Estudiants de llatí del CLA de Llagostera 1970-71

Llagostera, estiu, el meu pare que ens ensenya papers antics -de fet no cal que sigui estiu per a ell-, i em fa venir ganes d’anar a la cerca i captura de records perduts i papers retrobats. Se m’havia entaforat al cap de recuperar els exàmens que vaig fer als primers estudiants reglats que vaig tenir, no recordava quin any, al CLA, Col·legi Lliure Adoptat d’Ensenyament mitjà en grau elemental de Llagostera. M’he emmascarat els dits amb paper carbó (que encara guardo) i he tingut a les mans un piló de paper de ceba. Però, finalment, els he trobat. 

El CLA estava situat al carrer de casa, allà on ara hi ha El niu i va durar només quatre cursos, de 1969 fins a 1972. Necessitaven un professor de llatí per als estudiants de tercer i quart curs de batxillerat. I vet aquí que em van venir a demanar si podia fer les classes jo. Vaig dir que sí, és clar. Com que he trobat els papers, us puc dir que era el curs 1970-71. Jo estudiava segon curs de Filosofia i Lletres al Col·legi Universitari de Girona. Les classes, al primer pis de la Casa de Cultura de Girona, es feien al vespre. De manera que podia fer classes al CLA, tranquil·lament, al matí. 

Si escric aquest post avui, és perquè vull fer la llista dels meus estudiants d’aquell curs de llatí i dir-los que va ser un plaer, que en tinc molt bon record, que vaig aprendre a fer classes amb ells. Tinc els noms perquè en conservo els exàmens. Sí, sí. Els pilons de can Vilallonga. Aquí teniu els noms ordenats alfabèticament. Alguns, us he trobat i us trobo, de tant en tant, pel nostre poble. Però, si sou a les xarxes i em voleu enviar un missatge, serà molt benvingut. 

Quart curs

Joan Bayé Nadal

Narcís Brugulat

Josep Cañigueral

Joan Clara Ramon

Albert Comas

Salvador Devant

Jaume Mayol

Josep Ortin

Tercer curs

Jordi Cañigueral

Enric Cisterna

J Costabella

Maria Blanca da Costa

Albert Miquel

Joan Pinsach

Fina Saltó

A Soler

Antoni Vert

La fotografia, del Fons Narcís Sans del CRDI de l’Ajuntament de Girona, mostra les cues de cotxes a Llagostera, el mes de juny de 1972, per anar a la platja.

Tot de cop, la meva mare

Tot de cop, sense motiu aparent, penso en la meva mare. M’ha passat, aquest vespre. Es fa present més sovint, amb aquestes llambregades, quan s’acosta el 6 de gener. Farà vuit anys dissabte, el dia de Reis, que va morir.

Lectora infinita, crítica lúcida, va escriure poemes al llarg de tota la vida. Els guardava en un calaix. Per això, quan el seu net i jo els vam recollir en un petit volum, el vam titular Al calaix. Li vam oferir, per sorpresa, una edició de 10 exemplars. Els va anar regalant a familiars i amics, escollits. El que es va quedar per a ella el va tocar, mirar i llegir molt sovint. Li va agradar de tenir els seus poemes ben nets i endreçats en aquella edició delicada que el seu net va crear.

Les darreres imatges en vida, dolces imatges, que tinc d’aquell dia 6 de gener de l’any 2010: jo li llegia els seus poemes, ella els anava dient de memòria, rere la mascareta. Fins que la seva mà em va dir prou, amb aquell gest tan seu.

Em va voler passar la seva força. Com li ho agraeixo. I que m’acompanyi.

Renéixer un any més

Aquesta senyoreta tan concentrada en la lectura, amb barret de sol i vestit de llunes, tenia 17 mesos quan la seva mare li va fer aquesta fotografia, al jardí de la infantesa. 

De fet, l’Angelina volia retratar la Mariàngela asseguda al seu sillonet de vímet, ben posat sota del perer, al costat dels rosers Rosalinda i davant de l’arbust de xeringuilla que creixia arran de paret. 

