Setmanari desembral

Dilluns 10

Suetoni diu que no diu penjaments de Juli Cèsar, “Ometré això, no diré allò, passaré per alt allò altre”. Vet aquí la retòrica fal·laç d’un escriptor esbiaixat que, a la biografia de Cèsar, reprodueix un fragment de la cançoneta que els soldats de Cèsar cantaven durant l’entrada triomfal a Roma, després del triomf a les Gàl·lies: “Endreceu les esposes, ciutadans de Roma, portem l’adúlter calb.” 

Dimarts 11

Aurora Bertrana, Cèlia Suñol, Mercè Rodoreda: tres escriptores catalanes a Suïssa. Suñol va conèixer l’amor de la seva vida a Davos l’any 1921, el danès Kaj Hansen. Ho explica a la novel·la autobiogràfica Primera part. Bertrana es va casar amb el ginebrí Monsieur Choffat l’any 1925. Ho explica a les apassionants Memòries fins a 1935. Rodoreda va conèixer el doctor Marcel Naville a Ginebra, a finals dels anys cinquanta. De la ciutat i de la relació, i del fet d’escriure, va néixer “Paràlisi”, un conte extraordinari.

Dimecres 12

El dotze del dotze del dotze, ressonaven aquests mots del poeta Josep Sebastià Pons, als cinquanta anys de la seva mort: “Mentre va s’esvaint l’ombra nocturna, / veig la falceta prima de la lluna, / i jo li dic: “Què vols dallar, / falceta prima de la lluna?” / Ella respon sense paraula, / i sembla dir: / “M’esborra l’alba. / El qui m’ha vista ja no em veu.” / En sa cambra ignorada ella es fonia, / i mentrestant l’alba encenia / d’un sol toc les muntanyes de la neu.” 

Dijous 13

“Virgili pot donar encara al món d’avui el seu missatge de llum, de dolor i d’esperança”, digué Miquel Dolç l’any 1958. Hem inscrit la frase a la petita sala d’exposicions de l’Institut d’Estudis Catalans, perquè hi recordem el centenari del naixement del llatinista, traductor, filòleg i poeta: “Virgili i nosaltres i Dolç”. Hi ha també els 38 volums de la Fundació Bernat Metge signats per Miquel Dolç. 

Divendres 14

La situació de la llengua catalana al matí, l’Academia Europaea a la tarda. De les molles llambordes barcelonines al fort vent de l’estació de Caldes, el tren serveix per posar distància i retrobar la veu interior enmig de les veus d’altres. I també per retrobar els amics del bloc, amb aquest post, dietari breu, confegit a partir d’unes poques notes al marge d’una setmana de desembre.

Vaig fer la fotografia d’un dels vaporets del llac Leman, amb la xemeneia ratllada de groc i de negre, el dia del meu sant de l’any 2007.

En la mort de Marilyn Monroe

Avui fa cinquanta anys que va morir Marilyn Monroe i enguany en fa cent del naixement del poeta i llatinista Miquel Dolç. L’any 1973, al seu recull Imago mundi, Dolç va incloure aquest poema que va titular “En la mort de Marilyn Monroe”. Per il·lustrar el post he triat aquesta fotografia de Marilyn, de Getty images, de l’any 1956, poc després d’haver-se casat amb Arthur Miller.

¿No hi hagué un àngel més que els altres fort

per a un cos tan rebel, fràgil i tèrbol,

que un mercadeig infame de guineus

ultratjà i exalçà fins a un deliri

d’idolatria? Oh Marilyn, quin gust

ens ha deixat de llot i d’alga

el teu inútil acte impietós,

que t’ha fet sols un número de cripta!

Tu, l’escultura, pols avui,

pàl·lida, al grat d’un aquiló de gestos

admiratius. Sense conèixer els jocs

ni els lleures infantívols, et llançares,

tu, la dumb blonde, víctima innocent,

cap a l’enorme trampa de la vida.

I et fou trampa com un circ golut,

però desert, enmig d’un públic àvid

d’enviliments. Avui, dels milions

de llops que atreia el teu tumult d’imatges,

¿qui per a tu tindrà un esquitx

de la infinita pietat que ens feies?

