Peus

Em miro el peu d’or d’en Messi i el peu de bronze de l’Auriga de Delfos. Ho veieu com no som diferents dels humans de fa més de dos mil anys? Ens dediquem, des de fa segles, a immortalitzar en metalls duradors els nostres esportistes, ja sigui en or, ja sigui en bronze, sencers o a trossos. És clar que ens costaria d’imaginar l’Auriga amb samarreta i Messi amb pèplum, però això són minúcies. I després ve Horaci i diu que ha fet una obra literària més duradora que el bronze. No sé, no sé...

Mirar-se el melic

Temps era temps, el déu Zeus, pare dels déus i dels homes, va enviar dues àligues en direccions oposades tot dient que el lloc on s’ajuntessin seria el melic del món. Les dues àligues es van trobar a Delfos, a Grècia, de manera que aquell lloc va esdevenir el centre del món dels antics o el que és el mateix el melic del món, òmfalos en grec. 

El món és ple de persones que es miren el melic, vull dir que estan permanentment ocupades amb elles mateixes, pensant-se que són tota la humanitat, que ve a ser el mateix. D’altres persones, en canvi, s’ocupen del món exterior perquè han fet que del seu melic en depenguin altres melics amb la qual cosa no tenen gaire temps de contemplar-se el seu. 

En Gat m’ensenyava el melic, quan el fotografiava, a començaments de juny, al jardí de Llagostera.

Els meus clàssics

Si n’hagués de triar només un, no sabria com fer-ho, perquè no podria renunciar a aquell Amor I, 5 d’Ovidi que acaba amb unes delicioses paraules que no descriuen res i deixen al lector la potestat d’imaginar què ha passat entre el poeta i la seva amada Corinna en aquella cambra a mitja claror: “La resta qui no la sap? Lassos vam reposar ambdós. Que vinguin per a mi sovint migdiades com aquesta!” 

I com podria renunciar a aquells altres versos del poema LI de Catul recreats de Safo: “Em sembla igual a un déu, més encara, que supera els déus, si és lícit dir-ho, aquell que, assegut davant teu, et contempla i et sent riure dolçament.” 

O com podria deixar de banda per haver-ne triat uns altres aquells hexàmetres de la Bucòlica VII de Virgili: “El pollancre és a Hèrcules agradosíssim, com la vinya a Bacus, la murtra a la formosa Venus o els seus llorers a Febus; Fil·lis ama els avellaners, mentre Fil·lis els amarà, ni la murtra vencerà els avellaners, ni el llorer de Febus.” I com podria callar l’Eneida amb Dido que d’amor “s’abrusa infeliç i enfollida vaga per tota la ciutat com una cèrvola ferida”. 

I com podria menystenir els versos horacians que tant m’ajuden enmig de miratges, certeses i perplexitats de l’Oda I, 24: “És dur, però esdevé més lleuger amb la paciència allò que ja no és lícit corregir.” O aquella altra joia també horaciana de l’Oda II, 10 “L’ànima ben preparada espera un canvi de sort enmig de les dificultats i el tem enmig de les bonances.” 

No sabria quin triar, així és que recullo les veles i faig cas de la màxima incisa al temple d’Apol·lo a Delfos: “De res massa”.  

La versió sencera i original d’aquest post d’avui la trobareu en aquest enllaç. Vaig fer la fotografia en el punt de Roma des d’on m’agrada més fer classe.

Europa no és el melic del món

En la mitologia grecollatina, s’explica que des de l’Olimp celeste Zeus, el pare dels déus i dels homes, va llençar dues àligues (l’animal consagrat a ell) en direccions oposades amb la predicció que allà on s’ajuntessin seria el centre del món, el melic. És sabut que les àligues es van unir a Delfos i, per això, allà s’hi va construir aquella mena d’ONU de l’antiguitat entorn del temple-oracle d’Apol·lo.

És, com a conseqüència d’aquesta nostra antiguitat, que a Europa ens creiem, des de fa segles, el centre del món occidental, fins i tot el melic del món. I, si ens mirem un planisferi a l’ús, Europa és en el centre.

M’ha costat de trobar un planisferi que mostrés un altre centre per il·lustrar la impressió que em vaig emportar del meu viatge a Taiwan, l’any 2006. A les conferències, a les visites a Universitats, Acadèmies i Museus, però sobretot a les converses dels àpats, em vaig adonar, voltada de científics com estava, que per a ells (tots eren homes!) Europa es trobava en un extrem del món, que el seu planisferi era un altre: aquells físics es movien entre Àsia i Amèrica, de Taiwan a Califòrnia, de New York a Hong Kong, sense cap necessitat, cap, de passar per Europa.

És clar que tot canvia.