diumenge, 31 d’octubre del 2010

Les fulles mortes

Al meu poble, la festa major és al final de la primavera. És un poble rialler. A Girona, les fires, la gran festa de la ciutat, són a la tardor. És ben conegut que poetes de tots els temps han cantat Girona a la tardor. Girona tardoreja. L’ocre de les fulles de la tardor estreny l’ànima, i l’òxid, ja se sap, rovella. 
Vet aquí la tornada d’aquella cançó, Les feuilles mortes, amb lletra de Jacques Prévert, que torna cada tardor.
C’est une chanson qui nous ressemble
toi, tu m’aimais et je t’aimais
et nous vivions tous deux ensemble
toi qui m’aimais, moi qui t’aimais
mais la vie sépare ceux qui s’aiment
tout doucement, sans faire de bruit
et la mer efface sur le sable
les pas des amants désunis.
Sort que, amb les fires, també arriben els moniatos. Encara que tenen el color de la tardor, ens ensucren les fulles mortes.

dissabte, 30 d’octubre del 2010

Poesia de les senyoretes (i II)

La segona i última part del text que vaig publicar ahir “L’art de majories”, extret de les Notes disperses (1969) de Josep Pla: 
“En la literatura catalana hi ha poquíssims poetes per a senyoretes –potser no n’hi ha cap. Fins les senyores d’ací que han escrit versos han tendit al masculinisme. Carner n’hauria pogut ser un –però Carner és un home devorat per la ironia i el sentit del ridícul. Màrius Torres també, però morí molt jove, tísic. És una llàstima que no hàgim tingut cap poeta d’aquests. La literatura hauria penetrat més. Em sembla que l’estranya sorpresa que produeixen les converses femenines en ambients d’aquí prové del fet que només han llegit poesies traduïdes –o en altres llengües. La literatura catalana és pobra de tendresa, de voluptuositat, d’erotisme i de pornografia distingida. Aquestes són coses eternes, universals i importantíssimes. Si Maragall ha penetrat una mica és degut a les seves –tan escasses– poesies femenines. Un dia de primers de segle, Maragall trobà Baroja a Madrid i li digué que el més gran poeta de l’època era, al seu entendre, Verlaine. En les Memorias de Baroja ho trobareu explicat.” 
Vaig fotografiar, just fa un any, l’estàtua de la deessa Atenea, a l’inici de l’escala de l’Ateneu Barcelonès, que Pla visitava tan sovint.

divendres, 29 d’octubre del 2010

Poesia de les senyoretes (I)

Extrec de les Notes disperses (1969) de Josep Pla aquest primer fragment titulat “L’art de majories”, sobre un gènere literari que Pla va identificar i definir: 
“Perquè un poeta arribi a la popularitat màxima –perquè sigui llegit, apreciat i la seva influència en la societat sigui visible– ha de fer la poesia de les senyoretes. Els historiadors literaris no han donat, al meu entendre, prou importància al fet, i si n’han parlat ha estat molt per sobre, malgrat que l’observació és, al meu entendre, d’una obvietat claríssima. Els poetes herculis, els que han fet, vull dir, una obra mascla, han estat certament llegits, han tingut una importància en les escoles i en la política, però la seva penetració en la vida que hom viu cada dia ha estat relativa. Lamartine és un poeta per a senyoretes, com ho és en castellà G. A. Bécquer, com ho és certament Heine, com ho fou Verlaine. Aquests poetes escriuen la poesia per a majories. No n’hi ha pas gaires. A Itàlia potser és allà on n’hi ha més, perquè un dels temes més persistents de la literatura italiana és l’Arcàdia, que és una il·lusió de l’esperit molt apreciada per les senyoretes. No tothom és bo per a fer-la, perquè sovint s’ha de forçar el sentit del ridícul, i l’operació s’ha de saber fer si no es vol fer riure. Escriure en vers –la musiqueta– és ja una mica ridícul (de vegades, força), però és un ridícul que ha entrat en el convencionalisme. En canvi, el ridícul que a traves de determinades representacions pot produir la tendresa els glaça l’empenta.”
Als bancs de la fotografia hi poden seure senyors i senyoretes, indistintament, encara que ara només hi ha un gat, de color taronja. 