Però la Mariàngela tenia feina, ara llegir un llibre, ara ajupir-se a collir cucs, ara trencar fulles de xeringuilla per jugar a carnisseries, ara traslladar el sillonet. Així és que la sèrie de fotografies d’aquell dia és com la seqüència d’un film. 

Torna a arribar el 3 d’abril i la Mariàngela fa anys. La paret del jardí és la mateixa. El perer i la xeringuilla van acabar el seu camí. Sobreviu encara un roser de la Rosalinda. I la meva mare viu en mi. 

Gràcies per la vostra companyia, amics!

La cadira de Mercè Rodoreda

La fotografia d’interior és presa de la pàgina 207 del llibre Mercè Rodoreda, Obra plàstica, que acaba de publicar l’Institut d’Estudis Catalans. Representa l’interior del pis de Rodoreda a Ginebra tal com el va fotografiar l’escriptora l’any 1967.

La fotografia d’exterior és presa al jardí de la casa dels meus pares, a Llagostera, on hi ha la cadira, des que avui fa dos anys vam vendre El Senyal Vell, la casa de Romanyà en la qual Rodoreda va viure i escriure coses com aquesta: “¿no veu que a la paret més alta l’única cosa que s’hi pot plantar són camps de núvols i d’estrelles?”

Sempre ens quedarà la cadira.

El meu aniversari

Demà torno a fer anys i que per molts anys. Aquest bloc de notes no té notes des del dia del seu d’aniversari. Hi ha temporades de tot, d’escriure i de viure, o de viure. És aquella frase que Aurora Bertrana escriu a les seves Memòries, “El primer que s’ha de fer amb la vida és viure-la i, després, si de cas, escriure-la amb coneixement de causa.” Poso en pràctica la primera part i potser tornaré a la segona, no se sap mai. 

La setmana que ve anem a Suïssa a explicar justament Aurora Bertrana i Mercè Rodoreda i Cèlia Suñol i, de retruc, una mica de Xammar i de Nicolau d’Olwer i de Pla. Primer a la Universitat de Neuchâtel i després a la Universitat de Ginebra. Literatura i territori. Suïssa, els llacs i els dies. Llocs viscuts i llocs escrits, llocs estimats, petjades literàries d’autores que acompanyen.

L’aniversari de fa uns anys el vam celebrar a Papeete, perseguint Aurora Bertrana pels seus paradisos oceànics i Josep Maria de Sagarra amb la seva ruta blava. Durant anys, però, hem celebrat els aniversaris a la casa de Romanyà, amb l’olivera “de tres branques, signe de pau” que “senyoreja a l’entrada al costat de tres xiprers signe de bon acolliment”, escenari d’uns anys de la vida de Mercè Rodoreda, i nostres.

Tot a la vida s’entortolliga, com l’heura als arbres, i unes generacions amb les altres. Ara que el meu pare m’acaba de desitjar felices vigílies, he pensat en la meva mare que ens deu contemplar tots, complaguda. I m’he posat a escriure aquest post. Hi afegiré una flor de la magnòlia del jardí de Llagostera, que vaig fotografiar l’any 2011, com si es tractés d’un oli de Georgia O’Keeffe.

Mariàngela Vilallonga

Ahir, dimarts 25 d’agost, la gent del programa País Km0 de La Xarxa de Televisions Locals va fer estada a Llagostera, el meu poble. Van emetre dues hores de ràdio al matí i dues hores de televisió a la tarda, des de la Plaça Catalunya amb protagonistes llagosterencs. Aquí teniu l’entrevista que em van fer a les 7 de la tarda, acompanyada de Mercè Rodoreda i l’Institut d’Estudis Catalans. Mariàngela Vilallonga
Hi vaig llegir aquest fragment de Josep Pla: “El pla de Llagostera -el nom evoca una geografia lacustre- és encara més delicat. La vila s’encastella cònicament a l’entorn del campanar de l’església; és voltada, a peu pla, de carretera i té un aspecte benestant i feliç.” 
L’autor de la fotografia que il·lustra aquest post és el també llagosterenc Marc Sureda Pons.

