Sobre Àurea de Sarrà

No sé si em va fascinar primer el seu nom, o que dansés a Eleusis representant Demèter, o que rebés una condecoració a Grècia al mateix temps que el poeta Kavafis, o que Clarà la dibuixés, com dibuixà Isadora Duncan. Sobre Àurea de Sarrà he publicat els treballs que apareixen a continuació (alguns es poden llegir a la xarxa), i n’he fet conferències, però a l’ordinador hi tinc molts escrits inèdits, encara. En aquest bloc de notes, també hi trobareu algunes entrades que li he dedicat.

“Àurea de Sarrà la dansarina del món clàssic”, L’escletxa, 1 (1996), pp. 19-20.

“Àurea de Sarrà, la dansarina apassionada i de vida apassionant”, Revista de Girona, 180 (1997), pp. 54-59. 

“Una nit de dansa a Sant Feliu de Guíxols”, El Carrilet, 90, Desembre 1997, pp. 28-29.

“La Domus Aurea d’Arenys d’Empordà”, Revista de Girona, 186 (1998), pp. 97-106.  

“Una carta inèdita de l’escultor Josep Clarà”, Revista de Girona, 193 (1999), pp. 43-45.   

“Retrato de Gómez Carrillo con amigos sobre un fondo griego”, dins Literatura iberoamericana y tradición clásica, J.V. Bañuls, J. Sánchez, J. Sanmartín (edd.),  Universitat Autònoma de Barcelona-Universitat de València 1999, pp. 465-471.

“Clarà i la dansa”, dins Josep Clarà i els anys de París 1900-1931, Fundació Caixa de Sabadell 2000, pp. 39-46.

“Àurea de Sarrà: una demèter catalana a la Grècia de 1926”, Assaig de Teatre, 66-67 (2008), pp. 30-61. 

“Àurea de Sarrà”, dins La fascinació per Grècia. Catàleg, Museu d'Art, Girona 2009, pp. 222-224.

“Àurea de Sarrà, una bailarina desconocida”, Alenarte Revista, núm. 69, febrero 2011.

Àurea de Sarrà: una Demèter catalana al Partenó

La darrera vegada que vaig parlar d’Àurea de Sarrà va ser al Museu de la Ciutat d’Atenes. Ho tornaré a fer dimarts que ve, dia 4 d'octubre, a les 7 de la tarda, dins del cicle de conferències Catalunya a Grècia / Grècia a Catalunya que ha organitzat Eusebi Ayensa a CaixaForum Girona. 

Vaig saber de l’existència d’Àurea ja fa uns quants anys. Em va seduir una petita fotografia d’una gran enciclopèdia, que els fats em van fer trobar un dia, quan estava capficada a la cerca de no sé quina dada vital per a no sé quin treball importantíssim (o això considerava jo en el moment d’elaboració de la meva tesi doctoral).

En la fotografia es veia una dona vestida amb un pèplum preciós i calçada amb unes sandàlies de cuir; una diadema cenyia el seu cap i innombrables braçalets s’arrapaven als seus braços. Estava en una posició de dansa enmig de l’escenari del teatre de Dionís, al peu de l’Acròpolis d’Atenes. Es deia Àurea de Sarrà, havia nascut a Barcelona quasi al tombant del segle passat i, després d’haver ballat en escenaris de mig món, havia mort a Arenys d’Empordà. Era, vaig pensar, la Isadora Duncan catalana. 

Ja no me la vaig poder treure mai més del cap. N’he resseguit les seves petjades per mig món. Em va apassionar la seva vida apassionada i apassionant, amb un punt d’ingenuïtat que me l’acostava humanament. He parlat d’ella, he escrit d’ella, va passar a ser de la família, com els llibres, com els arbres del jardí. 

El títol del post és el de la conferència de dimarts. La fotografia que l’il·lustra és la de la fascinació primera. Ara, la tinc a casa.

Isadora

Sempre he imaginat l’escultor Josep Clarà amb un llapis a la mà frisós per captar els moviments efímers de l’art efímer de la dansa. I és que Clarà va dibuixar ballarines i més ballarines, des d’Àurea de Sarrà fins a Josephine Baker, tot passant per la Pavlova, “La Argentina” o Tórtola Valencia. Però la primera musa de la dansa de Clarà va ser la nord-americana Isadora Duncan. 

Clarà va assistir al debut d’Isadora al Théatre Sara Bernhardt de París, l’any 1902. Però no la va conèixer personalment fins el dia 19 de novembre de 1912. L’escultor va descriure aquella trobada en les seves notes: “Dia delectós per mi. En Denis me acompanya a casa la gran Isadora Duncan. Ella mateixa havia manifestat el desij de coneixem. Dins son templa de bellesa estava vestida voluptuosament agessada damunt un gran divan prop d’una tauleta plena de dolçors delectoses. Ha volgut complaurem. Ha ballat per mi, y sols ab en Denis y ella hem passat tan llarga estona que la noció del temps ja no existia per mi. He sentit fondes emocions d’art infinit.” Fou així com s’inicià una intensa relació d’amistat entre l’escultor i la ballarina, potser més per a l’escultor que per a la ballarina. Clarà va dibuixar Isadora incansablement i va parlar d’ella sovint en les seves anotacions. En l’autobiografia d’Isadora, en canvi, Clarà no és mai esmentat. 

Només tenia 49 anys, aquell 14 de setembre de 1927, avui fa vuitanta-quatre anys, quan Isadora Duncan va morir, a Niça, escanyada pel seu propi xal que es va enredar en la roda del descapotable que conduïa a tota velocitat el seu darrer amant per la corniche de la Costa Blava.

En el número del mes de desembre d’aquell any, la revista D’Ací i D’Allà va reproduir aquest dibuix de Clarà que il·lustra el post d’avui, per donar notícia de la mort de la ballarina enamorada de Grècia.