L'any 2019

El darrer post d’aquest bloc de notes virtual és del dia 30 de desembre de l’any 2018. Fa un any. Com podeu veure, hi vaig explicar la mort del meu pare. 

Ara s’acaba l’any 2019. Any intens, també. Sobretot professionalment. He anat escrivint petites notes a Instagram, Facebook i Twitter, però no aquí. I ara, què us diré en aquesta entrada pensada només perquè n’hi hagi com a mínim una d’aquest any? Que el 24 de març va aparèixer publicat el meu nomenament com a Consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’endemà vaig prendre possessió del càrrec al Palau de la Generalitat, acompanyada de molts amics.

Formar part del govern del meu país és un honor i una responsabilitat. No me n’he cansat de repetir-ho, al llarg d’aquests mesos. Gràcies a qui ho ha fet possible. Només podia dir que sí, perquè he dedicat la meva vida a la cultura i a Catalunya, des de la Universitat de Girona i des de l’Institut d’Estudis Catalans. I també perquè m’he fet meva aquella frase de Nicolau d’Olwer que he deixat escrita en uns quants llibres d’honor d’ajuntaments d’arreu del país: “Servir el comú, quan l’hora arriba, és llei de tota democràcia.” Amb esperit de servei a Catalunya i a la cultura he passat aquests 9 mesos de l’any 2019. 

A la fotografia, l’armari que tenim a la sala d’espera de la conselleria, també coneguda com saló dels miralls. Era l’estoig de la literatura catalana de Marian Aguiló. Les tres frases que s’hi poden llegir són ben representatives d’allò que ha de fer una Conselleria de Cultura: “Remembra lo passat, ordona lo present, proveheix al esdevenidor”. 

Bon 2020, amics!

Superposició (vigatana)

És feta a Vic la fotografia protagonista del post d’avui. Però podria ser a molts altres indrets, d’Europa especialment.

Encara que no apareixen a la imatge, les pedres dels fonaments d’aquestes parets són romanes, pertanyien al recinte del temple romà. A finals del segle XI, la família noble dels Montcada va aprofitar les pedres i les parets per construir-hi el seu castell, les restes de les parets del qual es poden veure a la fotografia. El campanar, restaurat fa poc, pertany a l’església barroca de la Pietat, construïda damunt d’una antiga església romànica, potser aprofitant una més antiga encara basílica paleocristiana. Les antenes de televisió i el teulat d’uralita afegeixen materials i modes de vida d’avui, ja quasi obsolets.

D’això se’n diu superposició de cultures, o aprofitament de l’espai.

Era el passat 28 d’abril, quan vaig fer la fotografia; els groguets s’havien apoderat de tots els racons, entre les pedres.

Turisme (cultural)

Parlar de turisme cultural és una redundància i l’efecte d’una desviació del mot “turisme” en un moment determinat de la història: quan les persones van començar a desplaçar-se, en massa, sobretot a l’estiu, a la cerca de sol, platja i oci. Per això es van començar a posar adjectius al mot. Llàstima de no haver trobat un adjectiu que definís aquest turisme de sol i platja. Hauríem pogut deixar el mot turisme, sense adjectius, com a sinònim del que és: viatjar pel gust de conèixer.

El mot prové del francès. Un touriste és aquell que fa un tour, és a dir un volt, un passeig, un viatge. El diccionari francès d’Émile Littré el defineix així: “Es diu dels viatgers que recorren països estrangers per curiositat i oci, que fan una espècie de gira per països habitualment visitats pels seus compatriotes. Es diu sobretot dels viatgers anglesos a França, Suïssa i Itàlia.” És probable que monsieur Littré, quan va publicar el diccionari l’any 1863, pensés en allò que s’anomena el Grand Tour.

Així, en l’origen i per etimologia, fer turisme és fer cultura, és a dir, el turisme és una forma de cultura, perquè el viatge, la curiositat, la cerca de coneixement, enriqueixen, fan créixer, interiorment, és clar.

Feia de turista a Llagostera el mes de febrer passat, quan vaig fotografiar la cinta blanca de l’horitzó, des del mirador de l’església.