Josep Pallach i Enric Marquès

El mateix dia, avui 10 de gener, que el diari ens anuncia la bona notícia que l’obra plàstica d’Enric Marquès ha estat cedida a la ciutat de Girona, per ser catalogada, restaurada i exposada, s’escau l’aniversari de la mort de Josep Pallach.

Comptem molts morts darrere nostre, a mesura que anem fent anys. Josep Pallach i Enric Marquès en són dos d’estimats. 

Amb Josep Pallach vam compartir moltes hores de treball i de conversa al Col·legi Universitari de Girona, del 1974 al 1977, any de la seva mort. Coincidíem en aquell despatx de professors de l’antic Seminari, ara Facultat d’Educació i Psicologia, entre classe i classe. La meva mare sempre deia que si en Pallach no hagués mort, potser jo hauria entrat en política. Tanta era l’admiració que ella veia que jo li tenia.

Amb Enric Marquès vam compartir també moltes hores de treball i de conversa a la Diputació de Girona, del 1985 al 1994, any de la seva mort. Fèiem la Revista de Girona, amb Narcís-Jordi Aragó i Carles Sapena. Em va costar d’entendre perquè la vida el va portar al meu costat i al meu cotxe a tenir l’aturada cerebral que li produí la mort al cap de tres dies. 

Pallach i Marquès em van acompanyar un tros de camí de la meva vida. El seu tracte em va ajudar a crèixer i a caminar amb un pas més ferm. El seu bon record, boníssim record, perdura. I avui en sincronia. 

Enric Marquès va pintar el quadre que il·lustra el post d’avui des de casa seva, a Llagostera.

Annemarie Schwarzenbach

Remenava llibres al meu cau de Llagostera aquest cap de setmana. I vaig arribar a l’espai Schwarzenbach. En vaig treure el petit assaig Loin de New York. Al costat hi havia una publicació minúscula. La vaig estirar. I es va descabdellar el fil del record. La primera vegada que vaig conèixer l’existència d’Annemarie Schwarzenbach va ser el mes de juliol de l’any 2008. Com cada estiu, passàvem uns dies a Sils-Maria, a l’Engadina suïssa, i passejàvem per les ribes del llac de Sils, el llac que il·lumina i presideix aquest bloc/g des dels seus inicis. Vam arribar-nos fins a la Biblioteca Engiadinaisa. Com tots els edificis de la zona, la Biblioteca és un xalet, amb grans finestrals que miren el llac. Hi havia una petita exposició titulada “Annemarie Schwarzenbach und Anita Forrer”. Allà vaig conèixer la vida d’aquella dona, morta amb només 34 anys, que Thomas Mann anomenava “l’àngel devastat”. La minúscula publicació que vaig estirar de la lleixa Schwarzenbach és un díptic que explica l’exposició. A la portada, es poden veure les fotografies de l’Annemarie i de l’Anita, hereva dels seus papers i dels seus llibres. I l’ex-libris de l’Annemarie que reprodueix a la tinta la meva fotografia del llac de Sils. Anita Forrer va donar els llibres que l’Annemarie li va deixar, per testament, a la Biblioteca Engiadinaisa. Aquesta era la raó de ser de l’exposició que commemorava el centenari del naixement de l’escriptora.

A la fotografia que il·lustra el post d’aquest pont de desembre s’hi poden veure els materials que hi menciono, posats sobre el volum que conté una biografia de l’escriptora, amb el rostre de l’Annemarie a dalt i la seva mà a baix.

Suflé de pas del temps

Ingredients:

Un tuit d’algú que recorda els poemes francesos de Rilke que vaig traduir l’any 2010, després dels estius a Sils Maria. 

Un comentari de facebook sobre una de les pel·lícules presentades a Cannes en l’edició que acaba de cloure, Clouds of Sils Maria, d’Olivier Assayas. 

Un article per al diari Ara, encara inèdit, que ha escrit el meu fill. 

Una frase d’algú que ha escrit un llibre d’autoajuda que diu que se sent més vell aquell que pensa més en els seus records que no pas en el seu futur.

Un polsim de tarda de diumenge de maig.

