Ara resulta que s’ha posat de moda el llatí. Ahir el periòdic esmentat oferia un llibre amb aquest títol tan suggerent Hic et nunc. Aquí i ara... encara parlem llatí. Fa 39 anys que repeteixo aquesta frase, o alguna de semblant, unes quantes vegades a classe. No em sap greu, no, no, que es publiquin opuscles divulgatius sobre la nostra llengua mare. Benvinguts siguin!
Justament a la classe de literatura llatina d’avui, ens endinsarem una mica en una magnífica peça horaciana, aquella que és coneguda com Beatus ille, la iunctura que encapçala el poema. Una de les entrades d’aquest volumet-diccionari de frases fetes llatines, tractades amb més o menys enginy, és precisament aquest grup de dos mots. I el comentari que mereix és d’allò més tòpic, amb referència a Fray Luis de León inclosa. Deu fer temps que els autors no han rellegit aquesta peça, perquè ja no recorden que allò que en diuen “oda” d’Horaci, és en realitat un epode. Si haguessin rellegit l’epode, haurien recordat que es tracta d’una gran ironia horaciana, d’una invectiva contra un usurer. I els hauria pogut donar molt més de joc. Als autors, vull dir, prologuista inclòs.
També deu fer més de trenta anys que el quadre de la fotografia penja d’una paret de casa.
Entrades