Ai! Marilyn, ai! Hollywood, fitons

d’aquest progrés de coca-cola

i de desvari nuclear, que encén,

delint els vells, cent mòduls nous, que jutja

més viril el barbut, que confon l’art

amb la publicitat a tant la lletra

i amb el tòrax florit! Estem sadolls

de fang i de mentides,

i tu de sobte, Marilyn, t’esmunys

pel passadís de vori,

duent al puny l’auricular

per enviar-nos des de l’altra riba...

¿què: l’esperança, el pànic, el no-res?

Ai, dea sense entranyes!

Crisi i metamorfosi

“Ha estat la contemplació, pietosa o descarnada, de la humanitat el mòbil més poderós de la meva activitat, amb les conseqüències, potser exaltades, però sense esclats polèmics, que l’espectacle comporta: dolor, commiseració, protesta, ira, desesperança. Ara, però, la tònica pot semblar més crua i la forma més lliure i baldera. La crisi mateixa ens hi invita, ens hi força, sense embuts. Tot se’ns ha tornat, sembla, cantellut, costerós, agressiu. Vivim en un estat permanent d’inseguretat davant el cas poètic, la nota política i la voluntat de revolta. Sense excloure’n, és clar, ans posant-la en primera línia, la història de la ‘nostra’ mateixa aventura.”

Aquests mots, que poden semblar escrits avui mateix, van ser publicats fa quaranta anys per Miquel Dolç com a pròleg (“Aclariment”, en va dir ell) del seu recull de poemes Imago mundi. Els recordo en aquest any del centenari del naixement del poeta i llatinista mallorquí. Tot és cíclic, per això la història i la literatura ens ensenyen.

Em vaig enamorar de la capacitat de metamorfosi d’aquesta fulla de magnòlia, que l’ombra xinesa es volia empassar, el darrer diumenge d’abril, al jardí de Llagostera.

Del delit

Una conversa d’havent dinat m’ha portat a recordar aquests versos de les Bucòliques de Virgili, traduïts per Miquel Dolç: “La lleona ferotge cerca el llop; el llop, la cabra; la cabra joganera cerca el ginestell florit; a tu, Coridó, Alexis. Cadascú l’arrossega el seu delit.”

I el delit continua si el ginestell no es deixa esbrotonar per la cabra, si la cabra no és atrapada pel llop, si el llop no vol ser vençut per la lleona, i si, ai! l’ésser estimat és emportat per l’amor d’altri.

La papallona que vaig fotografiar en una masia de Romanyà, fa quinze dies, clavada entre el vidre i la cortina de ganxet, va ser arrossegada pel seu delit de claror. Em penso.

Virgili i nosaltres

He manllevat el títol del post d’avui, que és també el títol de la conferència que faré demà, 9 de març, del títol d’una conferència que va pronunciar Miquel Dolç amb motiu de la clausura dels cursos de llengua i literatura valenciana de “Lo Rat-penat” el 15 de juny de 1958. Tot plegat perquè, quan l’activíssima Anna Velaz em va convidar a participar en el Vè Cicle de Literatura Universal, que organitza Atenea, agrupació de Cultura del Casino Menestral de Figueres, vaig pensar que encara no havia parlat de Virgili a Figueres, i que, ja que aquest any commemorem el centenari del naixement de Miquel Dolç, podia parlar també de la figura de Miquel Dolç, a més del Virgili de Dolç. S’escau encara una altra efemèride. Demà farà 82 anys que va néixer Maria Àngels Anglada, figuerenca d’adopció i autora de sensibilitat virgiliana. 

Diu Dolç que, de tots els poetes del món grecollatí, Virgili és “el nostre poeta, el més acostat a la nostra ànima i a les nostres aspiracions”, perquè “les íntimes qualitats de Virgili responen encara a cadascuna de les imperioses necessitats de l’ànima humana i a cadascun dels aspectes de les nostres concepcions artístiques.” És el que intentaré explicar a partir d’un quart de nou del vespre. Hi esteu tots convidats.

