És clar que l’absència és la forma més bella de presència, que diria Joyce. I és clar que, si nodreixes l’amor de pensaments i absència, treurà meravellosa flor, que digué Maragall. Però, tot això és literatura. L’absència, en la vida real, és l’espasa que fibla la presència.
A la fotografia es pot veure una part d’aquell banc de pedra ovalat de Central Park, a New York, on algú va gravar una inscripció que reprodueix una frase de Sèneca, de les seves Lletres a Lucili, que diu, sencera: Alteri vivas oportet si vis tibi vivere. És a dir: Viu per a l’altre, si vols viure per a tu. Era l’inici de la primavera, quan vaig fer la fotografia. I els magnoliers eren tots florits. De rosa.
Entrades
Els romans i els grecs sempre en tenien de bones, de frases. Estic contenta de no perdre el contacte amb ells a través de les teves paraules. Abraçades!
ResponEliminaSi tot ja ha estat escrit de manera tan bella i profunda...
ResponEliminaJa tens raó Mariàngela. El llatí llengua universal!
ResponEliminaBella llengua la llatina per a paraules sàvies, Cristina! Gràcies per mantenir el contacte. No saps com m'agrada!
ResponEliminaI quina sort que ho podem llegir i tenir i recrear, Teresa!
Al Tibet, a New York.... Ben tornada, senyoreta! Quantes aventures!
Arreu saps veure les més belles empremtes llatines. La fotografia d'aquest banc solitari està plena d'absència. I els magnoliers ho saben.
ResponEliminaVivir para el otro si quieres vivir para ti..., una máxima que mantiene viva la primavera de la convivencia sea en Central Park o en una habitación humilde.
ResponEliminaSaludos.
La teva lectura em fa estremir, Glòria, per la transparència. Abraçada.
ResponEliminaHasta dónde es posible, José Julio. Saludos.
Amb el seu permís, faig meus els mots de la Teresa.
ResponEliminaEl meu de permís ja el tens, i suposo que la Teresa no tindrà cap inconvenient a donar-te'l!
ResponElimina