dijous, 28 d’octubre del 2010

Joan Solà



Altres lloaran Joan Solà per les seves essencials aportacions a la lingüística, a la filologia, a l’estudi de la llengua catalana. A mi em plau d’evocar la persona. El veig al seient del meu costat de l’avió que portava la Secció Filològica de l’IEC a celebrar unes jornades de treball a Menorca. Tinc presents encara moltes de les paraules que vam intercanviar, sobre la vida, els anys passats, l’experiència. Va ser un any dur aquell 2007. I ell, amb aquells ullets vius i murris, savi com era, escoltava, observava, parlava just, sincer i clar. 
El continuo veient en aquell mateix viatge amb una petita llibreta a les mans pels camins pedregosos de l’illa, fent anotacions per a l’article setmanal al diari. I em quedo amb el segon paràgraf de l’article que va publicar el 20 de juny del 2009,“Què és emoció”, una crònica de l’acte de lliurament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que li acabaven de concedir: “aleshores llegeixes dos fulls i tot el palau s’aixeca sense fer soroll i aplaudir aplaudir i tu allà al mig què em passa què els passa què passa i tota la infància i l’adolescència els pares i germans la dona i les filles la universitat i les muntanyes no et vénen al cap no no t’hi poden venir perquè les cames i els genolls no ho resistirien i sents una goteta calenta que et sobreïx dels ulls i un altre blom aquí al cor perquè això és emoció”
Li vaig fer la fotografia durant les darreres jornades de la Secció Filològica, a Sitges, el mes de maig passat. 

dimecres, 27 d’octubre del 2010

La biblioteca de Pessoa

Quins clàssics grecollatins tenia a la seva biblioteca particular Fernando Pessoa? Ara, fins i tot podem fullejar els llibres de l’escriptor portuguès, des de casa. La Casa Fernando Pessoa, amb seu a Lisboa, ha digitalitzat els llibres de l’escriptor. Són quasi tots els que formaven la biblioteca que Pessoa havia anat acumulant al llarg de la seva vida, des de 1898 fins a 1935, excepte els que encara són a mans de la família i els que són a la Biblioteca Nacional de Portugal. 
No hi he trobat Catul, ni Lucreci, ni tampoc l’Eneida de Virgili. Hi ha les Metamorfosis, les Heroides i els Amors d’Ovidi, les obres completes d’Horaci, les Geòrgiques de Virgili, tres edicions de l’Odissea d’Homer, dues de la Ilíada, les Odes de Píndar, les obres dels tres grans tràgics grecs Èsquil, Eurípides i Sòfocles, les tragèdies de Sèneca, el Satiricó de Petroni i L’ase d’or d’Apuleu. Sempre són edicions bilingües amb traduccions al francès o a l’anglès. Totes les edicions franceses pertanyen a la col·lecció “Les meilleurs auteurs classiques français et étrangers”. En alguns dels exemplars hi ha anotacions de Pessoa. Al volum de les Geòrgiques, per exemple, hi va escriure la data i el lloc d’adquisició “Durban High School February 1904”. En aquell moment, l’escriptor de molts noms tenia 16 anys i vivia a Sud-Àfrica. Havia nascut l’any 1888 i va morir l’any 1935, entre una data i l’altra “todos os dias são meus”, va deixar escrit.
El logo de la Casa Fernando Pessoa, que he conegut a través del bloc Mi Siglo, presideix el text d’avui.

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Passeig gironí matinal

Aquest passeig gironí matinal del títol d’aquest post és el que faig per pujar a la Facultat de Lletres, a donar classes de llatí. Ahir tenia més d’un atractiu: bufava la tramuntana, l’atmosfera era límpida i la lluna no volia marxar del cel. Així és que vaig agafar la càmera. Vaig fixar les fulles mortes, arrecerades per la tramuntana a la vorera del tardoral pont de pedra de la primera fotografia. 

I em vaig girar per fotografiar la dama blanca, que es resisitia a anar-se’n a jóc. La vaig atrapar damunt de l’edifici de la Caixa. S’hi distingeix lleugerament la inscripció llatina que Rafael Masó va fer gravar sota la cornisa. Són uns versos d’Horaci, Sàtires I, 1, 28-35. Dolors Condom els va traduir així: “Aquell que amb la dura arada remou la terra feixuga, aquest hostaler fementit, el soldat i els mariners que, agosarats, travessen tot el mar, diuen que ells suporten el fatic de llur treball per aquesta raó: perquè en llur vellesa es puguin retirar a un repòs segur, després d’haver aplegat el necessari per viure, talment com la petita formiga —ella els serveix d’exemple- arrossega en la seva boca tot el que pot i ho afegeix al munt que va construint, coneixedora i previsora del futur.”

