Bon any nou!

Ancorada en l’esperança que tornarà a esclatar la natura, 
us desitjo un bon any 2015, amics.

Inventari bucòlic

No és exhaustiva, però quasi, aquesta llista d’arbres i plantes que ve a continuació i que prové de les Bucòliques de Virgili. Natura en estat pur. I llatina, mediterrània, vaja, la nostra. Una meravella. Trobava a faltar les llistes!

Faig, pi, avena, avellaner, canya, roure, jonc, xiprer, fruiter, salze, om, espiga, perera, vinya, ginesta, bardissa, all, serpoll, olivella, jacint, malví, lliri, rosella, pensament, narcís, fonoll, cinamom, mirtil, calèndula, prunera, morera, llorer, murtra, vímet, palla, heura, raïm, acant, arboç, gingebre, esbarzer, tamariu, sàlvia, lotus, herba luteïna, llambrusca, espígol, roserar, farigola, molsa, àlber, valeriana, ranuncle sard, boix marí, alga, freixe, avet, pollancre, berbena, teix, ginestell, cànem bord.

Ruralia

Primerament, és vària la natura

i nodriment dels arbres; car uns vénen

volenterosament sens que els obligui

l’obra de cap mortal: pels camps s’ufanen

oberts o per les vores sinuoses

lentes dels rius, com ara el vímet dòcil,

i les grogues ginestes vincladisses,

les pollancredes i les salzeredes

d’un blau i blanc aletejar de fulla.

Els altres naixen de llavor sembrada,

com els alts castanyers i com l’alzina,

arbre màxim de copa qui verdeja

augustament en les forests de Júpiter,

o el roure, que els Grecs tenen per oracle.

Brosten uns altres en ravells molt densos

des de la rel: el cirerer salvatge

i l’om; sots la gran ombra de sa mare

el parnassi llorer menut s’abriga.

Fou la Natura qui primer donava

aquests camins: per ells és verda tota 

la raça vegetable i innumerable

de belles hortes i de belles selves

i de boscatges vells religiosos.

Aquests versos pertanyen a les Geòrgiques de Virgili, traduïdes en decasíl·labs l’any 1917 per Mn. Llorenç Riber i publicades per l’Institut d’Estudis Catalans. Il·lustren una fotografia que vaig fer el dia 11 de març a Cartellà. I em serveixen per afegir-me a la celebració del Dia mundial de la poesia.

Dues postes

 

La posta amb aigua va ser fotografiada des d’una finestra newyorker. La posta amb muntanyes va ser fotografiada des d’una finestra gironina. Dos anys de diferència entre una posta i l’altra. Sis mil quilòmetres de distància entre una posta i l’altra. El sol corona un edifici en una posta i en l’altra. Una posta va ser fotografiada pensant en l’altra. I viceversa? Postes de sol de quan l’agost ja va cap a la posta.

Líquens

... la dorata parmelia il muro incrosta.

Camillo Sbarbaro

El preciós post d’ahir del blog Amics arbres·Arbres amics sobre els líquens em va suggerir aquest post d’avui.

Camillo Sbarbaro va ser un poeta, hel·lenista i botànic italià expert en líquens. Va catalogar-ne 127 noves espècies, de les quals una vintena porten el seu nom. Sbarbaro va néixer a Santa Margherita Ligure l’any 1888 i va morir a Spotorno, sempre la Ligúria, l'any 1967.

L’escriptora catalana Maria Àngels Anglada el va fer protagonista d’un dels seus contes, justament del que dóna nom al recull La daurada parmèlia i altres contes, publicat per primera vegada l’any 1991. El conte va seguit d’una traducció de la mateixa Anglada d’una prosa de Sbarbaro titulada “Líquens”, que forma part del seu recull Trucioli, publicat a Firenze l’any 1920.

Vet aquí un petit fragment de la bellíssima prosa de Sbarbaro, en la traducció d’Anglada: “El liquen prospera des de les contrades dels núvols fins als esculls esquitxats pel mar. Escala les vetes on cap més vegetal no s’enfila. No el descoratja el desert; no el desallotja la glacera, ni els tròpics o el cercle polar. Desafia el buit de l’espluga i s’arrisca al cràter del volcà. Només tem el veïnatge de l’home. Per aquesta misantropia seva, la ciutat és l’única barrera que l’atura.”

A Romanyà, les pedres i els arbres d’El Senyal Vell són plens de líquens, com el de la fotografia, il·luminat pel darrer raig de sol del 5 de maig de 2009.

