divendres, 25 de desembre del 2009

Bon Nadal, amics

Quan l'entrevistadora va demanar a Cebrià M. Pifarré, monjo de Montserrat estudiós dels pares de l'església, que resumís la doctrina de sant Agustí, va respondre: In necessariis, unitas; in dubiis, libertas; in omnibus, caritas. És a dir, en les coses necessàries, unitat; en els dubtes, llibertat; en tot, amor. No sé si havia llegit Agustí, Ruth, nascuda Gutzwiller, quan em va cridar en anar-me'n ja de la seva habitació de l'hospital, pocs dies abans de morir l'estiu del 2007, per a dir-me: "Mariàngela, toujours l'amour dans le coeur!". Potser ho recordo avui, perquè és Nadal.
Amics, l'amor sempre en el cor. Bon Nadal!

diumenge, 20 de desembre del 2009

Bon Nadal i feliç Any 2010!

Incipe, parve puer, risu cognoscere matrem:
matri longa decem tulerunt fastidia menses.
Virgili, Bucòlica IV, 60-61
Sandro Botticelli, Verge del llibre, 1480-81

dijous, 3 de desembre del 2009

Des de l’hospital

Urgències, matí de dilluns, sala d’espera. Miro per la finestra per veure el món exterior, la natura, la vida. Miro la finestra de la televisió, un programa matinal, la vida. Però no puc deixar de sentir els plors d’una dona jove. No deu haver patit encara gaire, a la vida. Li he vist el rostre, no és tan jove, té un sentiment i un plor indeturables. Potser no ha perdut res ni ningú, encara. Potser ha perdut tant que ja no ho pot resistir. Un tros de cel, com de Magritte, em distreu, i els noms dels familiars dels malalts pels altaveus.


Al costat meu tinc la família d’en Pere Rodeja, de can Geli. Els acaben de dir que a en Pere li ha rebentat una artèria del cap. Són tres dies crítics. Si els supera, tot anirà bé. Esperança, temor, records.


Quart pis, matí de dimecres, una habitació amb vistes a Montjuïc, al Ter. I a una lluna immensa, de nit. En Pere va morir ahir a la nit, a la claror d’aquella lluna plena. En Pere deixa bons records, bons sentiments. Ha anat a fer companyia a la Irene, la filla gran que tenia nom de pau.


Tarda de dimecres, vestíbul de l’hospital. La dona no tan jove parla animadament amb un noi jove a qui sembla que li acaben de donar les recomanacions que ha de seguir, ara que ja surt de l’hospital. Ella somriu.


De cop, tot pot canviar.

dissabte, 28 de novembre del 2009

Les tres Gràcies

Diu Sèneca: Uns volen que s’interpreti que una de les Gràcies és la que dóna el benefici, la segona la que el rep, la tercera la que el torna a la primera; d’altres interpreten que hi ha tres classes de benefactors: els qui es guanyen l’agraïment, els qui el reten, i els qui el reben i el reten alhora. Què significa aquell cor que s’entrellaça de mans fent rodona? Que l’ordre del benefici passant de mà en mà torna tanmateix al benefactor i que es perd la bellesa del conjunt si en algun punt es trenca, i la conserva tota si es manté compacta i guarda l’ordre. El lloc d’honor és per a la major d’elles, com escau al primer afavoridor. Els rostres són joiosos, com solen ser els de qui donen o reben beneficis; són joves, perquè la memòria dels favors no ha d’envellir; són verges, perquè són incorruptes i sense taca i inviolables per tothom; en elles no és escaient res de lligat ni d’ajustat, per això porten les túniques descenyides, i les porten transparents perquè els favors volen ser vistos.


Aquest text el va pintar Sèneca pels volts de l’any 60 de la nostra era. El quadre el va escriure Botticelli pels volts de l’any 1476.


