Nouvingut que cerques Roma a Roma,
i res de Roma a Roma no perceps,
els vells palaus, els vells arcs que veus,
i els vells murs, és això el que anomenen Roma.
Mira quin orgull, quina ruïna, i com
aquella que posà el món sota les seves lleis
per domar-ho tot, es domà a vegades,
i esdevingué presa del temps que tot ho consumeix.
Roma de Roma és el sol monument,
i Roma Roma ha vençut solament.
El Tíber sol, que vers la mar fuig,
roman de Roma. Oh mundana inconstància!
El que és ferm és pel temps destruït
i el que fuig al temps fa resistència.
He traduït del francès aquest sonet de Les antiguitats de Roma, de Joachim du Bellay (1522-1560), i l’he il·lustrat amb una fotografia que vaig fer a Roma el dia de Tots Sants de l’any 2009.
Entrades