Era l’any 1922 i l’entitat es deia aleshores “Caixa de pensions per a la vellesa i d’estalvis”. Masó no podia haver triat millor.

dilluns, 25 d’octubre del 2010

El plany d’Eurídice

L’any 29 abans de Crist, Virgili havia acabat les seves Geòrgiques. Al darrer llibre hi explica la història d’Orfeu i Eurídice. I posa en boca d’Eurídice aquest plany: “¿Quina follia m’ha perdut, malastruga de mi, i t’ha perdut, Orfeu? ¿Quina gran follia? Vet aquí que per segona vegada els fats cruels em criden enrera i el son em tanca els ulls negats pel plor. Per sempre adéu! Sóc emportada dins la immensa nit que m’envolta i estenc cap a tu, ai! jo que ja no sóc teva, les mans impotents!”
Quasi quaranta anys més tard, l’any 8 després de Crist, just quan rep l’ordre d’exili, Ovidi ja tenia acabades les seves Metamorfosis. És, en part, al llibre desè on explica la mateixa història. Però Ovidi no fa parlar Eurídice en el moment de la seva segona mort. Ho resol així: “Allargant els braços, lluitant per ser agafada i agafar-lo, res no aferra la mesquina sinó les impalpables aures. I morint per segona vegada no es plany del seu marit -¿de què es planyeria doncs sinó d’ésser amada?- li adreça un darrer adéu, que a penes podien rebre les seves orelles, i rodola de nou al mateix lloc.” 
Les traduccions d’ambdós fragments són les de la Fundació Bernat Metge. I la fotografia la vaig fer al Museu Nacional de Beirut, el passat agost. 

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Ribes contemplades

El text d’avui porta el títol d’un dels molts poemes, que Anna de Noailles (1876-1933) va dedicar al llac Léman, lligada com estava a aquelles ribes que, deia, li havien donat tot. He traduït el poema del recull Els vius i els morts (1913) per il·lustrar aquestes ribes del llac Léman que vaig contemplar i fotografiar durant uns quants estius, per exemple el de 2007 de la fotografia, davant de La perle du lac.  
Ribes contemplades a través de l’amor,
horitzó familiar com una sala rodona,
on els nostres ulls embriagats s’interrogaven sempre,
dins quin sensible atlas, sobre quin mapamundi
tornaré a veure els vostres vespres precisos i encesos,
els suaus camins per on s’han perdut els nostres passos,
i que els nostres cors, plens d’ardor trist i pregon,
havien tornat més bells que la bellesa del món?

dissabte, 23 d’octubre del 2010

Housman i Stoppard

Alfred Edward Housman (1859-1936), l’il·lustre professor de Cambridge del qual parlava en el meu post d’ahir, segurament no es va imaginar mai que seria protagonista d’una obra de teatre. La va escriure l’any 1997 el dramaturg Tom Stoppard, guionista de la premiada pel·lícula Shakespeare in love. La peça es titula The Invention of Love
A través de la biografia de Housman, Stoppard posa en escena l’Anglaterra victoriana i reflexiona sobre la creació de la poesia amorosa, a partir de Catul i Horaci. És a la darrera part de l’acte primer quan Stoppard fa aparèixer l’oda IV, 7 d’Horaci que tant emocionava al llatinista, en un diàleg-monòleg entre el Housman de 20 anys i el de 77, ja mort. El jove Housman diu (tinc una traducció en castellà): “Horacio debe haber sido un dios cuando escribió Diffugere nives... las nieves huyen, y las estaciones ruedan en torno a cada año, pero a nosotros, cuando nos llega la hora, ¡se acabó!... no hay manera de ordenar las palabras en inglés que se le acerque siquiera...” Té tota la raó, les odes d’Horaci s’han de gaudir en llatí.
A la fotografia, coloms arrenglerats damunt del tercer pis de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, on ensenyo llatí, des de fa anys i panys.

