La professora de llatí

“No sé exactament què esperen del llatí els joves ni què esperen dels professors. T’asseguro, però, que m’encomanen vitalitat, que una pregunta o un comentari seu m’estimula més que cap altra cosa. Tinc la falsa il·lusió que els ajudo a descobrir l’art dels antics, a desmuntar les mentides del passat que ens transmetem de generació en generació. Els ajudo tant com puc a acostar l’art a l’esperit.

¿A tu com et sona això d’art i esperit? ¿Arribes a comprendre que pot ser una raó fonamental de l’existència? La meva feina no és anar a congressos, corregir exàmens i criar fama de professora dura. No. En el fons jo només milito en la perplexitat, com ho fan el poeta i el filòsof.

Jo no m’he dedicat al llatí per casualitat, sinó perquè m’atreuen les zones de llum i ombra a què el llatí m’ha conduït. El món clàssic m’estira amb un poder superior a la simple vocació. La bellesa m’atreu i em torba. Digues que hi busco la morbositat, si vols, no t’erres pas gaire. ¿Per què llegeixo autors de fa dos mil anys? ¿Per què creus que vaig a museus i visito jaciments? Si et penses que solament ho faig perquè forma part de la meva feina, t’equivoques. La veritat és que m’exciten. Dido i Eneas, Eros i Psique, Apol·lo i Dafne no són fantasies, sinó sensualitat descarnada. Em subjuguen, creu-me.”

Fragment extret de la novel·la de Ramon Solsona, Les hores detingudes, publicada l’any 1993. 

Avui comença un nou curs a la Facultat de Lletres (a la foto) de la Universitat de Girona. Entraré a classe amb la mateixa vera il·lusió que el primer dia del curs 1974-75.