Europa no és el melic del món

En la mitologia grecollatina, s’explica que des de l’Olimp celeste Zeus, el pare dels déus i dels homes, va llençar dues àligues (l’animal consagrat a ell) en direccions oposades amb la predicció que allà on s’ajuntessin seria el centre del món, el melic. És sabut que les àligues es van unir a Delfos i, per això, allà s’hi va construir aquella mena d’ONU de l’antiguitat entorn del temple-oracle d’Apol·lo.

És, com a conseqüència d’aquesta nostra antiguitat, que a Europa ens creiem, des de fa segles, el centre del món occidental, fins i tot el melic del món. I, si ens mirem un planisferi a l’ús, Europa és en el centre.

M’ha costat de trobar un planisferi que mostrés un altre centre per il·lustrar la impressió que em vaig emportar del meu viatge a Taiwan, l’any 2006. A les conferències, a les visites a Universitats, Acadèmies i Museus, però sobretot a les converses dels àpats, em vaig adonar, voltada de científics com estava, que per a ells (tots eren homes!) Europa es trobava en un extrem del món, que el seu planisferi era un altre: aquells físics es movien entre Àsia i Amèrica, de Taiwan a Califòrnia, de New York a Hong Kong, sense cap necessitat, cap, de passar per Europa.

És clar que tot canvia.

Match Point

Ahir a la nit vaig tornar a veure Match Point, el film de Woody Allen. Sabia que la primera vegada que havia vist la pel·lícula era en un avió, però no recordava cap on viatjava. Vaig fer una cerca entre els meus papers: va ser el 20 de maig de 2006, en el vol (memorable vol!) de China Airlines entre Frankfurt i Taipei.

Tenia algunes anotacions sobre el film, per exemple que em van entusiasmar les àries d’òperes de la pel·lícula, encara que no n’hi hagués cap de Puccini. I havia anotat també la frase de Sòfocles que el protagonista diu quasi al final del film, més o menys això “no néixer és a vegades una gran sort”.

Reflexionar sobre l’atzar i sobre l’oportunitat de ser en el lloc oportú en el moment oportú o en el lloc equivocat en el moment equivocat no sé si és la millor companyia per un viatge en avió. Sigui com sigui, vaig contemplar fins al final aquella tragèdia moderna.

I ahir vaig passar de la pel·lícula a recordar aquell viatge. Qualsevol cosa serveix per despertar la memòria, encara que de vegades no podem controlar-la del tot: em pensava que l’escena final era una altra.

Un altre dia parlaré de Taiwan, ara que he trobat els papers de la memòria. A la fotografia, el cel de núvols sobre Taiwan des de l’avió, encara que sigui el de la ruta Hualien-Taipei, em sembla.