Els símptomes de Catul

Cinc segles després del poema de Safo del post anterior, el poeta llatí Catul va recrear les paraules de Safo per descriure els efectes físics que li produïa la seva estimada Lèsbia, en les tres primeres estrofes d’aquest poema: 

Al nivell dels déus he de dir que es troba,

o més alt que els déus, si no fos sacríleg,

el qui amb tu assegut llarga estona pugui

veure’t i, dolça,

escoltar com rius, quan això trasbalsa

tots els meus sentits. Ai de mi, que, Lèsbia, 

des d’aquell moment que et vaig veure em falten

fins les paraules,

no em respon la llengua travada, als membres

sento un lleu flameig, un ressò inefable

a l’orella em brunz, i la nit se’m dobla

sobre la vista.

Poc profit, Catul, ha de dur-te l’oci:

t’entretens amb l’oci i t’exaltes massa.

L’oci, antigament, va fer caure reis i

viles alegres.

El poema 51 de Catul és la primera oda sàfica que es va escriure en llatí. Això va ser a la primera meitat del segle I abans de Crist. També en estrofes sàfiques la va vessar al català Jordi Parramon i Blasco l’any 1999. 

Els símptomes de Safo

El poema 31 de Safo descriu els efectes físics de l’amor d’aquesta manera: 

Igual que els déus em sembla que aquest home

és, que et seu al davant, aquest que ara

escolta, a frec, la teva veu, car parles

molt delicada,

i el teu riure agradós; de debò, dintre

del pit el cor em defalleix; si et miro

mal que sigui un instant, ni una paraula

no em ve a la boca,

car la llengua se’m trava, i una fina 

foguerada la pell prest em recorre,

res no em veuen els ulls, i les orelles

totes em xiulen.

La freda suó’ em té, un tremó’ em guanya

de cap a peus, més lívida que l’herba;

que tinc la mort propera m’afiguro,

ben a la vora.

Mes cal sofrir-ho tot, perquè...

D’aquesta oda sàfica bellíssima, escrita a l’illa de Lesbos probablement a finals del segle VII abans de Crist, ens manquen els versos finals, no sabem quants, així és que restem sense conèixer quina és la raó que a Safo li fa sofrir-ho tot, encara que la podem imaginar. La traducció, també en estrofes sàfiques, és de l’any 1973 i la signa el prevere Manuel Balasch.

Els meus clàssics

Si n’hagués de triar només un, no sabria com fer-ho, perquè no podria renunciar a aquell Amor I, 5 d’Ovidi que acaba amb unes delicioses paraules que no descriuen res i deixen al lector la potestat d’imaginar què ha passat entre el poeta i la seva amada Corinna en aquella cambra a mitja claror: “La resta qui no la sap? Lassos vam reposar ambdós. Que vinguin per a mi sovint migdiades com aquesta!” 

I com podria renunciar a aquells altres versos del poema LI de Catul recreats de Safo: “Em sembla igual a un déu, més encara, que supera els déus, si és lícit dir-ho, aquell que, assegut davant teu, et contempla i et sent riure dolçament.” 

O com podria deixar de banda per haver-ne triat uns altres aquells hexàmetres de la Bucòlica VII de Virgili: “El pollancre és a Hèrcules agradosíssim, com la vinya a Bacus, la murtra a la formosa Venus o els seus llorers a Febus; Fil·lis ama els avellaners, mentre Fil·lis els amarà, ni la murtra vencerà els avellaners, ni el llorer de Febus.” I com podria callar l’Eneida amb Dido que d’amor “s’abrusa infeliç i enfollida vaga per tota la ciutat com una cèrvola ferida”. 

I com podria menystenir els versos horacians que tant m’ajuden enmig de miratges, certeses i perplexitats de l’Oda I, 24: “És dur, però esdevé més lleuger amb la paciència allò que ja no és lícit corregir.” O aquella altra joia també horaciana de l’Oda II, 10 “L’ànima ben preparada espera un canvi de sort enmig de les dificultats i el tem enmig de les bonances.” 

No sabria quin triar, així és que recullo les veles i faig cas de la màxima incisa al temple d’Apol·lo a Delfos: “De res massa”.  

La versió sencera i original d’aquest post d’avui la trobareu en aquest enllaç. Vaig fer la fotografia en el punt de Roma des d’on m’agrada més fer classe.

Safo

Al segle VI abans de Crist, ella, Safo va escriure: 

La lluna ja s’ha post

i les Plèiades. És 

mitjanit. Debades

m’he esperat, i jec sola.

Al segle I abans de Crist, a les Heroides, Ovidi li va fer dir: “Vaig reconèixer les herbes aplanades del prat que jo sé: l’herbei era enfonsat del nostre pes. Em vaig ajeure, vaig tocar el lloc del costat on tu fores; l’herba que abans m’era plaent, begué les meves llàgrimes. [...] Però si et plau de fugir lluny de Safo grega - i no trobaràs per què hagi de ser fugida-, això almenys m’ho digui, oh malaurada! una lletra cruel, per tal de cercar els meus destins en l’aigua leucàdia.”

Al segle XIX, el pintor de Molins de Rei, Miquel Carbonell la va pintar com es veu a la il·lustració d’aquest post. La tradició ovidiana havia arrelat. El títol del quadre és “Safo llançant-se al mar” i es conserva al Museo del Prado.

La traducció de Safo la va fer Manuel Balasch l’any 1973. La d’Ovidi és d’Adela M. Trepat i Anna M. de Saavedra, de l’any 1927.

Mentis inops

Mancat de ment, o privat de raó, o sense seny, o forassenyat, vet aquí tot un reguitzell de possibles traduccions d’aquesta iunctura llatina. I n’hi ha més. Sempre n’hi ha més. La gràcia, o l’habilitat, del traductor és trobar la fòrmula exacta, o més adequada, en cada context; o més acostada a cada context. 

Ovidi fa servir l’expressió almenys 7 vegades en aquests contexts de les seves obres. Safo és mentis inops, quan no només mancada de seny, sinó a més furiosa i amb la cabellera desfeta com la deessa de la guerra, cerca Faó, el noi que li ha fet perdre el cap. Actuarà mentis inops l’enamorat que acaba de saber que té un rival. Serà, sens dubte, mentis inops qui vulgui impedir a una mare de plorar el fill en el seu funeral. Només podia ser mentis inops aquell jove Faetont que va perdre les regnes del carro del sol, el seu pare, i va començar a cremar les terres. I es comportava mentis inops la deessa Demèter quan, amb la cabellera també desfeta ara com una mènada, anava a la cerca de la seva filla Persèfone. Però, ah! Ovidi també dibuixa mentis inops la deessa Atenea, que s’ha disfressat de vella, perquè “haver viscut massa temps fa mal”. 

Tot això ve a tomb gràcies al preciós article que ha publicat a Myrtia el meu col·lega de la Universidad de Granada, Jesús Luque Moreno.

Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest post el passat dia 19 de març, a Llagostera.