Vt pictura poesis, que digué Horaci.

dimecres, 25 de novembre del 2009

Ginkgo giallo

Groc intens és el color del ginkgo biloba que cada novembre tenyeix el claustre de la Facultat. És el moment més lluminós del ginkgo, junt amb el del naixement de les fulles, que sempre són una en dues o dues en una.


Estic enamorada d’aquest ginkgo, com el que Goethe tenia al seu jardí, i a qui va dedicar aquest poema d’amor tardoral l’any 1815, inclòs al recull West-Östlicher Diwan.


Ginkgo biloba


La fulla d’aquest arbre, que, de l’Orient

és confiat al meu jardí,

ofereix un secret sentit per tastar

a aquell que en sap gaudir.


És un ésser vivent

que s’ha escindit en ell mateix?

O són dos que s’han triat

perquè els prenguin per un de sol?


Per respondre a aquestes qüestions

crec que tinc el sentit correcte:

No sents tu als meus cants,

que jo sóc alhora un i doble?


dissabte, 21 de novembre del 2009

Àngela Vives

Avui, Àngela Vives, la meva mare, compleix noranta anys. Els viu amb lucidesa. Els vivim, tots, amb una gran joia. I ens sentim privilegiats de poder gaudir de les seves converses agudes, dels seus consells encertats. Com sempre. I que per molts anys més!


L’any 2005, el seu nét i jo vam reunir en una edició privada totes les poesies que la meva mare ha anat escrivint al llarg de la seva vida i que anava desant en un calaix. Per això vam donar al recull el títol Al calaix. La primera poesia conservada data de 1937. A aquest text es refereix en el poema que es va dedicar com a regal d’aniversari el dia que va complir vuitanta anys.


XLII

Aquella pequeña Ángela,

que nació hace ochenta años,

no ha perdido la ilusión

ni de amar ni ser amada.

Y recuerda con cariño

que ya de muy jovencita

dejó escrito en un papel:

“la única, la verdadera felicidad

es ser amado y amar”.

Y sigue a los ochenta

siendo aprendiz de poeta,

pero ella escribe y escribe...

y lo guarda en la carpeta.

Es para ella un tesoro,

como dice un poema,

“más preciado que el oro”.

Y canta y ríe y llora,

según la vida le lleva.

Y vive y ama la vida,

con todo lo que conlleva.


El dia del meu cinquè aniversari em va escriure un poema que sempre m’acompanya. Sobretot amb les dues estrofes finals hi he mantingut diverses emocions, relacions i controvèrsies amb el pas dels anys, segons si era nena, adolescent, jove...


N’ets blanca, rossa i rosada,

com jo havia somniat,

per tots ets molt estimada,

si... sembles un granet de blat.


Quan a dormir venim

el teu pare i jo

a les galtones et fem un petó

i al Jesuset demanem tots dos

força somnis dolços

per tu, mon tresor,

de follets i fades

i àngels barrejats,

i que els teus ullets

en aquesta vida

te’ls obri, filleta nostra,

força... força... força tard.


Les fotografies que acompanyen aquest post mostren el llibre de poemes de la meva mare i tres delicioses nines de roba de les que ens va fer, amb els seus enagos, les seves sabatetes, puntes i llaçades a l’esquena...


Feliciteu-la i feliciteu-nos, que avui compleix 90 anys!


divendres, 20 de novembre del 2009

Pineda romana

L'esquena de Castel Sant'Angelo intuïda darrere la pineda, un migdia tardoral.

Com Umberto Saba, "Avevo Roma e la felicità".


dimecres, 18 de novembre del 2009

Full blanc

Ho sabies, que els ulls bells s’esvaeixen

s’entelen, es refusen, altra cosa esdevenen,

que els teus jardins estimats es degraden

entre minúscules ortigues, gratacels,

ho sabies fa prou temps, que fidel

resta només un full blanc a esperar-te,

i que aquests quatre solcs a construir et desafien

ciutats més fondes, més esplèndides que Troia.


