De Minerva a Ava Gardner

D’uns anys ençà, a Tossa de Mar els agraden les escultures al carrer. Marc Chagall hi va pintar el seu violinista celeste. Però els tossencs omplen carrers i places de peces menys alades i lleugeres, escultures de bronze que representen dones, dees, mitològiques o del cinema, que ve a ser el mateix. No es coneixen gaire bé les causes, però una altíssima Minerva amb els ulls fits en la Mediterrània s’aixeca al final de la platja gran, des de 1974. Les causes de la presència d’una Ava Gardner en bronze són molt més conegudes. L’actriu va rodar a Tossa la pel·lícula Pandora i l’holandès errant, l’any 1950. Bella entre les belles, Ava va deixar bon record a Tossa. I allà la tenim, amb la mirada perduda no se sap ben bé si en el blau de la mar o en el dels ulls d’en Mario Cabré, des de 1998. 

La Tossa de la fotografia la vaig veure amb bons ulls, i dolços, un estiu de fa uns anys, no sabria dir quants. A vegades més val esbullar el compte dels anys.

Chagall a la finestra

L’hotel era molt a la vora del museu Thyssen-Bornemisza. Acabava de dinar. Vaig arribar-me fins a l’entrada. No vaig pas visitar l’exposició perquè senti una especial devoció per Chagall, no. Hi vaig entrar per New York, pels murals de la Metropolitan Opera. Les nostàlgies tenen aquests cops, gens amagats. El bestiari de Chagall, amb gats, pardals, galls, vaques, cavalls, atreia la meva atenció, quan vaig arribar a l’apartat de l’exposició titulat “La finestra i el paisatge” i em vaig deixar seduir pels paisatges vistos des de les finestres, i de les finestres vaig arribar a Rilke i als seus poemes francesos, escrits al Valais, a Suïssa. De manera que vaig tancar el cercle, perquè ja no pot ser una espiral. I vaig fotografiar aquesta “Finestra a l’Île de Bréhat”, propietat de la Kunsthaus de Zürich i pintat l’any 1924, més o menys quan Rilke escrivia que a través de la finestra “una vida es vessa i s’impacienta / vers una altra vida”.

A l’òpera

The Age of Innocence de Martin Scorsese comença amb l’ària de Margherite del Faust de Gounod. Senso de Luchino Visconti comença amb el duet de Manrico i Leonora d’Il trovatore de Verdi.

L’acció de la pel·lícula de Scorsese transcorre a la Metropolitan Opera de New York l’any 1870, la de Visconti al teatre la Fenice de Venècia l’any 1866. 

La meva pel·lícula hauria de començar amb Puccini, o amb l’ària de Cavaradossi de Tosca a la New York City Opera, o amb l’ària de Calaf de Turandot a la Metropolitan Opera de New York, nel mezzo del cammin di nostra vita.

A la fotografia, l’edifici de la Metropolitan Opera de nit, ben il·luminat com m’agrada més, un dia de representació. A un costat i a l’altre, a l’interior, es poden distingir els murals de Chagall. La vaig fer a primers de gener de l’any 2008.