El destí de les cartes

He escrit i rebut centenars de cartes, potser per això m’atrauen tant els epistolaris, sobretot els dels escriptors. I, darrerament, tinc feina, perquè se’n publiquen, i de bons. El darrer, encara amb olor de nou, les Cartes a Mahalta, la part conservada de la correspondència que van mantenir, d’una habitació a l’altra, el poeta Màrius Torres i Mercè Figueras, amb 80 cartes d’ell i 30 d’ella, escrites entre 1935 i 1942, mentre tots dos vivien la tubercolosi i l’amor al sanatori de Puig d’Olena.

No fa ni mig any, van aparèixer les Cartes de guerra i d’exili (1934-1960) de Mercè Rodoreda. Un recull de les cartes rodoredianes conservades i destinades a amics, familiars i al seu amor Joan Prat, o Armand Obiols, com preferiu. Per gaudir del diàleg complet hem de tenir uns quants llibres més a les mans, com és ara les Cartes a Mercè Rodoreda d’Armand Obiols, ja publicat l’any 2010. Les que s’havien intercanviat Rodoreda i el poeta Josep Carner ja es podien llegir, totes juntes, des de l’any 2002. Com també les creuades, i conservades, entre Rodoreda i Anna Murià publicades l’any 1985.

Hi ha qui edita epistolaris com si es tractés de monòlegs, totes les cartes d’un autor i prou, sense les respostes. Fet i fet, però, escriure una carta vol dir establir un diàleg amb un interlocutor absent, una conversa pensada i escrita.

El destí de les cartes. Primer, un destinatari. Després, l’oblit, la desaparició, el calaix, o la publicació per a gaudi dels enamorats dels epistolaris. Com les Cartes completes (1960-1983) de Mercè Rodoreda i Joan Sales, quasi, quasi una novel·la a quatre mans.

No us sabria dir quins íntims pensaments m’han fet il·lustrar el text amb aquest aparador de París, que vaig fotografiar el mes de setembre de l’any 2015.

Miralls per a tots els gustos

El 26 de gener de 1967, Rodoreda parlava d’una seva novel·la en una carta a l’editor Joan Sales: “L’altre dia, abans de venir a París, remenant més paperots, vaig trobar 60 pàgines d’una novel·la que escrivia conjuntament amb la Plaça (estava molt bé de salut). Al dematí escrivia la Plaça i, a la tarda, aquesta altra que se n’havia de dir La casa abandonada. Si actualment tingués la força d’acabar-la i sobretot, si pogués agafar l’estil, seria una novel·la espatarrant. Ja veurem. El que em destorba -i faig amb certa mala gana- és l’adob d’Aloma.” 

En tornà a parlar en una carta del 6 de febrer del mateix any i en devia parlar en una carta del 3 d’abril, que no sembla que es conservi. A la resposta, Sales li diu: “La casa abandonada: d’acord amb l’Obiols que estaria molt millor Mirall trencat, però l’Obiols no podia saber, ni vós, que en aquests moments el CLUB ha llançat una novel·la d’en Ferran de Pol que es diu Miralls tèrbols. I Catalunya és massa petit perquè hi puguin aparèixer en un any o poc més de diferència (suposant que la vostra la publiquéssim d’aquí a un any) dues novel·les amb “miralls” en el títol.” 

Ja coneixeu el meu gust per les llistes. He fet un cop d’ull i, a més dels dos ja mencionats, m’he trobat amb tots aquests miralls en els títols de novel·les o poemaris, de la literatura catalana: El mirall entelat, El mirall inhumà, El mirall de la metròpoli, El mirall de Circe, El mirall venecià, Mirall nu, Com en un mirall, Un mirall en el camí, Mirall negre, El mirall del futur, La porta en el mirall, Mirall, Mirall de la veu i el crit, Mirall antic, Miques de mirall, El mirall i l’ombra, El mirall embruixat, Història d’un mirall, L’esguard al mirall, L’home dins el mirall, El mirall meravellós, El mirall imaginari. 

L’Alícia de Lewis Carroll, segons Sir John Tenniel, a punt de passar a l’altre costat del mirall, il·lustra aquest post emmirallat.

Va d’epistolaris i de La plaça del Diamant

Primer va ser el monumental carteig entre Joan Sales i Mercè Rodoreda (1960-1983). Després van arribar les cartes d’Armand Obiols a Rodoreda, sense les de Rodoreda (1941-1971). Ara han arribat a les llibreries les nombroses cartes que s’escriviren Baltasar Porcel i Llorenç Villalonga (1957-1976). 