Maria Luisa Spaziani (1924) traduïda per Maria Àngels Anglada (1930-1999)

dimarts, 17 de novembre del 2009

Altars (pagans)

Composició de lloc. Títol: laterals d’altars amb arbres. Vet aquí el lateral esquerre de dos altars romans: l’Ara Pacis i l’Altar de la Pàtria. Quina pàtria i quina pau, ens podem preguntar. Algunes de les paus i de les pàtries que al món hi ha hagut, o no, per saecula saeculorum.


L’un, l’Ara Pacis, es va aixecar a major honor i glòria de l’emperador August i de la seva ben o mal anomenada pau, a finals del segle I abans de Crist. Fa poc l’han tancat dins d’un armari, ja pot ser fet de Richard Meier o de qui vulgueu, no deixa de ser un armari.


L’altre, l’Altar de la Pàtria, també anomenat el Vittoriano, va ser construït a major honor i glòria de Vittorio Emanuele II, primer rei d’Itàlia, al segle XIX.


I els arbres? Pins i xiprers, que sempre ens acompanyen a la Mediterrània, sigui quina sigui la pàtria o qui la governa.

dilluns, 16 de novembre del 2009

Laberint

En aquest laberint de mosaic no hi habita el Minotaure, a diferència del grafit de Pompeia. Aquest laberint forma part del mural de mosaic que hi ha dins l’edifici de l’Ara Pacis, a Roma. L’autor de l’obra és Mimmo Paladino i Costantino Buccolieri és el mosaïcista que el va fer, l’any 2000.


diumenge, 15 de novembre del 2009

Tardor gironina












Bella és la Devesa de Girona [...] en l'agonia daurada de la tardor, amb les fulles d'aram que encatifen el sòl [...]

Carles Rahola, La ciutat de Girona


divendres, 13 de novembre del 2009

Història d’una casa (III)

Me’n vaig enamorar la primera vegada que hi vaig entrar. Amb les cases i amb els llocs passa com amb les persones: te’n pots enamorar al primer cop d’ull. Més i més les vius, de fet i en la ment, més i més les estimes. Però si has de desaprendre d’estimar-les, t’has d’enganyar i enganyar constantment, com deia Ovidi, sota l’aparença del bé.


La pintura blanca de les parets blanques s'escrostonava pertot arreu. Havien tingut tanta pressa per estrenar la casa, que no havien volgut esperar que les parets fossin ben seques per vestir-les de blanc. Era igual. La claror que hi entrava, quasi zenitalment al bell mig de l’edifici, i les grans obertures al jardí, les llars de foc i les petites fornícules a cada cambra, l’escala penjada de fusta, els sostres desnivellats, els porticons, el jardí, ai quin jardí!, la tanca de fusta blanca, l’estany, res no hi vaig veure que no em plagués. La casa era pràcticament buida, però jo la vaig omplir de fantasies.


I, a més, dins d’aquelles parets s’hi havien escrit pàgines i pàgines de bona literatura. I, de la literatura, jo també n’estava enamorada des de feia anys.


dimecres, 11 de novembre del 2009

Història d’una casa (II)

Diu Horaci, a la seva art poètica, que no s’ha de començar la descripció de la guerra de Troia a partir de l’ou bessó. Fa referència a la concepció d’Hèlena, filla de Leda fecundada per Júpiter metamorfosat en cigne. Així és que no començaré pas explicant la gènesi de la casa, entre d’altres motius perquè no en tinc tota la documentació a mà.


Però tinc un dilema, he de començar explicant l’origen de la casa, i remuntar-me ara ja a l’any 1972, o he d’anar-hi arribant -als orígens, vull dir- a partir de la compra de l’any 1984? Dos camins per arribar allà mateix. Ja ho diuen, tots els camins porten a Roma.. nyà.