divendres, 22 d’octubre del 2010

Dolç i Dido

És sabut que l’objectivitat del científic no sempre es pot mantenir impertorbable. Són ben conegudes i comentades, per exemple, les falques plenament subjectives que Joan Coromines introduí en algunes de les entrades del seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana.
En el món de la filologia clàssica, és ben repetida, per inusual, l’anècdota que té com a protagonista Alfred Edward Housman, l’il·lustre professor de Cambridge. Diuen que, després de llegir l’oda IV, 7 d’Horaci, va haver de sortir ràpidament de la classe, tot confessant emocionat que, per a ell, aquell era el poema més bell de la literatura antiga. Era l’any 1914. Housman tenia 55 anys.
Ahir rellegia l’Eneida, en la insuperable traducció en prosa de Miquel Dolç, eximi virgilià ja desaparegut. Em sembla que Dolç es va deixar portar per l’entusiasme en aquesta nota a peu de pàgina, referida al vers 476 del llibre VI: “¿Ens molesta, als homes d’avui, aquest ‘retorn’ de Dido a Siqueu? No oblidem que ens trobem al reialme de les Ombres, dels morts. Siqueu ha perdonat; Dido recobra la dolcesa del primer amor. No respon ni un mot a Eneas. L’odia immensament. Però Eneas és encara l’únic que pot fer sagnar el seu ‘cor’.” Era l’any 1975, Dolç tenia 63 anys. 
A la fotografia, ruïnes de Tir, la fenícia, on va néixer Dido. La vaig fer a l’agost, durant el viatge al Líban.

dijous, 21 d’octubre del 2010

El joc de les diferències

Tinc el privilegi de gaudir d’aquesta vista des del meu despatx de la Facultat de Lletres de la UdG. El dia 11 de març, com que havia nevat, em vaig emportar la càmera per fer unes quantes fotografies sobretot dels tres esvelts xiprers, vençuts pel pes de la neu. Avui he tornat a fer fotografies, volia començar a fixar l’esgrogueïment de les fulles del ginkgo. Si l’objectiu de la fotografia del dia de la neu era atrapar el gavià a la seva talaia, l’objectiu de la d’avui era fotografiar el nou frontó de l’església de Sant Domènec, la nostra aula magna ara en restauració, per ensenyar-lo al meu fill. Vet aquí que, quan he arxivat les fotografies, he pensat que podíem jugar al joc de les diferències. Fet i fet, la fotografia del dia de la neu ja és història.

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Raïm i figues

Al llibre VII de l’Odissea, quan Ulisses arriba al palau del magnànim Alcínous, rei dels feacis, Homer en descriu l’hort amb aquestes paraules, que Carles Riba va traslladar a hexàmetres catalans l’any 1953:
Creixen allí, de primer, tot d’arbres alts i ufanosos,
pereres i magraners i pomeres d’uns fruits que relluen,
figueres de dolçor i oliveres plenes d’ufana.
Mai d’aquests arbres no es veu que el fruit s’afolli ni manqui,
ni d’hivern ni d’estiu, en tot l’any; ans el zèfir, que hi bufa
sempre, quan l’un apunta, en madura ja un altre, i la pera
sobre la pera envelleix, i la poma sobre la poma,
sobre el raïm el raïm i la figa sobre la figa.
Ahir vespre, per sopar, em vaig menjar les figues i el raïm, homèrics, de la fotografia, dolços com la mel de l’Hibla!

dimarts, 19 d’octubre del 2010

L’herència antiga

A vegades, a casa, els llibres prenen un camí equivocat i se m’extravien. Ni es perden ni els perdo, només surten del camí. Un d’aquests llibres que ara, finalment, ha tornat al bon camí és Els clàssics i la literatura catalana moderna, d’Eduard Valentí Fiol. L’obro, el fullejo, i trobo uns quants fragments subratllats, amb llapis. M’agrada especialment aquest: “No són, naturalment, els filòlegs ni els professors de grec o de llatí els qui fan vivent en el poble l’herència antiga. Però sense ells, sense una educació bàsica, és difícil que els veritables creadors, pensadors i poetes, trobin en el món clàssic els estímuls que podrien enriquir-los.”

Ahir a la tarda, vaig acompanyar els meus estudiants per l’Hades tenebrós amb Orfeu que hi cercava Eurídice i ens vam embadalir en veure avançar aquelles “ombres tènues i els espectres d’éssers privats de la llum, tan nombrosos com els milers d’ocells que s’amaguen dins les fulles, quan Vésper o una pluja de tempesta els allunya de les muntanyes”, del llibre IV de les Geòrgiques de Virgili. 

A la fotografia, milers d’ocells que van a jóc, un vespre de setembre, a Girona.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

CCC

Aquest work in progress que és la vida i que és aquest bloc arriba, amb aquesta, a les 300 pàgines. Deo volente, continuaran les obres. Gràcies per girar-ne les pàgines, amics lectors. 