L’any que acaba d’arribar farà cent anys que va néixer Joan Sales i cinquanta anys que es va publicar La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Vet aquí algunes opinions que he extret dels tres epistolaris sobre l’obra. 

Del darrer capítol de la novel·la Armand Obiols diu a Rodoreda en una carta datada a Viena el dia 5 d’octubre de 1960: “Últim. És una obra mestra; sis o set pàgines de prosa com poques n’hi ha a la literatura catalana des que va començar. [...] Si en el repàs que estàs fent tens sort, hauràs escrit una obra mestra.”

El dia 11 de gener de 1962, Joan Sales escrivia a Mercè Rodoreda: “Li he dit que a parer meu La plaça del Diamant era una novel·la d’un calibre com Solitud, una de les millors novel·les catalanes de tots els temps.”

Llorenç Villalonga a finals d’abril de 1962 escriu a Porcel: “La de Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant, es tal vez mejor. Empecé a leerla con prevención y la protagonista, y el mismo Quimet (un eixelebrat, al principio antipático) se fueron adueñando de mí. Una buena novela. Y eso que al final resulta, para mí, excesivamente lírica.”

Finalment, el mateix Villalonga escrivia a Sales una carta que coneixem perquè el mateix Sales la reprodueix en una altra del 13 de juny de 1962 dirigida a Rodoreda. Hi digué Villalonga: “Bé, senzillament, La plaça del Diamant em sembla una obra mestra.”

Cartes i cartes dins d’altres cartes, com si es tractés de nines russes: el lector pot triar i remenar. A la fotografia, que he trobat a la xarxa, Sales i Rodoreda prenen cafè. I conversen.

Cartes d’amor

Fins i tot quan són peces literàries, vull dir cartes escrites per a ser publicades, és un fet que els epistolaris són repetitius, sobretot si es tracta de cartes d’amor. Ho explico als estudiants, quan analitzem les Heroides d’Ovidi, per exemple. En aquell aplec de cartes que Ovidi va imaginar, tot d’heroïnes mítiques escriuen una carta al seu amor absent. Així podem llegir una carta de Dido a Eneas, una altra de Penèlope a Ulisses, una d’Ariadna a Teseu, una de Fedra a Hipòlit o una de Safo a Faó, entre d’altres. Les paraules que mostren nostàlgia i enyor s’hi repeteixen, així com els retrets per l’absència. Fixen els tòpics dels epistolaris amorosos. Però, ai, més val no llegir una carta rere l’altra: cansen. Hi he pensat mentre llegia les cartes que Armand Obiols va escriure a Mercè Rodoreda, recollides ara en una edició totes juntes i sense les respostes de l’autora de Mirall trencat. Serà que ja només em complau de llegir i rellegir les belles cartes d’amor que m’han enviat a mi i que he correspost?

A la il·lustració, Fil·lis escriu una carta a Demofont, en una miniatura d’una traducció francesa de l’obra ovidiana, manuscrita de finals del segle XVI i conservada a la Bibliothèque Nationale de France.

La mort d’Obiols segons Rodoreda

Avui fa quaranta anys que va morir a Viena l’escriptor Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat. Mercè Rodoreda era a Viena, des del mes de maig, per acompanyar l’escriptor els darrers dies de la seva vida. Ella mateixa va fer la crònica de tot plegat en una carta que va escriure al seu editor Joan Sales, datada a Viena el 20 d’agost de 1971. 

Hi diu així: “Obiols va morir el dia quinze d’agost a dos quarts de sis de la tarda. L’endemà, dia 16, feia exactament quatre mesos que l’havien operat. Va morir cristianament. Li va administrar els Sants Olis mossèn Joan Torelló, un sacerdot català, personatge important a Viena i de l’Opus Dei. En realitat l’agonia de l’Obiols ha durat quatre mesos. Ha estat la cosa més espantosa que m’ha tocat viure, això que en el llarg de la meva vida, la vida s’ha dedicat a curar-me d’espants.”

La carta es pot llegir sencera a Mercè Rodoreda-Joan Sales, Cartes completes (1960-1983), publicat l’any 2008 per Club Editor.

A la fotografia, el jardí Mercè Rodoreda de l’Institut d’Estudis Catalans, florit de glicines el passat 14 d’abril.