En la mort de Hermann Hesse

Avui fa cinquanta anys de la mort de Hermann Hesse. De manera que, com l’any passat, aquest bloc el vol recordar ara amb aquest text del seu recull El caminant, publicat l’any 1920. 

“Benaurat el camperol! Benaurat el terratinent i el sedentari, el fidel, el virtuós! Puc estimar-lo, admirar-lo, beneir-lo. Però he malgastat mitja vida provant d’imitar la seva virtut. Volia ser el que no era. Voila ser un poeta, sí, però alhora volia ser un burgès. Volia ser un artista, un home amb imaginació, i alhora ser virtuós i gaudir de la meva terra. Vaig trigar molt a adonar-me que l’home no pot ser ambdues coses alhora, ni tenir-les, que jo sóc nòmada i no pas camperol, explorador i no pas guardià. I durant molt de temps m’he mortificat davant déus i lleis que per a mi tan sols eren fetitxes. Heus aquí el meu error, el meu suplici, la meva aportació a la misèria del món. Vaig multiplicar la culpa i el suplici del món emprant la violència en contra meu, sense gosar seguir el camí de la salvació. I el camí de la salvació no em porta ni cap a la dreta ni cap a l’esquerra, sinó recte al meu cor, i només allà trobo Déu, i només allà trobo la pau.”

El text es pot llegir mentre s’escolta una de les cançons d’Hugo Wolf (1860-1903) sobre un poema de Joseph von Eichendorff (1788-1857). Hesse se les sabia de memòria, “destil·len malenconia”, deia, “però aquesta malenconia només és un núvol d’estiu darrere del qual hi ha el sol i la confiança.” 

Hesse va pintar l’aquarel·la que il·lustra el post l’any 1924.

Hesse a Sils-Maria

Avui fa quaranta-nou anys, el 9 d’agost de 1962, va morir Hermann Hesse a Montagnola (Suïssa), als 85 anys d’edat. Entre 1949 i 1961, Hermann Hesse va passar els estius a Sils-Maria a la vall de l’Engadina. 

Hesse va escriure de Sils-Maria: “He vist molts paisatges, m’han agradat gairebé tots, però molt pocs han esdevingut un destí, com dedicats a mi, que m’han parlat profundament i sovint han florit a poc a poc com petites segones pàtries. Probablement el més bell paisatge que ha actuat sobre meu va ser l’Alta Engadina... Una contemplació que ha commogut el meu cor, que ha esdevingut estimada i important cada vegada que l’he vista novament: la casa a la vora d’un cingle rocós, una mica fosca, en la qual Nietzsche havia tingut el seu refugi engandinès.” 

El llac de Sils (nineta dels meus ulls) presideix aquest bloc, des dels seus inicis, amb una fotografia que vaig fer l’estiu (feliç estiu) de 2005. 

He il·lustrat aquest post amb una de les moltes aquarel·les que va pintar Hermann Hesse al llarg de la seva vida. És una vista del llac de Lugano i Porlezza, des de la casa on vivia a Montagnola, de 1923. 

Hesse i Rodoreda

Se’m fa estrany, però aquest bloc encara no ha parlat mai de l’escriptor Hermann Hesse. La primera obra de Hesse que vaig llegir va ser Siddhartha. La vaig conèixer gràcies a unes classes de filosofia oriental, a les quals anava d’oient, quan estudiava Filologia Clàssica a la UAB. Era l’any 1972. 

Poc temps després, un d’aquells dies que eren a la botiga dels meus pares, perquè devien necessitar uns pantalons o unes camises, Mercè Rodoreda i Carme Manrubia em van preguntar si coneixia Hermann Hesse. Tota cofoia, vaig poder respondre que havia llegit Siddhartha. Em van dir que allò no era res, al costat de Demian, una novel·la que em van recomanar vivament perquè, deien, em canviaria la vida. Anys més tard, vam comprar la casa El Senyal, on vivien les dues amigues, quan vam tenir aquella conversa. Carme Manrubia em va explicar aleshores que ella i Rodoreda van posar El Senyal a la casa, pel Demian. 

El protagonista de Quanta, quanta guerra, l’Adrià Guinart, té un senyal al front, com Caín, com Demian, el protagonista de la novel·la de Hesse. Demian diu a la novel·la: “Sí, en aquell moment, jo que era Caín i portava un senyal al front...” I l’Adrià fa: “Vaig néixer a mitjanit, a la tardor, amb una taca al front no pas més grossa que una llentia. Quan feia enfadar la meva mare, deia, mig girada d’esquena, sembles un Caín.” 

El senyal de Caín havia passat a Demian, de Demian a la casa de Romanyà, de la casa a l’Adrià. Ara la casa es diu El Senyal Vell, com es pot veure a la fotografia.