A la fotografia, pedres, morter i algun rajol a la paret del jardí de la casa dels meus pares, a Llagostera.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

Jaume Balmes

Aquesta mitja lluna i aquestes columnes de la fotografia ens van acomiadar divendres al vespre, just en acabar la sessió acadèmica que vam dedicar a Jaume Balmes, en el bicentenari del seu naixement, al Temple romà de Vic. L’organitzava el Patronat d’Estudis Osonencs, la Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris de la Universitat de Vic i la Càtedra M. Àngels Anglada de Patrimoni Literari de la Universitat de Girona, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Vic.
Jaume Balmes, català il·lustre i universal, va tenir una vida breu, 38 anys, però intensa: als 24 anys d’edat va ser ordenat sacerdot i als 25 va doctorar-se en teologia. Va escriure una obra llarga, complexa i variada. Va ser un home d’acció. 
El pare Miquel Batllori, en els Records de quasi un segle, quan rememora el seu estiu de 1936, diu: “ I fou llavors que, com a refugi, deixant momentàniament de banda les lectures en què els homes de la meva generació ens havíem educat, damunt els records grisos de velles lectures fragmentàries, just dictades per la curiositat o pel plaer jovenívols, se superposà la lectura metòdica i exhaustiva de tota l’obra dels grans autors nostrats: sobretot, Balmes, Torras i Bages, i Maragall, rellegits, però, amb una crítica exigent. Tot i així, ells foren, ‘al bell mig del camí de nostra vida’, el Virgili i la Beatriu que novament em feren brillar la llum en la foscúria.”
Què diria Batllori davant del buit immens que acompanya la commemoració del bicentenari del naixement de Balmes, el mateix any que es commemora el 150è aniversari del naixement de Maragall? Què passarà l’any 2016, centenari de la mort de Torras i Bages?

dissabte, 16 d’octubre del 2010

L’olor dels llibres

En l’edició de les Sàtires i epístoles d’Horaci, publicada per la Fundació Bernat Metge l’any 1927, el poeta i prevere mallorquí Llorenç Riber tradueix d’aquesta manera els versos 69-70 de l’Epístola I, 2: “la gerra servarà per llarga estona el perfum que una vegada l’omplí quan era nova”. 
Riber esmenta aquests mateixos dos versos d’Horaci a l’inici del darrer capítol “A la ciutat dels llibres”de la seva obra de 1935 La minyonia d’un infant orat: “Diu Horaci, el poeta llatí, mestre de les sentències, que el vas conserva molta estona l’olor de la primera substància que s’hi abocà. Hi ha llibres que passen per damunt l’ànima com la carícia errant d’un aroma i la deixen embaumada per sempre.”
D’una manera figurada, també es diu que hi ha llibres que fan olor d’antiga saviesa, com els d’Horaci, per exemple. A mi, em sembla que els llibres són com la gerra horaciana: conserven llarg temps -per no dir perennement- l’olor del seu propietari.
Vaig fotografiar aquesta gerra al rectorat de la Columbia University a New York, l’agost del 2009.

divendres, 15 d’octubre del 2010

El sexe dels coloms

Era el dimarts 28 de setembre, tarda assolellada, sol de biaix. Un colom i una coloma festejaven, o això em va semblar. M’agradaria poder distingir qui és el colom i qui és la coloma. Potser el que està dret, contemplant la seva ombra, és el mascle? I, així, la que està ajocada és la femella? O és la femella qui es fa la desmenjada i mira la seva ombra, mentre el mascle, ajocat, es mou compulsivament? Fet i fet, m’és igual. Els vaig fotografiar perquè donaven vida a les pedres i a les teules de la ciutat, Girona. I és la segona parella columbina que apareix en aquest bloc.

dijous, 14 d’octubre del 2010

Violes

Una fotografia de fa quatre dies que il·lustra records d’anys. Les violes dibuixades al pot de llauna, ah, elles em porten directament als meus 16 anys i als meus 18 anys i als meus 22 anys... Quan les vaig tenir a les mans, les violes del test em van recordar un poema de l’humanista italià Michele Marullo (circa 1453-1497), que vaig traduir i publicar en un Senhal, no fa tants anys. Deia així: “T’envio aquestes violes i aquests lliris blancs: avui he collit les violes, ahir els lliris blancs. Els lliris perquè et recordis, donzella, de la vellesa que encalça, tan de pressa que ja s’han marcit i els seus pètals ja cauen. Les violes perquè amb la seva frescor t’ensenyin a collir la primavera de la vida, que la Parca envejosa ens ha concedit tan breu als pobres mortals. Perquè, si véns tard, no colliràs ni la primavera breu, ni les violes, sinó, oh crim, amb els cabells ja blancs només colliràs esbarzers i bardisses.”