Vam comprar la casa a Carme Manrubia, la seva propietària. La coneixíem de feia temps Carme Manrubia, des que havia arribat a viure a Romanyà. Baixava a comprar a Llagostera i la sastreria Vilallonga era un dels llocs que freqüentava, juntament amb Mercè Rodoreda, és clar.


diumenge, 8 de novembre del 2009

Tardor romana










Fòrum il·luminat pel darrer sol del darrer dia d'octubre.

dissabte, 7 de novembre del 2009

Malalts de Roma

A Stendhal li va venir la síndrome,
Keats hi va morir als vint-i-sis anys,
i Sienkiewicz hi va perdre el nord,
quo vadis, Sienkiewitcz?

dimecres, 4 de novembre del 2009

Roma eterna

Els restaurants declinen la primera declinació








i pots confegir un sumari de literatura llatina pels carrers.

dilluns, 2 de novembre del 2009

Sempre Roma

Monges de debò, romans de fireta, columnes, cavall guarnit.
Matí de Tots Sants a l'ombra del Panteó.








Vigilant adormit a Via Vittoria Colonna.








Colònia ociosa a la Galeria Spada.

dimarts, 27 d’octubre del 2009

Herbes e vents











Herbari aeri gironí.
Vents petrificats guardamarencs.

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Història d’una casa

Planxava. Potser sí que relaxa planxar. Si més no permet pensar. I si la peça que allises sota el ferro roent ve del passat, els pensaments s’envolen sense aturador vers regions llunyanes, vers temps reculats, de la pròpia vida. La peça venia de la casa de Romanyà. Arribar-hi a Romanyà no costa gaire, ni amb la imaginació, ni de debò. A vegades, però, 30 quilòmetres són més llargs que travessar tot un oceà.


Fa vint-i-cinc anys que el meu marit i jo vam comprar la casa de Romanyà. Però la casa tenia vida, abans que la compréssim, dotze anys de vida. No sé quina fotografia triar per il·lustrar aquest primer post sobre la història d’El Senyal Vell. Als àlbums familiars n’hi ha centenars, milers i tot, diria. N’agafaré una de les que ja hem fet servir alguna vegada. Vés a saber si continuaré aquesta història de la casa, en posts. Generalment no planxo.


divendres, 23 d’octubre del 2009

Gats de Guardamar

El gat a l’ombra de l’olivera era català.


El gat de la finestra devia ser sord.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Immortalitat

La van predir els poetes llatins per a la seva obra. Horaci, més prudent, utilitzà la lítote i Ovidi, desinhibit (no li havia arribat encara la ira del cèsar), ho declarà obertament.


Horaci, Odes, III, 30, 6-7

Non omnis moriar, multaque pars mei

vitabit Libitinam.

No moriré tot jo i molta part de mi evitarà Libitina (la deessa dels funerals).


Ovidi, Amors, I, 15, 41-42

ergo etiam cum me supremus adederit ignis,

vivam, parsque mei multa superstes erit.

Així també, quan el darrer foc m’haurà devorat, viuré i molta part de mi perdurarà.


Viure, o no morir, perdurar, a través de la literatura.

dijous, 15 d’octubre del 2009

Gat i gos











Vet aquí un gat, vet aquí un gos,

i aquest post ja s’ha fos.
















P.S. El gat dormia a Moorea, el gos escoltava música a Central Park.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

Virgili al Portal de l'Àngel

L’antic Can Jorba, ara El Corte Inglés, al Portal de l’Àngel de Barcelona, exhibeix encara aquesta virgiliana inscripció, “Labor omnia vincit”, que prové de les Geòrgiques, I, 145: “Labor omnia vicit / improbus”. I que Virgili va reutilitzar de la seva obra anterior, les Bucòliques, X, 69, on afirmava, aquesta vegada en present, “Omnia vincit amor et nos cedamus amori”. Del “tot ho venç l’amor i nosaltres cedim davant l’amor”, al “tot ho va vèncer el treball dur”, hi ha un pas.