Vaig fer la fotografia d’aquest vers de Virgili en una paret de Roma el dia 9 de desembre de l’any 2010. És Dido qui diu “Jo, no desconeixedora del mal, aprenc de socórrer els dissortats.”

Centenari de Miquel Dolç (III)

Miquel Dolç va traduir tot Virgili al català. De l’Eneida en tenim dues versions: la de 1958 en hexàmetres a l’editorial Alpha i els quatre volums en prosa de 1973-1978 a la Fundació Bernat Metge. Vet aquí els primers versos del llibre primer de les Eneides de Dolç, en vers i en prosa.

Armes canto i l’heroi que el primer, de la costa de Troia,

feia cap a Itàlia, empès pels destins, i als ribatges

de Lavini. Llarg temps el llançaren pel mar i la terra

la puixança dels déus i la ira implacable de Juno;

va endurar moltes guerres, també, fins a tant que fundava

l’urbs i entrava els seus déus en el Laci, d’on la llatina

gènera, els pares albans i, al cim, el reducte de Roma.

Canto les armes i l’heroi que, el primer, des de les costes de Troia, foragitat pel destí, arribà a Itàlia i als ribatges de Lavínium, després d’éser llargament batzegat per les terres i pel mar a causa de la violència dels déus de Dalt i de la ira memoriosa de Juno, després d’haver sofert també molts destrets en la guerra, fins a tant que hagué fundat la seva ciutat i hagué transportat els seus déus al Laci, d’on sorgiren la nissaga llatina, els nostres pares albans i, a l’altura, les muralles de Roma.

Vaig fer la fotografia romana que il·lustra aquest post el 9 de desembre de l’any 2010. 

Centenari de Miquel Dolç (II)

“D’igual manera, el culte oficial de la Sibil·la de Cumes havia cessat durant el segle I de l’Imperi. Una arreverent al·lusió de Petroni en el Satiricó ens fa arribar un eco del jovial escepticisme de l’època de Neró: ‘Doncs pel que fa a la Sibil·la’, diu Trimalció, ‘de debò que la vaig veure jo mateix amb els meus ulls enjòlit dins una gàbia; i quan els nois li demanaven: -Sibil·la, què vols?-, ella responia: -Em vull morir-’. El lúgubre episodi, digne de la més insolent picaresca, no ens pot sorprendre. Segons Ovidi, la Sibil·la de Cumes, quan va baixar a l’Avern amb Eneas, tenia set-cents anys, i encara n’havia de viure d’altres tres-cents. Apol·lo havia accedit a la seva petició d’una llarga vida, però ella es va oblidar de demanar-li una joventut perenne: s’havia convertit en una pelleringa humana -o divina, que és pitjor-. Al rompent de l’alba del segle IV s’han esvaït tots els seus rastres mítics. El seu sagrat centre de Cumes havia estat utilitzat com a lloc d’inhumació per la comunitat cristiana de la ciutat; fins el temple de Júpiter, que coronava el cim de l’acròpolis de Cumes, havia esdevingut, potser al llarg del segle V, una església basilical.” 

El fragment pertany a la ponència de Miquel Dolç, Actualitat d’un mite virgilià, pronunciada un 13 de febrer, com avui, però de l’any 1981, a la capella de Santa Àgata, a la Plaça del Rei de Barcelona, en la clausura d’un simposi d’estudis clàssics que commemorava el bimil·lenari de la mort de Virgili. Dolç va parlar de l’origen del Cant de la Sibil·la. Després de la conferència vam poder escoltar el Cant interpretat, en viu i en directe, per Maria del Mar Bonet. Una jornada memorable. 
A la imatge que presideix aquest post, la Sibil·la de Cumes, pintada per Filippino Lippi en un fresc de l’església de Santa Maria sopra Minerva de Roma, apareix voltada d’àngels lectors. 

Centenari de Miquel Dolç (I)

“Quan et semblin inhòspits els carrers

i et creguis un tauló de la ressaca,

t’espera aquest illot

o muntanya d’acer del Rockefeller Center,

en llostrejar, despert en l’alta nit,

ferm en el tràngol.”