dimecres, 13 d’octubre del 2010

Columbus day

Plou. Em vénen a la ment records d’altres dies d’octubre plujosos com el d’avui. Tinc al costat de l’ordinador un altre dels llibres que vaig comprar a la Fira del Llibre d’Ocasió de Barcelona, fa uns dies. És un d’aquells volumets de cobertes vermelles de la Biblioteca Popular L’Avenç. Una antologia de Prosadors nord-americans, publicada l’any 1909, i feta per Rafael Patxot i Jubert. El llibre té la signatura de l’antic propietari a la primera pàgina. Sembla fet per al dia d’avui (ahir per al lector d’aquest post). El primer text antologat i traduït porta el títol “Colomb” i el segon “Colomb a Barcelona”, són de Washington Irving. El Columbus day de New York se’m fa present, altra vegada. Llegeixo i copio: “Era cap a mijans d’Abril que Colomb arribà a Barcelona, ont tot havia estat preparat pera fer-li una rebuda magnificent i solemnial. La bellesa i la serenor del temps, en aquella estació riallera i clima afavorit, contribuiren a donar esplendor an aquesta memorable cerimonia. [...] La seva entrada an aquesta noble ciutat ha estat comparada a un d’aquells triomfs que·ls romans solien decretar an els conqueridors.”
La fotografia de Columbus Circle la va el meu fill, en un dels nostres feliços dies newyorkers. 

dimarts, 12 d’octubre del 2010

El Marquès de Camps

També fa 150 anys del seu naixement. Carles de Camps i d’Olzinelles havia nascut al Mas Ribot de Salt el 15 de setembre de 1860, el mateix any que Joan Maragall. Sort que una cèntrica plaça de Girona porta el seu nom, altrament avui quasi ningú el recordaria. Gran propietari i segon Marquès de Camps per herència familiar, va ser enginyer forestal i polític regionalista. Fou elegit diputat successivament els anys 1899, 1901, 1914, 1916 i 1918 i senador els anys 1903 i 1919. Va ser director general d’agricultura l’any 1917. Es va retirar de la política activa l’any 1924, només de començar la dictadura de Primo de Rivera. Va morir l’any 1939 a Sant Sebastià.

A causa de les inundacions que durant la tardor es produïen a Girona, el Marquès de Camps va demanar repetidament al Ministeri d’Agricultura que repoblessin la conca del Ter, perquè creia que la causa de les inundacions era “el destrozo de los montes que, en otros tiempos, poblaron las cuencas altas del Ter y de sus afluentes. Destrozada aquella riqueza forestal, el suelo no retiene las aguas, no las absorbe, resbalan por su superficie, se juntan atropelladamente en las cuencas de recepción y arrastran, según experiencias hechas, más del 75% de materiales arrastrables”.  

A més de les seves obres científiques, va escriure unes Sonatines i Toia virolada (1915). Quan vam fer l’Atles literari de les terres de Girona, vaig utilitzar llargament el seu primer llibre de narracions Del meu çarró (1912), m’agradaven especialment les seves descripcions de la natura. A la passada Fira del Llibre d’Ocasió de Barcelona, fa una setmana, vaig comprar la seva primera novel·la Cortal marí, en l’edició de 1921, la portada de la qual es pot veure a la fotografia. L’encapçala amb una carta dirigida a Narcís Oller, que reprodueixo a continuació:

Molt estimat mestre:
Recordant les paraules d’encoratjament que em va escriure quan temorenc li vaig enviar el meu primer llibre Del meu çarró, així com altres que com consells discretíssims vostè m’ha anat donant quan casualment ens trobàvem i parlàvem llargament de coses i casos literaris, he resolt posar sota la seva protecció ma primera novel·la.
Vaig cap a vell, però a l’escriure-la he fruït, com un jove, goigs dolcíssims, aquells de què vostè m’ha parlat mantes vegades.
I vull que vostè en rebi les primícies.
Si valen, accepti-les de bon cor; si no, vegi-les esvair-se com s’envolen les pàl·lides fumarelles d’un cigar.
Son agraït deixeble,
Carles de Camps