Sembla que als Jorba, comerciants i industrials, els interessava el dur treball virgilià, que van escollir com a lema per als seus grans magatzems i que Lluís Faulí, autor del grup escultòric, va fer escortar amb les imatges de Mercuri, déu del comerç i missatger dels déus, i d’una dona que degué representar la indústria amb la roda dentada que agombola entre els seus braços. L’antena de televisió que corona el conjunt des del reflex del vidre, ve a reafirmar la frase virgiliana: el progrés humà, realitzat a partir del treball dur i constant, ha domat la natura, malgrat tot.


dilluns, 12 d’octubre del 2009

Marina d'octubre









Capvespre rosat...








...i matí lluminós, a Sant Feliu.

divendres, 9 d’octubre del 2009

Carles Riba a Micenes

Des que la casa de Schliemann a Micenes va ser transformada en un petit hotel-restaurant, l’any 1862, va ser el lloc triat per molts intel·lectuals i artistes, però també militars i presidents d’estats, que pelegrinaven a Micenes, a la cerca de les seves arrels. Porta l’emblemàtic nom de la que fou esposa de Menelau, Belle Hélène, germana de Clitemnestra i per tant cunyada d’Agamèmnon, causant de la guerra de Troia i de tots els mals que van caure damunt Micenes.


A la Belle Hélène hi ha un llibre de signatures que ja va iniciar el pare de l’actual propietari, el simpàtic Georgious. Amb aquest llibre es pot refer més d’un segle de la història de Micenes, aquella que explica el que ha representat per a la cultura occidental un nom tan lligat a Homer i als grans tràgics grecs. Georgious sap del tresor que té a casa seva i ha fet reproduccions fotogràfiques de moltes de les pàgines d’aquest llibre d’or, justament d'aquelles que contenen signatures i dedicatòries de noms destacats, i les té emmarcades i exposades a les parets del seu hotel. Des de Virginia Woolf a Lawrence Durrell, des de Goebbels a Rommel es poden veure les paraules d’elogi i d’emoció que l’estada a Micenes va suposar per a tots ells.


Hi ha també l’autògraf de Carles Riba de 1927, l’any del seu únic i intens viatge a Grècia. El té reproduït en un menjador interior, emmarcat en un quadre que el professor de la Universitat de Barcelona, Alexis Eudald Solà, li va portar l’any 1993, coincidint amb el centenari del naixement del poeta. En el quadre s’hi pot veure una fotografia de Carles Riba feta al Monestir de Montserrat el 1956, l’any de la Corona Poètica a la Verge de Montserrat, la inscripció Carles Riba i en grec Barcelona 1893-1959 poeta, traductor i hel·lenista català, a més de la fotografia de la dedicatòria amb la signatura de Riba a sota. Ens el va ensenyar orgullós. Em va donar records per a l’Eudald i l’encàrrec d’anunciar-li la seva propera visita a Barcelona. El dia que vaig donar-li els records va ser el darrer que vaig parlar amb l’Eudald. Els déus se’l van emportar massa aviat, com a molts herois grecs. D’això ja fa nou anys. I en fa cinquanta de la mort de Carles Riba.


divendres, 2 d’octubre del 2009

Ella tenia 17 anys

Ella tenia 17 anys, quan van iniciar-se els estudis universitaris a Girona. Era filla del millor sastre de la comarca i de la lectora més crítica. Acabava de fer el preuniversitari, després del batxillerat superior de lletres a l’Institut de Girona, -el Jaume Vicens Vives, és clar,- i magisteri als estius, a la Normal, on s’examinava per lliure. Volia fer la carrera de filosofia i lletres, però s’havia d’anar a Barcelona. Ai!


Un dia, a la sastreria Vilallonga de Llagostera, van rebre la convocatòria d’una reunió, prevista pel 19 d’agost, a l’Aula Magna de la Casa de Cultura per tractar de la possibilitat de començar estudis universitaris, justament de filosofia i lletres, a Girona. Ella hi va anar, esperançada, amb els seus pares. I tots tres van sortir ben desanimats en veure quantes veus s’oposaven a aquests estudis. No se sabien avenir que hi pogués haver tanta gent que volgués impedir que l’ensenyament universitari arribés a tothom.


