Comencem a prendre consciència de l’orografia del país. Agafem l’autovia que travessa el país longilini, direcció nord. La deixem ben aviat per enfilar revolts, gorgues, boscos, cims, precipicis, calor, fins que arribem a les grutes de Jeita. A la primera gruta, estalactites i estalagmites de capricioses formes i colors fan les delícies no només de nosaltres, sinó també de grans grups de mainades, alguns han vingut de Síria, altres de col·legis del país. Penso en les coves de Mallorca. A l’altra gruta tenim sort i naveguem sols pel riu subterrani. Em ve a la memòria Ludwig, el film de Visconti. Ens fan deixar les càmeres i els mòbils a l’entrada. Som a la vall de Nahr el-Kelb, “el riu del gos”, o “del llop”, segons els grecs. Una companyia alemanya es va ocupar d’arreglar l’indret, de posar un telefèric amb cabines, després de la darrera guerra, fa uns quinze anys.
Entrades