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Dones de l’èpica

Què hauria fet Ulisses, si un bon dia Calipso i Circe s’haguessin presentat al seu palau d’Ítaca? Totes dues havien estat abandonades pel navegant astuciós, perquè Ulisses havia de tornar al seu reialme, al costat de Penèlope, l’esposa que l’havia esperat tants anys. Virgili devia preveure aquesta possibilitat i va fer que Dido, la vídua reina de Cartago, se suïcidés, després que Eneas la va abandonar, perseguint el seu fat, com Ulisses. I Virgili va anar encara una mica més enllà. Quan va baixar als Inferns, Eneas va trobar-hi Dido, que habitava a l’ombra de les murtres, com tots els suïcides per amor. Els cors d'ambdós es van sobresaltar, van parlar, només uns moments, Dido tenia pressa per anar a reunir-se amb el seu marit Siqueu. Del segle VIII al segle I abans de Crist, alguna cosa potser havia canviat.  No totes les dones només filaven i teixien, i esperaven.
A finals de juliol vaig fer aquesta fotografia, a casa.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

El poeta Maragall

Arreu del país es commemora, avui, el 150 aniversari del naixement de Joan Maragall. Com que aquesta setmana he tingut ben present el poeta per les seves traduccions dels Himnes homèrics, m’afegeixo a la celebració amb un fragment de la seva Nausica, aquella peça de teatre que va ser publicada pòstumament. L’he pres del text que va establir Carles Riba l’any 1938, a partir del manuscrit del poeta. A l’inici hi deia “Tragèdia en tres actes sobre un tema de l’Odissea d’Homer”. He triat una part del diàleg entre Nausica i Dimàntia. Parla Nausica i explica els seus desitjos, després d’haver trobat Ulisses, a la platja:

Oh! sí: vivim aquí molt retirades;
no sabem res del món ni de ses terres,
i tot ens ve de nou. Jo me’n voldria 
anar lluny, anar lluny a la ventura
i veure moltes altres encontrades
i conèixer la gent dels altres pobles
i que em passessen coses molt diverses
i estranyes, i perills... Veure com brilla
el sol en cada lloc, les nits de lluna
en la mar solitària, i les tempestes
que oprimeixen el cor, i l’arc de l’Iris
resplendint sos colors entre la pluja.
Ai! Dimàntia, vivim massa quietes,
vivim massa ignorantes: jo em deleixo,
l’ànima se me’n va pel món.
Els capitells i el baladre florit els vaig fotografiar a Tir, al Líban, el mes d’agost passat.

dissabte, 9 d’octubre del 2010

La llata


Després de passar la setmana amb Homer i amb Virgili, avui rosteixo una llata. No sé si el desig em ve de llegir els àpats dels herois viatgers i endrapaires o de necessitar una activitat menys abstracte i més d’aquest món. La recepta em ve de la meva mare. De fet, vaig rostir la llata ahir a la tarda, el dia abans, com feia sempre ella. “El mateix dia que l’hem de servir i menjar, la tallo i la passo per la cassola, ja tallada, és molt més bona feta del dia abans”, sempre em deia. Hi ha moments de la vida quotidiana que em porten, sortosament i sense transcendències, a recordar més intensament la meva mare. Espero poder fugir, com Ulisses, del perill dels lotòfags, menjadors de la flor de l’oblit. Sé positivament que la peça que he rostit no pertanyia a cap de les vaques d’Hèlios. Degustarem la llata com si ens trobessim en el banquet del rei dels feacis i mirarem de trobar un aede que ens delecti amb les seves poesies i les seves aventures. 
A la fotografia, la llata quan encara feia xup-xup a la cassola.

divendres, 8 d’octubre del 2010

Homèrica

Sempre he tingut més tirada per l’Odissea que per la Ilíada. Es veu que ja és així, que les dones ens decantem pel viatge i les aventures d’Ulisses. De fet, Horaci deia que les guerres no són bones per a les mares. De l’Odissea, gaudeixo més amb els viatges d’Ulisses pel món imaginari que no pas amb el retorn a Ítaca o amb els viatges de Telèmac. Així, em fa patir que Ulisses pugui perdre la memòria a causa dels lotòfags o de les Sirenes de veu dolça i traïdora. L’illa dels feacis m’atrau pels seus palaus i jardins meravellosos, i per la tendra princesa Nausica. Els Ciclops i els lestrígons em fan passar pena per Ulisses i els seus companys. I què he de dir de Calipso i Circe? Dones poderoses, sí, però enamorades de l’heroi, i finalment abandonades ambdues. Una després de 7 anys i l’altra després d’un any de convivència. Dones-illa, illes de dones. I un home amb un destí: el retorn al seu país. Penèlope és allà i l’espera, mentre teixeix i desteixeix la vida. Però abans l’heroi ha de baixar als Inferns. I adquirir coneixement de la mort, per poder apreciar-la, la vida.

