L'any 2019

El darrer post d’aquest bloc de notes virtual és del dia 30 de desembre de l’any 2018. Fa un any. Com podeu veure, hi vaig explicar la mort del meu pare. 

Ara s’acaba l’any 2019. Any intens, també. Sobretot professionalment. He anat escrivint petites notes a Instagram, Facebook i Twitter, però no aquí. I ara, què us diré en aquesta entrada pensada només perquè n’hi hagi com a mínim una d’aquest any? Que el 24 de març va aparèixer publicat el meu nomenament com a Consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’endemà vaig prendre possessió del càrrec al Palau de la Generalitat, acompanyada de molts amics.

Formar part del govern del meu país és un honor i una responsabilitat. No me n’he cansat de repetir-ho, al llarg d’aquests mesos. Gràcies a qui ho ha fet possible. Només podia dir que sí, perquè he dedicat la meva vida a la cultura i a Catalunya, des de la Universitat de Girona i des de l’Institut d’Estudis Catalans. I també perquè m’he fet meva aquella frase de Nicolau d’Olwer que he deixat escrita en uns quants llibres d’honor d’ajuntaments d’arreu del país: “Servir el comú, quan l’hora arriba, és llei de tota democràcia.” Amb esperit de servei a Catalunya i a la cultura he passat aquests 9 mesos de l’any 2019. 

A la fotografia, l’armari que tenim a la sala d’espera de la conselleria, també coneguda com saló dels miralls. Era l’estoig de la literatura catalana de Marian Aguiló. Les tres frases que s’hi poden llegir són ben representatives d’allò que ha de fer una Conselleria de Cultura: “Remembra lo passat, ordona lo present, proveheix al esdevenidor”. 

Bon 2020, amics!

Destí i sort

Diu Coromines que el mot destí és un derivat romànic paral·lel en totes les llengües llatines. Té raó. En llatí, el verb destinare, d’on prové el mot romànic, no ha engendrat cap substantiu. El mot que es fa servir, en llatí, per anomenar allò que entenem per destí és sors, que s’ha convertit en sort. En francès, però, hi ha encara un altre mot sinònim als dos que acabo de mencionar: destinée. Vet aquí com Émile Littré explica aquests tres mots al seu diccionari de la llengua francesa. Tradueixo: “El destin és allò que destina, és a dir l’encadenament necessari de les coses. La destinée és allò que és destinat, és a dir allò que resulta de l’encadenament necessari. El destin condueix Alexandre a Babilònia on una febre havia d’acabar la seva destinée de victoriós i conqueridor. Però aquests dos mots són tan veïns que, per poc que se n’abusi conformament a aquest abús que és permès en totes les llengües, recauen l’un en l’altre. Sort respon a destin o a destinée, amb aquesta unió que en comptes de considerar la necessitat que encadena les coses, considera allò que elles tenen de fortuït.”

Pensava en el significat dels mots i dels fets, i en el destí de les persones i en el destí que un milió i mig de persones vam demanar per a Catalunya dimarts passat, aquesta tarda, mentre escrivia en el meu diari. 

Quan he girat la pàgina, m’he trobat el quadre que il·lustra el post d’avui, Girl Reading, pintat l’any 1909 pel nord-americà Edmund Tarbell (1862-1938), i conservat al Museum of Fine Arts de Boston.

Diari del Líban (XXIII)