És l’inici del poema “Talaia a Nova-York”, que Miquel Dolç va incloure al recull Imago mundi, publicat l’any 1973. I és l’inici del particular homenatge d’aquest bloc al poeta, llatinista i traductor, de qui commemorem el centenari del naixement, aquest any 2012. Vam fer la fotografia del Rockefeller, “despert en l’alta nit”, el mes de desembre de l’any 2004. 

Els llorers de l’Eneida

Hi ha, com a mínim, dos llorers a l’Eneida de Virgili, un al llibre segon i l’altre al llibre setè. Tots dos ornen el pati interior d’un palau i ofereixen protecció als seus habitants. Així, Virgili posa un llorer al casal de Príam, rei de Troia: “Enmig del palau, sota la volta nua del cel, hi havia un altar grandiós i, a la vora, un llorer molt antic que pontava damunt l’altar i cobria els Penats amb la seva ombra. Allí, vanament, a l’entorn d’aquest altar, Hècuba i les seves filles, com un esbart de colomes abatut per la negra tempestat, s’havien assegut ben serrades, abraçant les imatges dels déus” 

Semblantment, Virgili posa un altre llorer al casal del rei Llatí, al Laci: “Hi havia enmig del palau, entre les altes parets del pati interior, un llorer de sagrada cabellera, protegit per la por religiosa durant molts anys: hom deia que el divinal Llatí l’havia trobat, quan bastia els fonaments de la ciutadella, que ell mateix havia consagrat a Febus i que, d’ell, havia donat el nom de laurents al seu poble.” Quan Eneas va arribar al Laci, un eixam d’abelles va penjar-se, de sobte, d’una de les branques del llorer. Els endevins van predir que l’estranger que venia de la mar, com aquelles abelles, dominaria la ciutat.

Les traduccions són de Miquel Dolç i la imatge representa Virgili, vist per Luca Signorelli, en un fresc de la catedral d’Orvieto de finals del segle XV.

Impossibilia

De les Bucòliques una enumeració d’impossibilia amb els quals Títir-Virgili vol expressar el seu reconeixement a l’emperador August: “Abans els cérvols lleugers pasturaran per l’airecel i les mars abandonaran els peixos en sec a la ribera; abans, en el seu exili, cansat de recórrer les pròpies terres i les dels altres, el part beurà l’aigua de la Saona o la Germània la del Tigris, que no pas del nostre cor s’esborri la imatge d’aquell home.”

I de les Elegies de Properci aquests altres impossibles per descriure l’amor que el poeta sent per la malagradosa Cíntia: “Abans els abundosos rius lliscaran per la vasta mar, i l’any invertirà l’ordre de les seves estacions, que no pas dins el meu pit el meu cor canviï l’amor que et té: sigues com vulguis, però no indiferent.”

La traducció de Virgili és de Miquel Dolç i la de Properci és de Joan Mínguez. Vaig fotografiar la vasta mar, tallada pel Cap de Creus, des de Sant Martí d’Empúries un dia ventós i feliç del mes d’agost de l’any 2008.

Les males herbes

Quan Virgili vol parlar de les males herbes que apareixen als camps, si les terres es deixen de cultivar, utilitza un vers que repeteix a les Bucòliques i a les Geòrgiques. Així, al vers 37 de la Bucòlica cinquena podem llegir:

infelix lolium et steriles nascuntur avenae

Semblantment, només canvia el verb, el vers 154 del primer llibre de les Geòrgiques diu:

infelix lolium et steriles dominantur avenae

Miquel Dolç, el traductor de tot Virgili al català a la Fundació Bernat Metge, va traduir així el vers de les Bucòliques, l’any 1956:

“neixen el jull roí i l’estèril civada”

Quan Dolç va traduir les Geòrgiques l’any 1963, va optar per aquesta altra traducció:

“dominen el jull improductiu i la folla cugula”

L’any 1911, un joveníssim Carles Riba havia traduït el vers de les Bucòliques amb aquestes paraules:

“Naixen sovint la sissanya infeliça y l’estèril avena”

L’any 1918, Llorenç Riber havia traduït així el vers de les Geòrgiques: 

“el sigunyol domina i s’hi dilata la cugula estèril”

L’any 1936, Joaquim Balcells va deixar enllestida la seva traducció de les Bucòliques, no publicada fins l’any 2009. Havia traduït així aquell vers: 

“neixen el jull mesquí i la cugula estèril”

Vet aquí els maldecaps que les males herbes porten als traductors.

