Pistes de gel

A Manhattan, des de primers de desembre, hi ha en funcionament, almenys que jo conegui, tres pistes de gel. 

Aquesta és la pista de Bryant Park: pura delícia. Ocupa el centre de la plaça que es troba darrere de la New York Public Library, una plaça encantadora en totes les èpoques de l’any. Em sap greu que la meva càmera fotogràfica, de nit, no sap fer fotos, o surten com aquesta, del dia 9 de desembre passat.

Aquesta és la pista de gel del Rockefeller Center, probablement la més petita, però la més visitada, tot i que quan vaig fer la fotografia estaven allisant el gel i no s’hi podia patinar. Vaig fer la fotografia el dia 9 de desembre passat. 

Si fixeu bé la vista, veureu al fons dels arbres i del pendís la pista de Central Park, pleníssima de gent. És la més gran i aprofita una fondalada del parc. La vaig fotografiar el 31 de desembre de 2007, avui fa quatre anys. 

De l'absència

És clar que l’absència és la forma més bella de presència, que diria Joyce. I és clar que, si nodreixes l’amor de pensaments i absència, treurà meravellosa flor, que digué Maragall. Però, tot això és literatura. L’absència, en la vida real, és l’espasa que fibla la presència. 

A la fotografia es pot veure una part d’aquell banc de pedra ovalat de Central Park, a New York, on algú va gravar una inscripció que reprodueix una frase de Sèneca, de les seves Lletres a Lucili, que diu, sencera: Alteri vivas oportet si vis tibi vivere. És a dir: Viu per a l’altre, si vols viure per a tu. Era l’inici de la primavera, quan vaig fer la fotografia. I els magnoliers eren tots florits. De rosa. 

La vida podria ser rosa

Hold me close and hold me fast

The magic spell you cast
This is la vie en rose

When you kiss me heaven sighs
And tho I close my eyes
I see la vie en rose

When you press me to your heart
I’m in a world apart
A world where roses bloom

And when you speak...angels sing from above
Everyday words seem...to turn into love songs

Give your heart and soul to me
And life will always be
La vie en rose

A la fotografia, magnòlia de Central Park, el 21 d’abril de 2011. Lliga bé amb la cançó i la veu de Louis Armstrong. 

Doble començ de primavera

Quantes primaveres veurem començar al llarg de la nostra vida? Cinquanta-set? Setanta-vuit? Noranta? Una vegada cada any. M’agrada anar a New York el mes d’abril, per veure començar la primavera dues vegades. Quan a Girona els arbres ja són curulls de fulles, a New York tot just floreixen les magnòlies d’hivern i els narcisos, i alguns arbres comencen a tenir un borrissol verd tendre. Anar a l’abril a New York és retrocedir un mes en el temps i tornar a reviure l’inici de la primavera. Una meravella.

Vaig fer la fotografia, el Dijous Sant de 2011, a Central Park.

Creixeu com els arbres, amors

A la Bucòlica desena, Virgili fa dir a Gal·lus, el pastor-poeta protagonista: “a les forests, enmig dels covals de les feres, m’estimo més patir i gravar els meus Amors en els arbres tendres; creixeran els arbres: creixereu amb ells, oh els meus Amors!”

Uns anys més tard, a les Heroides, Ovidi fa dir a la nimfa Enone, abandonada per Paris: “Els faigs serven el meu nom que tu vas gravar-hi, i sóc llegida Enone, escrit amb el teu falçó, i tant com les soques, creix el meu nom.”

Al segle XV, el poeta Jeroni Pau recreava el tòpic d’aquesta manera: “Ací un vern enorme tenia esteses les seves branques immenses, allà em va agradar de gravar, oh cruel! el teu nom. Com aquest arbre creixi, així creixeu vosaltres, amors.” 

No sé si algun dels lectors d’aquest bloc ha gravat mai en l’escorça d’un arbre el nom de la persona estimada. Jo ho vaig fer, d’adolescent, en un dels pollancres d’una arbreda camí de Sant Llorenç, a Llagostera. Fa anys que van tallar l’arbreda.

Les traduccions de Virgili i d’Ovidi provenen de les edicions de la Fundació Bernat Metge, la de Jeroni Pau prové de la meva edició de Curial, de l’any 1986. Vaig fotografiar aquest arbre d’espaiós brancam de Central Park l’agost de l’any 2009.

L’obelisc de Central Park

En vaig parlar en un altre post de l’obelisc de Cleòpatra de Central Park. Ahir vaig veure que era notícia al diari, perquè el secretari general del Consell Superior d’Antiguitats egipci ha escrit una carta a l’alcalde de New York. L’alerta del mal estat del monument i li adverteix que, si la ciutat no és capaç de tenir-ne bona cura, reclamarà la seva devolució a Egipte. 

De fet, no se’l mira gaire ningú l’obelisc de Central Park. Sempre l’he pogut retratar de tots cantons, sense interferències humanes, perquè el contemplàvem nosaltres sols. Sembla que l’obelisc encara està sorprès de l’arbratge que l’envolta, acostumat com estava als palmerars d’Heliòpolis. El van erigir darrere del Metropolitan Museum, el 22 de febrer de 1881, gràcies a la generositat del mecenes William H. Vanderbilt. 

A la fotografia, que vaig fer l’agost de 2009, es pot veure l’obelisc i l’edifici de vidre que forma part del Met, que conté justament el temple egipci de Dendur. Vaig escapçar la punta de l’obelisc. Per això il·lustro el post amb una segona fotografia de l’obelisc, com una fletxa que emergeix de la verdor del parc, des del Roof Garden del Met. 

Ales d’àngel

La meva mare es deia Angelina. La meva àvia, i padrina, es deia Angelina. Quan jo vaig néixer, em van posar Maria Àngela. Angelina no, que ja n’hi ha dues, va dir la meva mare. Passats els anys, vaig fondre en l’escriptura els dos noms en un de sol: Mariàngela, com m’havien dit sempre. Ahir era el dia del nostre sant, la Mare de Déu dels Àngels. I, al meu costat, hi havia dos àngels i dues àngeles.

El primer dia de classe de grec a l’Institut Jaume Vicens Vives de Girona, quan encara era l’Institut de Girona, l’únic de la ciutat, al capdamunt del carrer de la Força, el senyor Golobardes, el professor, ens va preguntar el nom a tots i cadascun dels estudiants de cinquè curs de l’antic batxillerat de Lletres. Ens volia fer veure que la major part dels nostres noms venia del grec. Sempre més he recordat, amb un cert orgull, el que em va dir: senyoreta Vilallonga, vostè és una missatgera dels déus.

Vaig fer la fotografia de l’àngela de la Betshesda Fountain de Central Park, a New York, el mes d’agost de 2009.

The Roof Garden

Arbre brancat, xarxa neuronal, sistema circulatori humà, de tot això participa l’enorme escultura platejada que ocupa tot el Roof Garden del Metropolitan Museum. Pujar a la terrassa de l’edifici neoclàssic de la cinquena és sempre una experiència, tens tot el mar d’arbres de Central Park als teus peus i l’atordidor skyline de New York de decorat de fons, pels quatre cantons.

L’escultura Maelstrom, creada pel nordamericà Roxy Paine, fa les delícies dels visitants estiuencs del museu que passegem i ens fotografiem enmig de les set tones de tubs-venes-branques d’acer inoxidable que produeixen mil efectes sorprenents amb el sol i les vistes i l’enorme paret de mirall. Ha estat subvencionada per l’empresa Bloomberg, l’alcalde multimilionari de la ciutat. That’s New York!