Unes gotes de perfum de llessamí. 

Uns milers de quilòmetres de distància.

Preparació

En una gerra de danaide, barregem tots els ingredients a punt de neu. Els deixem caure a la sorra d’una platja mediterrània. N’aspirem el gust i l’olor i el tacte, respirem a fons, obrim els ulls i tornem a viure la realitat com és i com volem que continuï sent.

Enamorament per repetició

Aquell dia ella badava pels aparadors d’una gran avinguda d’una gran ciutat. Va veure el rostre d’ell reflectit davant d’un vestit de strass sense mànigues. Li va semblar reconèixer aquell que ocupava el seu cor des de feia anys. Es va girar de cop sobtat. I gairebé va xocar de cara amb l’home repetit. Li va semblar que s’enamorava repentinament. I així van passar uns mesos. Ella veia l’antic amor en l’abraçada dels braços que l’envoltaven. Una nit, però, es va despertar inquieta i es va preguntar què feia al seu costat aquella màscara ridícula. 

La màscara de la fotografia la vam comprar a Atenes el mes de setembre de l’any 2000, des d’aleshores conviu amb l’heura enfiladissa en una paret del jardí de Llagostera.

Petons i més petons

Al segle I abans de Crist, el poeta llatí Catul va escriure dos poemes sobre els petons que voldria de la seva estimada Lèsbia. En un dels poemes li demana que li faci “mil petons, després cent, després mil més, després un segon centenar, després encara un altre miler i encara cent més”, tot plegat tres mil tres-cents besos. En l’altre poema el compte de petons és infinit: “tants com grans de sorra té el desert de Líbia, entre l’oracle de Júpiter i el sepulcre de Batus o tants com estels té el cel, quan calla la nit”. Vet aquí el desig. Al segle XV, el poeta Giovanni Gioviano Pontano demanava en un poema a la seva estimada que afegís tres-cents mil besos a la suma de besades de Catul. Una mica més tard, Iacopo Sannazzaro pidolava a l’estimada sis-cents petons i afegia “però no d’aquells que es fan al germà o al pare, sinó petons d’enamorada”. Al segle XVI, Iannus Secundus va escriure tot un llibre de petons. I en un dels poemes va refondre més o menys els dos poemes de Catul així:  “Cent vegades cent besos, mil vegades cent besos, mil vegades mil besos i altres tantes mil vegades mil besos, tants com gotes d’aigua té el mar de Sicília, o com estels té el cel, sobre aquestes teves galtes purpúries, sobre aquests teus llavis túrgids i sobre els teus ullets expressius et faria sense repòs, oh bella Neera!” 

No sabia com il·lustrar el nombre de petons d’aquest primer post de l’any. Ni estels, ni grans de sorra, ni gotes d’aigua, he optat per aquests palets de riera del jardí de Llagostera que vaig fotografiar el mes d’abril de l’any 2012. I aquesta música.

Enamorament oracular

Durant tot el dia va cantussejar Que reste-t-il de nos amours, contenta. No sabia perquè se li havia fixat a la ment aquella cançó. Però, al vespre, ell li va dir que necessitava un descans, de la seva relació volia dir. Aleshores ella va saber que el seu dedins, oracular sempre, ja li ho havia predit durant tot el dia. Ella va callar i va pensar que ja descansaria quan fos morta. Després se li va enganxar una altra cançó, també francesa. I encara la cantusseja; i fila, com l’aranya de la fotografia, que vaig atrapar al jardí de Llagostera el dia 23 d’octubre passat.

El test d’alfàbrega

Dia gris. Finals d’estiu. Menys hores de sol, més hores foscants. Antídot: llistes de plantes i flors. Carolina. Alfàbrega. Xicranda. Xuclamel. Lliri. Llessamí. Lilà. Magnòlia. Menta. Julivert. Rosa. Camèlia. Nenúfar. Fulles de saló. Falgueres. Mimoses. Baladres. Butleies. Xeringuilles. Farigola. Roselles. Xuclamel. Glicines. Dulcamara. Espígol. Ginesta. Clavells. Dàlies. Violetes. Nards. Marialluïsa. Gardènies. Cineràries. Miosotis. Buguenvílees. Vidalba. Gladiols. Geranis. Jonquilles. Didaleres. Si les voleu trobar totes, encara que no sigui el temps, us esperen al Bloc Mercè Rodoreda.