Aquella gent no va guanyar. Així, el dos d’octubre de 1969, ella va poder començar la seva carrera desitjada. Va anar a fer la llicenciatura en filologia clàssica a la casa mare, la UAB. I va tornar a Girona. Al cap dels anys va llegir la tesi doctoral en aquella mateixa Aula Magna. I just ara fa 35 anys que s’entesta a transmetre la seva passió pel llatí, per la literatura, per la docència, als estudiants universitaris, de lletres, a Girona. Beata illa!


dimecres, 30 de setembre del 2009

40 anys universitaris

Demà fa 40 anys que en aquesta petita taca del mapamundi que anomenem Girona es van instaurar, per tercera vegada en la seva història, estudis universitaris. Feia un any que s’havia creat la Universitat Autònoma de Barcelona, de qui depenien aquests estudis.


Només gràcies a la universitat, aquella Girona grisa i negra, o si voleu petita i delicada, ha pogut accedir a l’universal. I també gràcies a l’aeroport, que ja feia dos anys que existia. L’una i l’altre han situat Girona al mapa, han comunicat Girona amb el món i el món amb Girona.


Aquells gironins, generosos i lúcids, que van fer possible que el dia 1 d’octubre de 1969 les aules del primer pis de la Casa de Cultura s’omplissin amb 141 persones que volien accedir als estudis universitaris, mereixen un monument. La Diputació i el Bisbat van ser fonamentals, com explica Enric Mirambell en el seu article de diumenge passat, al Diari de Girona.


Que no perdi la memòria històrica qui governa la Universitat de Girona, que acull unes 15.000 persones entre personal docent, discent i administrador, ni ara ni després de les eleccions que se celebraran aquesta tardor. Dóna profunditat, la memòria.


diumenge, 13 de setembre del 2009

Famílies


En l’espai d’un mes i mig, he vist dues pel·lícules franceses al Cinema Truffaut de Girona i un musical al Booth Theater de New York, amb un denominador comú: una família n’és la protagonista. Vet aquí els títols: Un conte de Noël, Le premier jour du reste de ta vie, Next to normal. Totes tres produccions són de l’any 2008.

El matrimoni de la família d’Un conte de Noël, un home més aviat gran casat d’anys amb una dona més jove, va tenir quatre fills, un dels quals va morir de petit. L’acció es desenvolupa durant un Nadal en el qual tota la família, el matrimoni, els tres fills ja grans amb les seves parelles i els néts es reuneixen a la casa familiar amb un problema: la mare pateix càncer i només es podrà salvar si algú de la seva sang és compatible amb ella per donar-li medul·la òssia.


A Le premier jour du reste de ta vie, la família té sis membres, un matrimoni amb tres fills i un avi, el temps de l’acció és més llarg amb una sèrie de flashbacks que mostren uns dies clau en cadascuna de les sis vides, que afecten irremeiablement les vides dels altres, la malaltia i la mort també hi són presents, i en aquest cas afecten l'avi i el pare.


La família de Next to normal, és més petita: una parella i una filla adolescent, més un segon fill que ha mort fa setze anys, però que és ben viu en la ment de tots i sobretot en la de la mare, l’única que ho admet. Des que va perdre el fill, la mare pateix (segons el psicòleg/psiquiatre de rigor) un trastorn bipolar amb al·lucinacions, per això comença un tractament mèdic i un segon que li fa perdre completament la memòria, amb la qual cosa no és ningú. I ha de tornar a refer la seva vida.