Bassa

“Recs, molladius, llots engolidors, fangs enganxadissos com bescs, basses insondables, muradars de serrades que amaguen pous misteriosos, sots recoberts de brosta com trampes de llop, abims cegats per arrelaments de tota mena on creuríeu passar a l’ensec i d’on brolla l’aigua a la més insignificant pressió; en fi, tot el que hi ha de més enganyador, de més obsessionant.”

Prudenci Bertrana, Proses bàrbares, edició de 1929.

L’endemà de Sant Jordi de 2010, vaig fotografiar aquesta bassa als Aiguamolls de l’Empordà, descrits en l’obra de Bertrana.

Primavera

L’arribada de la primavera, el dia del Ram, la Setmana Santa, el meu aniversari, uf, tot de cop. S’amunteguen i s’enfilen, l’un rere l’altre, certs dies assenyalats que em porten records d’altres dies, com en un rosari que no sé quants grans tindrà. Molts dies, agafo la càmera fotogràfica i em poso a fixar en imatges tot el que veig, compulsivament. Hi ha tantes coses per a il·lustrar amb paraules en un post. O potser per no haver-ho d’escriure, però per mantenir-ne la memòria, tanmateix. Recullo notícies dels diaris per fer-ne un post al bloc. Però les notícies deixen de ser actuals i el bloc no s’actualitza. Tinc mandra, em dic. És l’arribada de la primavera que la sang altera, em dic. Faré anys, un any més, em dic. I em dedico a viure. El meu arxiu de fotografies creix, desmesuradament. La meva ment és incapaç de vessar per escrit tantes paraules pensades i no dites. Tot s’acumula. Els missatges als correus, els missatges a les xarxes, els treballs per fer. Més i més, sempre més i més. I tot, de seguida, es fa obsolet i vell. Els arbres es vesteixen de verd tendre, ens fan canviar l’hora i el sol ens acompanya més hores. El 3 d’abril se m’arrapa a la retina com el verd tendre als arbres. Però el verd durarà poc, tendre. I el 3 d’abril s’apressa massa per arribar, un any més. No em vull perdre com floreixen les glicines, però se m’escapen ja els núvols rosacis dels prunus i els narcisos s’endinsen al mirall, fins l’any que ve. “Corren els núvols pel cel. Tot s’encalça corrent.” M’amagaré, novament, darrera les paraules dels poetes, que ja ho han dit tot. I alguns tan ben dit. I me’n vaig a viure la primavera.

Les dues fotografies que il·lustren aquests mots d’avui són del meu arxiu. Vaig trobar aquest 3 d’abril, petrificat des de fa més de dos-cents anys, en el dintell d’una porta a Llagostera, el meu poble. La lleugeresa de les flors de l’altra fotografia serveix de contrast, o no, a la pesantor de la pedra. Són del jardí de la infantesa, també a Llagostera, és clar.

Dimarts Sant

“Fa un dia esplèndid. El cirerer florit ens ofereix un aspecte magnífic, les seves flors blanques i atapeïdes amaguen quasi completament el color de les branques de l'arbre, tan llises i tendres. El jardí comença a perdre els colors de l'hivern i es vesteix amb la primavera nova. 

“Jesús al temple llança anatemes contra els fariseus i els doctors de la llei. Al capvespre, puja al mont de les Oliveres i profetitza als seus deixebles la ruïna de Jerusalem, la fi del món i el seu retorn com a jutge suprem. 

“La farina, el llevat, la mantega, el sucre, tot ja és preparat per cuinar els exquisits bunyols. La seva olor anisada, el seu gust dolcet i la flaire de l'oli quan es couen, són records sensitius ben lligats a la Setmana Santa. 

“L'aire és ple del brunziment de les abelles, de la fortor de la terra renovada, de la blanor de les flors dels arbres i de la sentor oliosa dels bunyols. 

“Una estona al jardí i després una llarga passejada pels afores: l'estació del carrilet amb uns vagons i una màquina aturats ja per sempre més en una via morta, la riera plena de joncs i vorejada de pollancres, la passera de ferro ennegrida i rovellada pels anys. Les vacances continuen i neixen noves sensacions. Aquella «Moonlight serenade» i aquell «Attends ou va-t-en» giraven en el tocadiscos. Les paraules començaven a fer-se sentiments i els sentiments esdevenien gestos.”

Continuació de l'article de la meva secció El fil d’Ariadna, “Una vella Setmana Santa”, publicat al diari El Punt el dimarts 9 d’abril de 1985.