L’alfàbrega de cuinar i la d’espantar mosquits s’ofereixen així d’esponeroses, amb el llessamí de fons, aquests dies, al jardí de Llagostera, com el test d’alfàbrega de John Keats.

Arbres generacionals

En el “Fitxer musical de Carles Riba” que Jaume Medina publica al segon volum del seu treball Carles Riba (1893-1959), de 1989, em va cridar l’atenció, l’altre dia que el repassava, la peça Trees interpretada per Paul Robeson (1898-1976) i la seva orquestra. Es tracta d’un poema de Joyce Kilmer (1886-1918), escriptor nord-americà que va morir durant la Segona Gran Guerra, inclòs al recull publicat a New York l’any 1914 Trees and Other Poems. L’any 1922 el va musicar Oscar Rasbach (1888-1975). Vet aquí el poema i la versió musical de Rasbach que Riba degué escoltar en més d’una ocasió.

I think that I shall never see

a poem lovely as a tree.

A tree whose hungry mouth is prest

against the earth’s sweet flowing breast;

a tree that looks at God all day,

and lifts her leafy arms to pray;

a tree that may in Summer wear

a nest of robins in her hair;

upon whose bosom snow has lain;

who intimately lives with rain.

Poems are made by fools like me,

but only God make a tree. 

Vaig fer la fotografia al jardí de Llagostera a finals d'abril.

Mirar-se el melic

Temps era temps, el déu Zeus, pare dels déus i dels homes, va enviar dues àligues en direccions oposades tot dient que el lloc on s’ajuntessin seria el melic del món. Les dues àligues es van trobar a Delfos, a Grècia, de manera que aquell lloc va esdevenir el centre del món dels antics o el que és el mateix el melic del món, òmfalos en grec. 

El món és ple de persones que es miren el melic, vull dir que estan permanentment ocupades amb elles mateixes, pensant-se que són tota la humanitat, que ve a ser el mateix. D’altres persones, en canvi, s’ocupen del món exterior perquè han fet que del seu melic en depenguin altres melics amb la qual cosa no tenen gaire temps de contemplar-se el seu. 

En Gat m’ensenyava el melic, quan el fotografiava, a començaments de juny, al jardí de Llagostera.

Josep Pla escriuria un bloc

Si Josep Pla hagués viscut en el nostre temps, segon decenni del segle XXI, ja faria temps que escriuria un bloc. Què és tota l’obra planiana sinó el resultat d’una escriptura constant, breu i fragmentària, sobre tot allò que ens envolta, de la quotidianitat més petita als fets rellevants, de la reflexió més abstracta a la descripció precisa, de l’espigolar en la literatura que l’ha precedit a la fruïció de l’escriptura de viatges. 

Ho he pensat mentre tenia a les mans el seu volum Les hores, escrit a imatge i semblança dels Fastos ovidians, però en prosa. El va titular així, diu, “perquè és un títol greu, adequat i bonic”. Explica, al prefaci, l’origen mitològic de les divinitats grecollatines d’aquest nom. I hi recorda que, quan Goethe i Schiller “volgueren fer una revista, l’anomenaren ‘Les hores’, nom revelador de la contextura pausada de les seves existències. Dins de la meva decisiva mediocritat, he volgut recordar aquest títol.” Hi parla també de la seva ingenuïtat, de la seva espontaneïtat pueril, de la seva vocació, de la “pura delícia” i “entreteniment excepcional” que li va suposar elaborar aquest llibre. 

“Les coses importants són les que no ho semblen”, diu l’Adrià, el protagonista de Quanta, quanta guerra... de Mercè Rodoreda. Sembla que Josep Pla ho sabia bé.

La tinc sencera l’obra completa de Pla, la vermella, però està repartida entre Girona i Llagostera. A la fotografia una part de l’escala planiana del meu estudi gironí.

