Diàleg

M.A.

Ombra de pinar dorment,

amb sol filtrat de migdia.

-No corre un alè de vent,

que també s’ensopiria.-

De sobte, amb lleu frissament,

una branca s’estremia...

Era un aucell que hi venia?

era el sospir d’un absent?...

C.

... I ni diríeu que sospira! Passa,

i tota cosa resta en quietud;

ve quan la gent no l’anomena massa

i el crida l’elegit esmaperdut.

Un dit damunt la boca, perquè es tanqui

d’aquesta font el renouer costum;

tot ell és de cristall, perquè no manqui

al fons del nostre pensament la llum.

Testa coberta i amb els ulls oberts,

mentre és present no l’estimem pas massa:

només t’adones que és tan bo i que el perds,

quan del fugir fa la primera passa.

El primer poema, “Quietud” és de Maria Antònia Salvà (1869-1958); el segon “Del silenci” és de Clementina Arderiu (1889-1976).

He titulat la fotografia “Tarda al Metropolitan”. Era el mes de setembre de l’any 2009, quan la vaig fer, allà, a New York.

Viatges pagats

Podem dir que Francesc Cambó és al darrere d’algunes grans obres de la literatura catalana de tots els temps: les Elegies de Bierville de Carles Riba i Entre l’Equador i els tròpics i La ruta blava de Josep Maria de Sagarra. No només de mecenes viu l’escriptor, ja es veu clar, però que l’any 1937 Francesc Cambó donés dos mil francs a Josep Maria de Sagarra, com a regal de casament, va servir perquè l’escriptor i la seva esposa, Mercè Devesa, viatgessin durant set mesos per Tahití i la Polinèsia. L’any 1927, Cambó ja havia pagat un viatge d’una altra parella, Carles Riba i Clementina Arderiu. D’aquell viatge Riba en servà notes i en sortiren les elegies que escriví a Bierville, en l’exili de la guerra, en una síntesi acurada del viatge i de l’exili, del patiment per la terra i de la superació a través de l’escriptura. La literatura catalana deu a Cambó que Grècia i la Polinèsia formin part de l’imaginari literari. Llàstima que no hi hagi encara cap institució relacionada amb aquests dos autors a l’associació Espais Escrits. Tindríem un punt més al Mapa Literari Català 2.0, al Pacífic encara no n’hi ha cap!

Vaig fotografiar l’alta mar blava des de l’illa de Moorea, a la Polinèsia francesa, ja fa uns anys. 

Besos de flors

Clementina Arderiu (Barcelona 1889-1976)

Si una dolça feblesa m’escau,

jo diré com em plauen les roses;

si una dolça feblesa m’escau,

jo ho diria si goses no goses.

Com l’infant que ja sap que és petit

i se’n val amb ingènua malícia;

que ara em sento el voler arraulit,

pres tot ell d’un desig de carícia.

I seré una doneta només,

tota plena de planys i de noses,

i quan vingui l’amat amb son bes

li diré com em plauen les roses.

Mercè Devesa (Olot 1909-Barcelona 1988)

Jo besaré el clavell, cada besada

em deixará la boca perfumada...

vos hi trobareu en el somrís,

del llavi meu, una gentil ofrena

un clavell palpitant, amb una mena

d’embriagador encís.

La fotografia curulla de roses que il·lustra aquests poemes la vaig fer a Ginebra l’estiu de 2007, al roserar del Parc La Grange, amb el llac Léman al fons.