Paolo i Francesca

En el pròleg que Mercè Rodoreda va escriure a Romanyà de la Selva, l’any 1982, per a una edició il·lustrada de La plaça del Diamant, podem llegir: 

“El que s’ha escrit de més elevat i corprenedor en amor és la història de Francesca da Rimini, cant Vè de l’Infern en la Divina Comèdia. Història que comença amb aquests versos meravellosos: 

Siede la terra dove nata fui  

su la marina, dove’l Po discende 

per aver pace co’seguaci sui. 

I l’amor d’Ulisses, no pas per Penèlope, no pas per la dolça Nausica, sinó el seu amor-passió per l’aventura.” 

I afegeix més endavant: 

“Després de la Bíblia i de Dante, entre les influències que crec que més m’han marcat i que ara vull confessar, posaria encara Homer.” 

Tota una declaració d’intencions de Rodoreda, al final de la seva vida. Una escriptora amb les arrels ben enterrades en les grans fonts de la literatura universal.

He fotografiat la visió de Dante de Paolo i Francesca, segons el pintor Edward Burne-Jones, de la seva obra The Flower Book.

L’any 2001 vaig publicar, al número 503 de la revista Serra d’Or, un article que vaig titular “Les flors de Mercè Rodoreda i Edward Burne-Jones”.

El poeta Maragall

Arreu del país es commemora, avui, el 150 aniversari del naixement de Joan Maragall. Com que aquesta setmana he tingut ben present el poeta per les seves traduccions dels Himnes homèrics, m’afegeixo a la celebració amb un fragment de la seva Nausica, aquella peça de teatre que va ser publicada pòstumament. L’he pres del text que va establir Carles Riba l’any 1938, a partir del manuscrit del poeta. A l’inici hi deia “Tragèdia en tres actes sobre un tema de l’Odissea d’Homer”. He triat una part del diàleg entre Nausica i Dimàntia. Parla Nausica i explica els seus desitjos, després d’haver trobat Ulisses, a la platja:

Oh! sí: vivim aquí molt retirades;

no sabem res del món ni de ses terres,

i tot ens ve de nou. Jo me’n voldria 

anar lluny, anar lluny a la ventura

i veure moltes altres encontrades

i conèixer la gent dels altres pobles

i que em passessen coses molt diverses

i estranyes, i perills... Veure com brilla

el sol en cada lloc, les nits de lluna

en la mar solitària, i les tempestes

que oprimeixen el cor, i l’arc de l’Iris

resplendint sos colors entre la pluja.

Ai! Dimàntia, vivim massa quietes,

vivim massa ignorantes: jo em deleixo,

l’ànima se me’n va pel món.

Els capitells i el baladre florit els vaig fotografiar a Tir, al Líban, el mes d’agost passat.

Homèrica

Sempre he tingut més tirada per l’Odissea que per la Ilíada. Es veu que ja és així, que les dones ens decantem pel viatge i les aventures d’Ulisses. De fet, Horaci deia que les guerres no són bones per a les mares. De l’Odissea, gaudeixo més amb els viatges d’Ulisses pel món imaginari que no pas amb el retorn a Ítaca o amb els viatges de Telèmac. Així, em fa patir que Ulisses pugui perdre la memòria a causa dels lotòfags o de les Sirenes de veu dolça i traïdora. L’illa dels feacis m’atrau pels seus palaus i jardins meravellosos, i per la tendra princesa Nausica. Els Ciclops i els lestrígons em fan passar pena per Ulisses i els seus companys. I què he de dir de Calipso i Circe? Dones poderoses, sí, però enamorades de l’heroi, i finalment abandonades ambdues. Una després de 7 anys i l’altra després d’un any de convivència. Dones-illa, illes de dones. I un home amb un destí: el retorn al seu país. Penèlope és allà i l’espera, mentre teixeix i desteixeix la vida. Però abans l’heroi ha de baixar als Inferns. I adquirir coneixement de la mort, per poder apreciar-la, la vida.