento en quasi totes les històries que m’expliquen, ja sigui amb imatges o amb paraules, en novel·les, pel·lícules o de viva veu. No sé pas si és millor o pitjor sentir o no sentir empatia. Només constato el fet que m’identifico amb els protagonistes de les històries que m’expliquen, i amb aquells que me les expliquen també. Pot arribar a ser enutjós. Sobretot si tens consciència que aquella història no s’aguanta per enlloc. Però també en aquests casos sento empatia. 

Tot aquest excursus ve del fet que he acabat Stoner, la novel·la de John Williams, que sí que s’aguanta. No podia no sentir-me identificada amb el protagonista, professor universitari de literatura. I m’hi he sentit en molts moments. Però amb una certa distància. Com la que l’autor posa amb el seu personatge. Si n’haig de triar un dels paràgrafs de la novel·la que he subratllat, em quedo amb aquest: “El quaranta-tresè any de la seva vida, en William Stoner va aprendre el que altres molt més joves havien après abans que ell: que la persona que s’estima al principi no és la persona que s’estima al final, i que l’amor no és un fi, sinó un procés en el decurs del qual una persona n’intenta conèixer una altra.”

Sento empatia estiuenca per aquest blau sense horitzó d’Aiguablava que va tenyir l’objectiu del meu mòbil el passat 2 d’agost.