dijous, 7 d’octubre del 2010

Gaudeamus

Ja fa dies que hem començat les classes, però ahir vam inaugurar oficialment el curs a la Universitat de Girona. Les inauguracions de curs acostumen a ser actes ben organitzats, correctes, lloc de trobada. Però el moment de l’acte que més m’agrada arriba quan ens posem tots drets i, a una veu, cantem en llatí l’himne de la universitat, de la d’aquí i de Finlàndia, de Singapur, de Buenos Aires o de Taiwan. No només m’agrada perquè l’himne és un himne universal i en llatí, sinó perquè m’entusiasma cridar a cor què vols, almenys una vegada a l’any, visca l’Acadèmia, visca els professors, visca tots i cadascun dels membres de la comunitat universitària, que brillin sempre! Aquí us deixo les dues estrofes que més m’estimo del nostre himne, en llatí:
Gaudeamus igitur, 
iuvenes dum sumus. 
Post iucundam iuventutem, 
post molestam senectutem, 
nos habebit humus.
Vivat Academia, 
vivant professores. 
Vivat membrum quodlibet, 
vivant membra quaelibet, 
semper sint in flore.
A la fotografia, uns capitells del claustre de la Facultat de Lletres de la UdG, fa vuit dies.  

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Illa flotant

No he vist mai cap illa flotant, però n’he menjat i n’he imaginat. Els lectors d’aquest bloc ja hauran endevinat que m’estic referint a aquelles postres delicioses que els francesos anomenen “île flottante”: una gran bola de merenga (l’illa) que flota damunt d’un petit mar de crema anglesa. Qui m’ha fet imaginar una illa flotant és Homer, quan a l’inici del cant desè de la seva Odissea diu, en la traducció hexamètrica de Carles Riba:
Fins que a l’illa Eòlia arribàrem, on habitava
Èol, el fill d’Hipotes, amable als déus que no moren.
I és una illa flotant; i l’encercla tota sencera 
un mur de bronze infrangible; i que llisa s’empina la roca!
Algú potser es preguntarà perquè és flotant l’illa Eòlia. La resposta deu ser: perquè és l’illa dels vents, governats per Èol, l’amo i senyor de brises i oratjols, bufaruts i ràfegues. 
L’illot de la fotografia em penso que no era flotant. Però, des de l’avió que em portava a Pisa, el mes d’abril de l’any 2008, m’ho va semblar.

dimarts, 5 d’octubre del 2010

Cançó de tardor


Paul Verlaine va incloure aquesta “Chanson d’automne” dins del seu recull Poèmes saturniens, de l’any 1866, i Charles Trenet hi va posar música l’any 1941. Però, ah sacrilegi, alguns no li perdonen que els sanglots llongs dels violons de la tardor no fereixin el seu cor, sinó que el gronxin. I és que no tothom creu, com Verlaine, que la tardor sigui tan llangorosa. 


Les sanglots longs
Des violons
   De l’automne
Blessent mon cœur
D’une langueur
   Monotone.
Tout suffocant
Et blême, quand
   Sonne l’heure,
Je me souviens
Des jours anciens
   Et je pleure ;
Et je m’en vais
Au vent mauvais
   Qui m’emporte
Deçà, delà,
Pareil à la
   Feuille morte.

Les fulles mortes de la fotografia són de la Devesa de Girona, és clar, de la tardor de 2009.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Diàleg

M.A.
Ombra de pinar dorment,
amb sol filtrat de migdia.
-No corre un alè de vent,
que també s’ensopiria.-


De sobte, amb lleu frissament,
una branca s’estremia...
Era un aucell que hi venia?
era el sospir d’un absent?...
C.
... I ni diríeu que sospira! Passa,
i tota cosa resta en quietud;
ve quan la gent no l’anomena massa
i el crida l’elegit esmaperdut.
Un dit damunt la boca, perquè es tanqui
d’aquesta font el renouer costum;
tot ell és de cristall, perquè no manqui
al fons del nostre pensament la llum.
Testa coberta i amb els ulls oberts,
mentre és present no l’estimem pas massa:
només t’adones que és tan bo i que el perds,
quan del fugir fa la primera passa.
El primer poema, “Quietud” és de Maria Antònia Salvà (1869-1958); el segon “Del silenci” és de Clementina Arderiu (1889-1976).
He titulat la fotografia “Tarda al Metropolitan”. Era el mes de setembre de l’any 2009, quan la vaig fer, allà, a New York.