Quan Virgili va escriure l’Eneida, va triar una sèrie de mots, els va posar un rere l’altre, en versos hexàmetres, per a poder dir la història que volia explicar. Això passava al segle I abans de Crist. Un autor del segle IV, Ausoni, va agafar de l’Eneida mitjos versos d’aquí i d’allà i els va combinar, de manera que va confegir una obra diferent. Els mots tots eren de Virgili, sí, però Ausoni va manipular-los i el resultat és una obra d’Ausoni, el contingut de la qual no té res a veure amb el text de Virgili. Perquè, Ausoni fa dir a Virgili allò que no va dir.
Aquest és l’art de la manipulació, i del centó, que així va titular Ausoni la seva nova peça, Centó nupcial, que explica el que el lector d’aquest post pot imaginar que explica. I així la justificava Ausoni: “I si la vestida severitat de certa gent condemna alguna cosa en la nostra plasenteria, que sàpiga que és treta de Virgili. Així, doncs, qui no s’agradi d’aquesta joguina nostra, que no la llegeixi, o si la llegeix que l’oblidi, o si no l’oblida que la perdoni. Perquè, en realitat, és la descripció d’unes noces i, que vulgui o no vulgui, aquests ritus no són altrament.”
L’any 1928, quan la Fundació Bernat Metge va publicar l’obra completa d’Ausoni, va deixar sense traduir aquesta composició, veureu només puntets en les dues pàgines del volum. El text llatí hi és, sencer.
Il·lustra aquest post un fragment d’un sepulcre romà que vaig fotografiar, fa un any, al Museu Nacional de Beirut.
Entrades
M'ha agradat saber aquesta història entre Virgili i Ausoni, que Ausoni hagi estat descobert, així cadascú és cadascú...
ResponEliminaDe fet, Ausoni no se'n va pas amagar, jugava, al mateix temps que homenatjava un autor que admirava, suposo...
ResponEliminaDesconeixia completament el concepte de “centó” i, entusiasta com sóc dels jocs “de” i “amb” paraules, he corregut a tafanejar per Goggle, i vet aquí que a "Google Llibres" he trobat el fragment amb els puntets que cites aquí, en aquest enllaç, a les pàgines 51 i 52.
ResponEliminaLa veritat és que no entenc el perquè dels puntets (en podem dir censura?) en una obra tan rigorosa com ho és la de la Fundació Bernat Metge. Sembla que els responsables d'aquests puntets no haguessin entès prou bé els mots que Ausoni, a continuació, adreça al destinatari d'aquest escrit:
“Però quan hauràs acabat de llegir, estigues al meu costat contra aquells que, com diu Juvenal: `es donen aires de Curis i viuen en bacanal”.
Fi com sempre, Enric! Has llegit el que diu el Manifest Groc dels savis de la Fundació Bernat Metge?
ResponEliminaHi ha dos autors més amb aquesta "censura", la primera edició dels poemes de Catul (1928) i els epigrames de Marcial (1949-1960). Modernament van reeditar Catul (1990), comme il faut. Però per a Ausoni i Marcial encara no ha arribat la revisió.
Sí, coneixia el Manifest Groc, que vaig utilitzar precisament ja fa temps en una petita discussió que vaig mantenir en un blog per intentar mostrar el tarannà d'un caragirat com Dalí, que anys després de signar aquest manifest es convertiria en un adulador més del dictador, “gràcies” al qual, durant gairebé quaranta anys vam haver de formar part i viure, si-us-plau-per-força, amb les més ràncies manifestacions culturals, però és clar que si bé entenc, sobretot per l'època en què va ser signat (sempre, crec, s'ha de tenir molt present l'època en què succeeixen les coses), però no comparteixo del tot, més que l'esperit, les formes d'aquest Manifest, desconeixia el perquè, aquest en concret, de la referència a la Fundació Bernat Metge.
ResponEliminaHe vist que del primer volum de les Obres completes d'Ausoni hi ha una segona edició a cura de Joan Petit, però el fragment motiu del teu apunt pertany al segon volum i, per tant, continua amb els puntets. ;)
Et copio un fragment d'un article que vaig escriure fa anys: "A l’altra cantó, en canvi, hi podem situar els signants del famós Manifest Groc, publicat l’any 1928, en el qual hi podem llegir “Preguntem als intel.lectuals catalans: -De què us ha servit la Fundació Bernat Metge, si després haveu de confondre la Grècia antiga amb les ballarines pseudo-clàssiques?”. Aquestes ballarines al.ludides en plural fan referència única i exclusivament a Àurea de Sarrà, que en un principi figurava amb nom i cognom en el Manifest, però que van ser substituïts pel que hem pogut llegir, segons que explicà Sebastià Gasch, un dels signants, a suggeriment del Govern Civil de Barcelona, amb l’argument de “porque la pobrecita se gana la vida bailando”."
ResponElimina“Àurea de Sarrà, la dansarina apassionada i de vida apassionant”, Revista de Girona, 180 (1997), pp. 54-59.
Pots trobar l'article sencer en aquest enllaç :
http://www.udg.edu/LinkClick.aspx?fileticket=7CnXbdgZg20%3d&tabid=5830&language=ca-ES
Gràcies per l'article: Interessantíssim!
ResponEliminaTot i que insisteixo sempre que s'ha de tenir present l'època i les circumstàncies en què es produeixen tota mena d'esdeveniments, amb tot el que hi expliques sobre Àurea de Sarrà, bé es podria aplicar als signants del Manifest allò que tan encertadament es diu davant segons quins menyspreus: “De quin pa en feien rosegons!”
Com et deia a l'anterior comentari, segur que els signants tenien les seves raons, però, noia, seré tan “carca” com es vulgui, però que no em toquin Guimerà i, pel que fa a les referències a l'Orfeó Català, cada vegada que pujo les escales que duen a la sala de concerts del Palau de la Música, de Barcelona, hi veig les dues grans plaques commemoratives de les estrenes a l'Estat espanyol per part de l'Orfeó de la Missa en si menor i de la Passió segons Sant Mateu, de Johan Sebastian Bach, i em sembla que això no és cosa de per riure.
Aquesta dona és sant de la meva devoció des de fa uns quants anys, Assur. N'he escrit uns quants articles i he fet conferències, fins i tot a Atenes. A la tardor en faré una a Caixa Forum de Girona. Estic contenta que t'hagi interessat.
ResponEliminaEren joves i anaven contra allò establert, com molts els joves de totes les èpoques. Amb encerts i errors, hi estic d'acord.