Vaig fer la fotografia a Camprodon, el mes d’agost passat.

El cant de la Sibil·la

Era l’any 1981. Commemoràvem el bimil·lenari de la mort de Virgili amb un Simposi, el VIè, de la Secció Catalana de la Societat Espanyola d’Estudis Clàssics. Vam celebrar la cloenda a la Capella Reial de Santa Àgata de Barcelona. Com solia, Miquel Dolç ens va oferir una brillant conferència amb aquest títol, “Actualitat d’un mite virgilià”. Avui, aquest mite té més actualitat que mai. Perquè el mite que va explanar Dolç era el del Cant de la Sibil·la. I avui és notícia, perquè ha estat declarat patrimoni immaterial de la humanitat. Després de la conferència de Dolç, Maria del Mar Bonet ens va cantar el Cant de la Sibil·la. Em plau de recordar, avui, la sensibilitat virgiliana de Dolç i la peça que enfonsa les seves arrels en l’autor llatí. 

Extrec aquest fragment del treball de Dolç, que es pot llegir sencer a la xarxa: “la cerimònia extralitúrgica del Cant de la Sibil·la en les seves múltiples variants de la llengua vulgar tenia lloc, la nit de Nadal, a partir almenys de la segona meitat del segle XVI a gairebé totes les catedrals catalanes: l’Alguer (1503), Tarragona (1533), València (1533), Urgell (1548), Girona (1550), Vic (1568), Barcelona (1569), Mallorca (1572). Aquest costum, el trobem també prou estès a Castella (Toledo, Lleó), a Braga, a Provença i a Itàlia.” 

A la fotografia es pot veure la Sibil·la de Cumes virgiliana que Michelangelo va pintar al sostre de la Capella Sixtina, al costat dels profetes cristians.

Creüsa

Creüsa feia nosa al destí d’un home, d’Eneas, el seu espòs. En sortir de Troia, Eneas portava el pare a coll, el fill de la mà i les imatges dels déus i confiava que Creüsa el seguia. Però no era així. Eneas va tornar enrere per cercar Creüsa i ella se li va aparèixer, ja morta, i li va anunciar, segons escriu Virgili al llibre II de l’Eneida, en traducció de Miquel Dolç: “Això que veus no arriba sense la voluntat dels déus; d’emportar-te’n Creüsa amb tu, no t’ho permet ni el destí ni aquell que regna damunt l’Olimp celeste. Un llarg exili t’espera i has de llaurar la vasta planúria del mar; i abordaràs a la terra d’Hespèria, on el Tíber lidi corre amb aigües lentes a través de les riques conreres dels homes: hom t’hi reserva una fortuna, un reialme i una muller de sang reial; deixa de plorar per la teva estimada Creüsa.” Eneas estava destinat pels déus a fundar una nova Troia: Roma. I havia d’emparentar amb sang llatina. 

Vaig fer la fotografia dels cimals romans el mes de juny passat.

Sunt lacrimae rerum

Dos breus i bells fragments del llibre primer de l’Eneida de Virgili. 

Als versos 202-203, després d’haver patit un naufragi, Eneas diu als seus companys de fatigues: “Cobreu el vostre coratge, allunyeu la tristesa i la por. Potser un dia us agradarà de recordar fins i tot aquests destrets.”

Al vers 462, quan Eneas veu representada la guerra de Troia a les portes del temple de Juno, a Cartago, es posa a plorar i diu aquelles paraules: “Sunt lacrimae rerum et mentem mortalia tangunt” que Miquel Dolç va traduir així: “Hi ha llàgrimes per a l’infortuni, i les coses humanes toquen el cor.”

