Els llorers de l’Eneida

Hi ha, com a mínim, dos llorers a l’Eneida de Virgili, un al llibre segon i l’altre al llibre setè. Tots dos ornen el pati interior d’un palau i ofereixen protecció als seus habitants. Així, Virgili posa un llorer al casal de Príam, rei de Troia: “Enmig del palau, sota la volta nua del cel, hi havia un altar grandiós i, a la vora, un llorer molt antic que pontava damunt l’altar i cobria els Penats amb la seva ombra. Allí, vanament, a l’entorn d’aquest altar, Hècuba i les seves filles, com un esbart de colomes abatut per la negra tempestat, s’havien assegut ben serrades, abraçant les imatges dels déus” 

Semblantment, Virgili posa un altre llorer al casal del rei Llatí, al Laci: “Hi havia enmig del palau, entre les altes parets del pati interior, un llorer de sagrada cabellera, protegit per la por religiosa durant molts anys: hom deia que el divinal Llatí l’havia trobat, quan bastia els fonaments de la ciutadella, que ell mateix havia consagrat a Febus i que, d’ell, havia donat el nom de laurents al seu poble.” Quan Eneas va arribar al Laci, un eixam d’abelles va penjar-se, de sobte, d’una de les branques del llorer. Els endevins van predir que l’estranger que venia de la mar, com aquelles abelles, dominaria la ciutat.

Les traduccions són de Miquel Dolç i la imatge representa Virgili, vist per Luca Signorelli, en un fresc de la catedral d’Orvieto de finals del segle XV.