Mercè Rodoreda, 30 anys

Volia titular aquest post “30 anys sense Mercè Rodoreda”, però no em semblava ajustat a la realitat, perquè l’escriptora és ben present a la societat catalana. Amb tot, el proper 13 d’abril farà 30 anys que Mercè Rodoreda va morir, a Girona, en una clínica que ja no és una clínica. Era un dimecres aquell 13 d’abril, vivíem a Santa Cristina d’Aro i jo intentava acabar la meva tesi doctoral sobre l’humanista català Jeroni Pau. La vaig acabar, i tant que la vaig acabar. En vaig fer la defensa el dia 16 de desembre d’aquell mateix any, després d’un estiu treballós. També fa 30 anys, doncs, d’aquesta meva fita personal. 

Aquell 13 d’abril vaig trucar a Modest Prats i li vaig dir que volia publicar un apunt sobre la mort de Rodoreda al Punt diari, que ara ja és també un altre diari. I l’endemà va sortir el text que il·lustra aquest post d’avui. Hi vaig incloure aquesta frase “La casa de Romanyà, prop del cel i mirant el mar...” Va fer fortuna. La va mencionar, en el seu sermó, el capellà que va oficiar la cerimònia de l’enterrament a l’esglesiola romànica de Romanyà. I l’endemà sortia als diaris.  

El mes de febrer de l’any següent vam comprar la casa de Romanyà, no aquella, sinó la que havia allotjat Rodoreda els primers anys de la seva estada a la muntanya. L’agost d’aquell 1984 vaig escriure un altre article al Punt diari: “Des de Romanyà”, en el qual explicava per primera vegada, i completament meravellada, l’estreta relació que acabava de descobrir entre les obres escrites per Rodoreda a Romanyà amb el paisatge de la muntanya i el jardí de la casa on ella i jo vam viure, des d’on ella i jo vam escriure, sense dir en cap moment que la casa era nostra i que escrivia en el mateix estudi de la Rodoreda. Han passat 30 anys, ni més ni menys. I ja gairebé res no és el que era.

L’arròs a la cassola

Sempre procuro fer-lo a la mateixa cassola, la petita de la bateria de cuina d’acer inoxidable que em va regalar la meva àvia, a instàncies de la meva mare, quan tenia disset o divuit anys (la família em va començar a preparar l’aixovar molt aviat). La cassola viu amb mi, des que em vaig casar, arreu on he viscut. 

Els ingredients que poso a l’arròs sempre són els mateixos: ceba, tomàquet, all, costelló de tocino, pollastre amb menuts, sèpia, gambes, brou de peix, arròs, sal i oli. La recepta és la que em va ensenyar la meva mare. Però, ai, l’arròs mai no em surt de la mateixa manera, ni té el mateix gust. És clar que els ingredients poden ser de qualitat o de maduresa diversa, i que el temps de cocció i de manipulació no és mai exacte. 

Amb tot, sempre he tingut el convenciment que el que més influeix en aquesta diferència de gustos prové, sobretot, de la casa on faig l’arròs. A la casa de Romanyà, per exemple, sempre tenia el mateix gust, ben diferent del que tenia al pis de Santa Cristina. 

Amb l’arròs a la cassola em penso que passa, més o menys, com amb l’escriure.

A la fotografia, madame cassola, sense arròs, a la cuina de Girona, diumenge passat.