Llegia de Francis Ponge, El partit pres de les coses. M’anava engrescant amb la seva miniaturista descripció, irònica i tendra, de les coses. Arribo a aquesta metàfora del cargol “Talment un gran vaixell, amb el deixant argentat”, i esclato d’admiració. Vaig a la biblioteca i agafo Els camins del mar de Joan Bastardas. Rellegeixo la número 3 de les seves Nòtules i postil·les als “camins del mar”, i m’afegeixo a la seva admiració per aquests dos versos de Maria Àngels Anglada “Puc veure l’oreneta al seu reialme gràcil / -petita vela fosca, camins sense deixant.”
Perquè el deixant no sigui tan efímer l’anoto en aquest bloc.
A la fotografia, deixants diversos al Hudson, un capvespre de l’any 2009, des de Riverside Drive.
Entrades