Pius Aeneas

Del llibre II, 707-720 de l’Eneida de Virgili, en la traducció de Miquel Dolç: “Doncs apa, pare estimat, aferra’t al meu coll; jo mateix et portaré damunt les espatlles i aquesta càrrega no em serà feixuga. Passi el que passi, a l’un i a l’altre ens seran comuns els perills, ens serà comuna la salvació. El petit Iulus em vingui al costat i ens segueixi de més lluny, sense perdre’ns de vista, la meva dona. Vosaltres, servents, poseu bé esment en allò que us vaig a dir. Hi ha, en sortir de la ciutat, un turó i un temple vetust de Ceres, isolat, i, a la vora, un antic xiprer protegit de molts anys pel culte dels nostres pares. En aquest indret per camins diversos ens aplegarem tots. Tu, genitor, pren amb les mans els objectes del culte i els Penats de la pàtria; jo, que acabo de sortir d’aquestes terribles batalles i d’aquest carnatge, fóra sacríleg que els toqués abans d’haver-me purificat amb una aigua viva.”

Xiprers aeris del jardí de la casa de Romanyà, que vaig fotografiar el mes de maig de l’any 2007.

Dolç i Dido

És sabut que l’objectivitat del científic no sempre es pot mantenir impertorbable. Són ben conegudes i comentades, per exemple, les falques plenament subjectives que Joan Coromines introduí en algunes de les entrades del seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana.

En el món de la filologia clàssica, és ben repetida, per inusual, l’anècdota que té com a protagonista Alfred Edward Housman, l’il·lustre professor de Cambridge. Diuen que, després de llegir l’oda IV, 7 d’Horaci, va haver de sortir ràpidament de la classe, tot confessant emocionat que, per a ell, aquell era el poema més bell de la literatura antiga. Era l’any 1914. Housman tenia 55 anys.

Ahir rellegia l’Eneida, en la insuperable traducció en prosa de Miquel Dolç, eximi virgilià ja desaparegut. Em sembla que Dolç es va deixar portar per l’entusiasme en aquesta nota a peu de pàgina, referida al vers 476 del llibre VI: “¿Ens molesta, als homes d’avui, aquest ‘retorn’ de Dido a Siqueu? No oblidem que ens trobem al reialme de les Ombres, dels morts. Siqueu ha perdonat; Dido recobra la dolcesa del primer amor. No respon ni un mot a Eneas. L’odia immensament. Però Eneas és encara l’únic que pot fer sagnar el seu ‘cor’.” Era l’any 1975, Dolç tenia 63 anys. 

A la fotografia, ruïnes de Tir, la fenícia, on va néixer Dido. La vaig fer a l’agost, durant el viatge al Líban.

Dia Internacional de la Traducció

Arma virumque cano, són els tres mots de l’inici de l’Eneida, el poema èpic de Virgili. Si en fem una traducció literal, al peu de la lletra, direm: “les armes i l’home canto”. Tot seguit ens adonarem que aquest no és l’ordre dels mots correcte en català, així és que canviarem el verb de lloc. També veurem que Virgili utilitza alguns recursos estilístics: una hendíadis, unes metonímies. Tot plegat ens menarà a una traducció com és ara aquesta: “canto les gestes de l’heroi”, potser més acostada a allò que Virgili ens vol dir, però que perdrà els recursos estilístics originals. Vet aquí la meravella i també la dificultat de traduir. El traductor és un lector acuradíssim. O dit d’una altra manera, quan es coneix millor una peça literària és quan la tradueixes. 

Miquel Dolç, el traductor de Virgili al català, optà per “Canto les armes i l’heroi”, en la seva traducció en prosa de l’any 1972, i per “Armes canto i l’heroi”, en la seva versió en hexàmetres de l’any 1958. Annibal Caro havia traslladat l’obra a versos italians l’any 1566 i ho va dir així: “L’armi canto e ‘l valor del grand’eroe”

Honor a Virgili i als seus traductors, en aquest dia de la traducció, que s’escau el 30 de setembre, cada any, justament en honor de Sant Jeroni, gran traductor i un dels primers que va reflexionar sobre el fet de traduir.

Aquesta meva edició de Caro que he fotografiat és de 1938 i té el nom del traductor a la portada, com ha de ser.