Avui en Borja fa anys!

Per molts anys, Borja! Avui fa anys del dia que ens va canviar la vida. El meu fill, en Borja, va néixer un dia com avui, primer de maig. 

No cantaré pas els seus elogis, avui, perquè no acabaria mai. Com que aquest bloc és freqüentat per persones amigues aimadores de la paraula escrita, us voldria convidar a llegir un text que en Borja acaba de publicar a la seva Sastreria Vilallonga, l’ha titulat Sonava com frac i n’ha fet aquests lliuraments I, II, III, IV. Estic segura que el gaudireu!
La fotografia que il·lustra el post d’avui ens la va fer Judit Pujadó (gràcies, Judit!) i la va publicar a La Vanguardia del dia 1 de febrer de l’any 2008, dins d’un reportatge sobre Romanyà de la Selva i Mercè Rodoreda, d’on l’he retallada.

De claustre a claustre

La filla de cal sastre de Llagostera, aquella que jugava al joc de l’oca i s’ho passava d’allò més bé quan podia dir “d’oca a oca, perquè em toca”, ara va de claustre a claustre. Del claustre del segle XIV, a l’antic convent de sant Domènec, ara seu de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, al claustre del segle XVII de l’antiga Casa de Convalescència, ara seu de l’Institut d’Estudis Catalans, a Barcelona.

Per il·lustrar aquest post, ha fet aquesta composició fotogràfica dels dos claustres de la seva vida del segle XXI. Un el va fotografiar ella, l’altre el seu fill.

Hesse i Rodoreda

Se’m fa estrany, però aquest bloc encara no ha parlat mai de l’escriptor Hermann Hesse. La primera obra de Hesse que vaig llegir va ser Siddhartha. La vaig conèixer gràcies a unes classes de filosofia oriental, a les quals anava d’oient, quan estudiava Filologia Clàssica a la UAB. Era l’any 1972. 

Poc temps després, un d’aquells dies que eren a la botiga dels meus pares, perquè devien necessitar uns pantalons o unes camises, Mercè Rodoreda i Carme Manrubia em van preguntar si coneixia Hermann Hesse. Tota cofoia, vaig poder respondre que havia llegit Siddhartha. Em van dir que allò no era res, al costat de Demian, una novel·la que em van recomanar vivament perquè, deien, em canviaria la vida. Anys més tard, vam comprar la casa El Senyal, on vivien les dues amigues, quan vam tenir aquella conversa. Carme Manrubia em va explicar aleshores que ella i Rodoreda van posar El Senyal a la casa, pel Demian. 

El protagonista de Quanta, quanta guerra, l’Adrià Guinart, té un senyal al front, com Caín, com Demian, el protagonista de la novel·la de Hesse. Demian diu a la novel·la: “Sí, en aquell moment, jo que era Caín i portava un senyal al front...” I l’Adrià fa: “Vaig néixer a mitjanit, a la tardor, amb una taca al front no pas més grossa que una llentia. Quan feia enfadar la meva mare, deia, mig girada d’esquena, sembles un Caín.” 

El senyal de Caín havia passat a Demian, de Demian a la casa de Romanyà, de la casa a l’Adrià. Ara la casa es diu El Senyal Vell, com es pot veure a la fotografia. 

Nadal a Llagostera

Vaig créixer ajudant a guarnir l’aparador per Nadal, a més d’adornar un arbre (primer un ginebró, després un avet) i fer un pessebre dins de casa. Quan els meus pares es van jubilar, van convertir la botiga i el taller de la sastreria en sales d’estar. Així és que vam continuar tenint finestres al carrer. I l’ampit de la finestra ha acollit un petit pessebre cada Nadal. L’any 1999, el meu oncle, sensible i hàbil constructor de diorames i maquetes, ens va fer una reproducció de l’església de Llagostera, el meu poble. Tothom s’aturava a contemplar el petit naixement al cancell de l’església, que vam posar a la finestra. 

Aquest mes de desembre, el meu pare i el meu fill han tornat a posar l’església a la finestra, amb una escolania de Montserrat que canta per a un papa que surt al cancell. Al costat de l’església hi han posat la cova amb el pessebre. 

Dissabte passat, vaig fer la fotografia de la finestra, just acabada d’adornar, amb la intenció de posar-la a la finestra del bloc. 

Història d’una casa (II)

Diu Horaci, a la seva art poètica, que no s’ha de començar la descripció de la guerra de Troia a partir de l’ou bessó. Fa referència a la concepció d’Hèlena, filla de Leda fecundada per Júpiter metamorfosat en cigne. Així és que no començaré pas explicant la gènesi de la casa, entre d’altres motius perquè no en tinc tota la documentació a mà.

Però tinc un dilema, he de començar explicant l’origen de la casa, i remuntar-me ara ja a l’any 1972, o he d’anar-hi arribant -als orígens, vull dir- a partir de la compra de l’any 1984? Dos camins per arribar allà mateix. Ja ho diuen, tots els camins porten a Roma.. nyà.

Vam comprar la casa a Carme Manrubia, la seva propietària. La coneixíem de feia temps Carme Manrubia, des que havia arribat a viure a Romanyà. Baixava a comprar a Llagostera i la sastreria Vilallonga era un dels llocs que freqüentava, juntament amb Mercè Rodoreda, és clar.

Ella tenia 17 anys

Ella tenia 17 anys, quan van iniciar-se els estudis universitaris a Girona. Era filla del millor sastre de la comarca i de la lectora més crítica. Acabava de fer el preuniversitari, després del batxillerat superior de lletres a l’Institut de Girona, -el Jaume Vicens Vives, és clar,- i magisteri als estius, a la Normal, on s’examinava per lliure. Volia fer la carrera de filosofia i lletres, però s’havia d’anar a Barcelona. Ai!

Un dia, a la sastreria Vilallonga de Llagostera, van rebre la convocatòria d’una reunió, prevista pel 19 d’agost, a l’Aula Magna de la Casa de Cultura per tractar de la possibilitat de començar estudis universitaris, justament de filosofia i lletres, a Girona. Ella hi va anar, esperançada, amb els seus pares. I tots tres van sortir ben desanimats en veure quantes veus s’oposaven a aquests estudis. No se sabien avenir que hi pogués haver tanta gent que volgués impedir que l’ensenyament universitari arribés a tothom.

Aquella gent no va guanyar. Així, el dos d’octubre de 1969, ella va poder començar la seva carrera desitjada. Va anar a fer la llicenciatura en filologia clàssica a la casa mare, la UAB. I va tornar a Girona. Al cap dels anys va llegir la tesi doctoral en aquella mateixa Aula Magna. I just ara fa 35 anys que s’entesta a transmetre la seva passió pel llatí, per la literatura, per la docència, als estudiants universitaris, de lletres, a Girona. Beata illa!

Planxes

El meu amic (i col·lega) Àngel Duarte, en el seu imprescindible El tinglado de Santa Eufemia, fa pocs dies va fer un post amb una fotografia d’unes planxes antigues. Per allò de l’aemulatio, recurs retòric utilitzat a bastament en la literatura llatina, o per allò dels nexus rerum, i no només, avui he retratat aquestes planxes de carbó a l’antiga sastreria de can Vilallonga, on són curosament conservades.

Nostàlgies d’estiu. O no. Quina calor que devien passar els sastres, un dia com avui, esforçant-se per allisar pantalons i americanes, d’alpaca o de milratlles!