Els tres llibres

En el suplement cultural d’un diari, ara que s’escau el centenari del naixement de l’editor, escriptor i traductor Joan Sales, explicaven que Sales tenia tres llibres a la tauleta de nit: el Quixot, Baudelaire i l’Evangeli. Em va recordar el darrer capítol de La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber, quan l’escriptor mallorquí confessa: “Tres llibres han passat per la meva ànima i l’han llaurada com si fos un camp i l’han deixada sembrada i fèrtil. [...] Els tres llibres que tan fondament cavaren dins mi són: els Salms de David; les Converses Tusculanes de Ciceró; Tirant lo Blanc de Joanot Martorell.”

Quins tres llibres han deixat solcs a la vostra ànima, lectors amics? O són només dos? O més de dos? Aquest parell de llibres de la fotografia me n’han deixat a mi. I ben profunds.

Baudelaire llatí

Una mica de llatí de les lletanies, velut stella salutaris (vers 13), un polsim de llatí dels cants goliàrdics, in fame mea taberna / in nocte mea lucerna (versos 22-23), un xic de llatí dels himnes pagans, sicut beneficum Lethe (vers 7), o dels himnes cristians, esto sertis implicata (vers 4), un poc de llatí de Catul, o novelletum quod ludis (vers 2), tot ben barrejat i ben amanit i tenim un poema en llatí escrit per Charles Baudelaire: Franciscae meae laudes, és a dir unes lloances a la seva Françoise, una modista erudita i devota, digna destinatària de l’esforç del poeta. És l’únic poema en llatí de Les flors del mal, però sembla que no és pas l’únic que l’autor va escriure, avesat com estava a la composició llatina des de l’escola. I és que, per ser un Baudelaire, la formació llatina, pagana i cristiana, és fonamental. 

Gustave Courbet va pintar aquest retrat de Baudelaire (sempre de cara al pupitre ell!) entre 1848 i 1849.