L’atzar, les petites o grans decisions de cada dia, la vida quotidiana anorreadora, la presència de malalties o morts com a detonant de la regeneració familiar... Vida.


dilluns, 7 de setembre del 2009

The end


Les cròniques quotidianes, en viu i en directe, des de Manhattan s’acaben. Van començar tot jugant jugant, i van esdevenir un dels lligams forts amb l’altre cantó de l’oceà, esperonada pels missatges generosos de tots els que m’heu llegit. Us en dono les gràcies, ben de cor.


Si alguna vegada viatgeu a aquesta ciutat, -s’ho val, de debò- llegiu l’article que en Borja Vilallonga va publicar l’any 2006, després d’haver-se’n enamorat i d’haver-hi viscut, New York. Manhattan at 7 AM. Aquesta és la nostra segona ciutat.


Multa pars mei romandrà a New York. Aquesta vegada més que cap altra.



Des de la mateixa finestra, el sol ha fet tot el recorregut d’aquestes tres postes, durant aquestes tres setmanes.


See you, amics. Ha estat un plaer.


diumenge, 6 de setembre del 2009

Zabar’s

De Westside Market i sobretot de D’Agostino se’n troben a diversos barris de New York, són cadenes de supermercats molt ben proveïts i atapeïts. Però de Zabar’s, ah, Zabar’s! només n’hi ha un a tota la metròpolis, és a Broadway entre els carrers 81 i 80, al veïnat. S’hi poden comprar els millors fumats, de debò, especialment el white fish. No he aconseguit de saber quina mena de peix és, però és menjar diví. I el salmó, és clar.


Esmorzar quotidià dels newyorkers (els que posa en escena Woody Allen, posem per cas): una llesca de salmó fumat de Zabar’s damunt d’un bagel (de panses, per exemple, com els de la fotografia) partit per la meitat ben untat de cream cheese (Philadelphia, vaja) i un bon cafè americà. Com l’enyoraré!


I no oblidem els pie de Zabar’s. Vet aquí un àpat de pie: pot començar amb un bon chicken pot pie com a plat fort i un apple pie amb gelat de vainilla de postres. De pollastre o de poma, també enyoraré els pie.

dissabte, 5 de setembre del 2009

The Morgan


La fita era visitar l’exposició Pages of Gold. Medieval Illuminations from the Morgan. Una justificació més -ai! ho reconec-, per poder tornar a passejar per la biblioteca i el despatx de Pierpont Morgan, a Madison Avenue amb el carrer 36.


The Morgan Library & Museum és format per l’antiga residència del financer de professió i col·leccionista per devoció Pierpont Morgan (1837-1913), estil palau italià del Renaixement de començaments del segle XX que es veu a la fotografia, i l’ampliació que acull el museu i les exposicions temporals construïda per Renzo Piano. La col·lecció que va reunir el vell Morgan, impressionant per ella mateixa, s’ha vist engruixida pels seus descendents i per la fundació que la gestiona. Té tres exemplars, tres! de la Bíblia de Gutenberg, més de mil tres-cents manuscrits il·luminats, una gran quantitat de papirs, incunables, pintures, dibuixos, molts milers d’autògrafs d’escriptors i compositors de tots els temps...


La biblioteca del vell Morgan és presidida pel tapís The Triumph of Avarice, de Pieter Loecke van Aelst (1502-1550). Reprodueix el mite del rei Midas, que va ser castigat per la seva avarícia a convertir en or tot el que tocava, fins i tot el menjar! S’hi pot llegir aquest dístic llatí:

Semper eget sitiens mediis ceu Tantalus undis

inter anhelatas semper avarus opes.

És a dir: així com Tàntal sempre té set enmig de les ones, l’avar sempre està desitjós de riqueses. Bona divisa per a la biblioteca d’un col·leccionista milionari.


Des de The Morgan vaig viatjar amb la ment fins a la Biblioteca de Miquel Mateu al castell de Peralada. Salts en el temps i en l’espai.


De les tres fotografies que acompanyen aquest text, només són meves les dels exteriors. La de l’interior de la biblioteca amb el tapís és de Todd Eberle 2007, del website de The Morgan.