Si ahir érem al nord, avui és dia de sud. Visitem Saida, l’antiga Sidó. A la fortalesa que van construir els croats arran de mar es fa evident, més encara que a Biblos, el reciclatge de columnes romanes, encastades als murs. La van construir l’any 1228 sobre les ruïnes d’un antic temple fenici. Ocupa una petita península i té davant un illot amb un far, fins al qual feien curses de natació els joves de la ciutat, quan l’aigua era més neta. Fa un dia de sol intensíssim, que accentua l’ocre, altra vegada. Sidó és habitada, sense discontinuïtat, des de fa 4000 anys. Caminem i suem pel Souq Khan El-Franj, fins a una recòndita i diminuta església on van predicar Sant Pere i Sant Pau. Després visitem La Quarantaine, l’Ellis Island de Sidó, per entendre’ns. A l’entrada topem amb una gran fotografia del primer ministre Al Hariri, originari de Sidó, assassinat l’any 2005. Ara és el seu fill qui presideix el Consell de Ministres, el vèiem cada dia als telenotícies. I aquests dies, al Líban, tothom està pendent de la resolució que ha d’emetre el Tribunal Internacional, encarregat d’investigar aquesta mort. I tenen por del que pot passar. Si darrere de tot plegat hi ha Síria o Israel, serà igual de dolent. Una terra tan bella, i massa cobejada.

P. S. Pocs dies després de tornar a Catalunya, Al Hariri va declarar que el seu govern havia acusat Síria per qüestions polítiques, i se’n desdeien.

Diari del Líban (XXII)

Desfem el camí intricat i estretíssim per deixar la vall. Ah, la propera parada! Una de les visites més esperada, des de fa anys. Els nostres amics, cada vegada que venen a Catalunya una o dues vegades l’any, ja en fa molts, ens porten unes capses metàl·liques, plenes de pastissets libanesos ben ordenats. Perquè saben que el meu fill n’és un entusiasta. Així és que aquell dia no vam fer postres a Ehden perquè vam anar a berenar a la millor pastisseria del Líban, la d’Abdul Rahman Hallab & Sons, oberta des de l’any 1881, a Trípoli. Ens vam asseure a la cafeteria que tenen, Le Palais, i la meva amiga va demanar un munt de varietats al cambrer, tantes, que el noi li va dir, “Senyora es tornaran diabètics si mengen tot això!” Ella li va respondre que es tractava de fer realitat el somni que tenia aquell jove, des de feia almenys 15 anys. Així és que ens van omplir la taula de tota mena de baklawa, alguns de desconeguts, perquè només els fan pel ramadà, com era el cas. Ens vam ben endolcir la vida. Si aneu al Líban i no teniu la sort de visitar el palau dels dolços de Hallab a Trípoli, no patiu, a l’aeroport de Beirut també en podreu comprar. Però no és pas el mateix, és clar. A les fotografies, els pastissets i la porta d’entrada de la pastisseria, a Trípoli.

Diari del Líban (XIV)

La llibreria Antoine és la més antiga de Beirut i té sucursals per tota la ciutat. En triem una vora casa. Tinc una llista de llibres que voldria comprar. No ho trobo pas tot, hauré d’intentar-ho a la meva llibreria d’internet, des de Girona. Compro poetes libanesos, en francès, Nadia Tuéni, Georges Schehadé, Ahmad Mansour, Adonis... M’agrada especialment el petit llibre de Tuéni, Liban. 20 poèmes pour un amour, definit per l’autora com “una geografia poètica” de la seva terra. La meva amiga m’explica la vida de l’escriptora, colpida per la dissort que la va perseguir. Nadia Tuéni tenia 48 anys, quan va morir d’un càncer que la consumia des dels 30 anys, i ja havia enterrat la seva filla de 7 anys, a causa de la mateixa malaltia. En el recull El Nedador d’un sol amor, Schehadé va incloure aquesta estela, que tradueixo del francès, per a Nadia en la seva mort, l’any 1983:

Ella ha deixat la mà dels seus amics

Per un jardí tot blau tancat

On l’ocell vola amb el seu niu

Ulls negres cabells negres

I ara totes les belleses de l’ombra

Sobre les seves espatlles

Al vespre, des de casa, contemplem la posta de sol damunt del mar i ho aprofitem bé. A Catalunya, el sol sempre es colga terra endins. No hi ha línia de separació entre cel i mar, aquest vespre. L’atmosfera de la ciutat és espessa, com una crema de faves. Però, encara vaig atrapar l’helicòpter que volava direcció sud.