De Roma a Llagostera

Dos dies a Roma, dos dies a Llagostera. A causa de dues festes. La romana era per homenatjar un amic que ha arribat, jubilós, a l’edat de la jubilació i oferir-li els dos volums de treballs que li hem fet: Roma e il papato nel Medioevo. Studi in onore di Massimo Miglio. L’altra festa era la Festa Major del meu poble, sardanes i converses amicals, a la plaça. De les amistats romanes a les amistats llagosterenques en un cap de setmana, llarg, de finals de maig, el camí és curt, perquè passa pel cor. 

Us he portat aquesta imatge de teulats romans, al capvespre.

Papers

De papers n’hi ha per tota la casa, d’ordenats i de desordenats. Cada estiu em proposo de posar una mica d’ordre, mirar els munts de papers i desfer-me dels que no són estrictament necessaris, que són la major part. Agafo un piló i m’hi poso. No hi ha solució. Només aconsegueixo canviar els papers de lloc, llençar-ne pocs i desistir del meu propòsit herculi. No sé si ja he perdut l’esperança d’ordenar la paperera de la meva vida. Però, i les petites joies que trobo, cada vegada que remeno papers? Que no val la pena d’amuntegar-los, per descobrir-los al cap de temps? Vet aquí una excusa consolatòria o una consolació justificativa de la paperassa que m’envaeix. 

Més que no pas amb fulls amuntegats, l’autora d’aquest bloc s’ha estimat més il·lustrar aquest post de paper amb fulles aèries. Les va fotografiar diumenge passat al jardí.

Crisi i metamorfosi

“Ha estat la contemplació, pietosa o descarnada, de la humanitat el mòbil més poderós de la meva activitat, amb les conseqüències, potser exaltades, però sense esclats polèmics, que l’espectacle comporta: dolor, commiseració, protesta, ira, desesperança. Ara, però, la tònica pot semblar més crua i la forma més lliure i baldera. La crisi mateixa ens hi invita, ens hi força, sense embuts. Tot se’ns ha tornat, sembla, cantellut, costerós, agressiu. Vivim en un estat permanent d’inseguretat davant el cas poètic, la nota política i la voluntat de revolta. Sense excloure’n, és clar, ans posant-la en primera línia, la història de la ‘nostra’ mateixa aventura.”

Aquests mots, que poden semblar escrits avui mateix, van ser publicats fa quaranta anys per Miquel Dolç com a pròleg (“Aclariment”, en va dir ell) del seu recull de poemes Imago mundi. Els recordo en aquest any del centenari del naixement del poeta i llatinista mallorquí. Tot és cíclic, per això la història i la literatura ens ensenyen.

Em vaig enamorar de la capacitat de metamorfosi d’aquesta fulla de magnòlia, que l’ombra xinesa es volia empassar, el darrer diumenge d’abril, al jardí de Llagostera.

L'endemà de Sant Jordi

Hi era la Colometa-Sílvia Bel que va tancar la lectura de La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda al costat del jardí que porta el nom de l’autora, a l’Institut d’Estudis Catalans. La plaça ha fet 50 anys aquest any i ahir en feia 13 de la mort de Maria Àngels Anglada. Totes dues, Rodoreda i Anglada, unides pel Jardí Mercè Rodoreda, passejat i llegit ahir, durant tot el dia. 

Amarada de coloms i de flors rodoredianes, recordava al tren al vespre que, al matí, un senyor es va dirigir a la Rosa Franquesa i li va dir “Aquella senyora és la filla de Mercè Rodoreda, oi?” I m’assenyalava a mi. I vaig pensar en la meva mare al cementiri de Llagostera i jo a Barcelona llegint La plaça del Diamant. 

Aquesta crònica d’urgència només és per donar-vos les gràcies a tots, tots, els que vau fer possible un dia com el d’ahir, a l’Institut d’Estudis Catalans. Ben de cor us ho agraeixo.

Vaig fer la fotografia que il·lustra el post d’avui el mes d’abril de l’any passat. Són les nimfees de l’estany del jardí de l’Institut. Ahir no vaig fer ni una sola fotografia.