L’escriptor llatí Publili Sirus deia que fins i tot un cabell té la seva pròpia ombra. Virgili expressà bellament el capvespre amb aquesta imatge “de dalt de les muntanyes cauen, allargades, les ombres”. Plutarc explicava que, quan Alexandre es va adonar que el seu cavall Bucèfal tenia por de la seva pròpia ombra, a partir d’aquell moment sempre el va situar de cara al sol i, així, el va aconseguir domar. I és que hi ha qui no es refia ni de la seva pròpia ombra. Tots tenim, diu un amic meu, aquesta franja d’opacitat, variable en cadascun de nosaltres. Alguns coneixen bé el grau d’opacitat d’altres i se’n serveixen.
El sol capvespral del darrer dia d’abril de l’any 2011 em va empènyer a fotografiar la meva franja d’opacitat.
Entrades
