Els tres versos d’Ovidi

Ens ha transmès l’episodi Sèneca el Vell en les seves Controvèrsies. L’aposta va ser clara. Ovidi va assegurar als seus amics que eliminaria de la seva obra els tres versos que ells triessin. Amb una sola condició, que aquests versos no coincidissin amb els tres versos que el mateix autor, Ovidi, volgués salvar. Afirmava Sèneca que Ovidi no ignorava els seus “defectes” estilístics, però els estimava. De manera que els tres versos triats per ser eliminats i salvats van ser els mateixos. I els fats han fet que només en coneixem dos d’aquests versos, el tercer vers mai no ha arribat a nosaltres, a causa d’una llacuna en el manuscrit senequià. O factum male! que diria Catul. Les elucubracions entorn d’aquest tercer vers incògnit han estat i continuen sent tema d’estudi filològic. Però l’objecte d’aquest post d’avui és que, si us ve de gust, valoreu vosaltres mateixos si eliminaríeu o salvaríeu els dos pentàmetres triats i coneguts. El primer forma part de l’Art amatòria, 

semibouemque uirum semiuirumque bouem

i el segon pertany als Amors. 

et gelidum Borean egelidumque Notum

De Tiziano a Antoní Liberal

A la National Gallery de Londres es pot visitar, des del mes de juliol, una exposició amb tres quadres del Tiziano, Diana i Actèon, La mort d’Actèon i Diana i Cal·listo, tres quadres que no es podien veure junts des del segle XVIII, diuen. Entorn de l’exposició hi ha tot un seguit d’experiències contemporànies sobre les metamorfosis que van des de la pintura al ballet, tot passant per una competició poètica al Twitter i l’edició de llibres. 

He sabut d’aquest interès metamòrfic, al mateix temps que rebia els dos darrers volums de la Fundació Bernat Metge. Són de la sèrie d’escriptors grecs. Un d’ells és el d’Antoní Liberal, Recull de metamorfosis. Tantes metamorfosis van a parar, indefectiblement, a Ovidi. Formen les metamorfosis d’Antoní Liberal un recull de 41 narracions que provenen de diferents autors. Alguns d’aquests autors van servir de font a Ovidi per crear la biblioteca mitològica en vers més important del món grecollatí, Les Metamorfosis, font al seu torn, dels quadres del Tiziano. 

Vet aquí que he pensat que valia la pena de deixar per escrit en el bloc aquesta coincidència, que he il·lustrat amb un dels quadres del Tiziano. I és que les lliçons de les metamorfosis de la mitologia grecollatina són vàlides avui, com fa dos mil anys.

Festa de Sant Joan o de Fors Fortuna

“El temps se’n va, nosaltres envellim al pas silenciós dels anys, i els dies fugen sense que cap fre els deturi. Que de pressa ha arribat la festa de Fors Fortuna! D’aquí a set dies s’haurà acabat el juny. Vinga, romans, celebreu alegrement la deessa Fors! A la riba del Tíber rebé ella l’obsequi d’un rei. Veniu corrents, els uns a peu, els altres amb barca, i no tingueu vergonya de tornar ebris a casa. Barquetes coronades de flors, transporteu els joves convidats, i begui hom vi abundant mentre vogueu per l’aigua. El poble honora aquesta divinitat perquè el fundador del seu temple era, segons diuen, d’origen plebeu, i des d’aquest rang inferior s’elevà fins el tron.”

Així descriu Ovidi, als Fastos, la festa del dia 24 de juny. Els romans celebraven l’aniversari de la dedicació dels temples a Fors Fortuna, un dels quals, el del Fòrum Boàrium de Roma, il·lustra el post d’avui. El vaig fotografiar a mitjans novembre de l’any 2008.

Josep Pla escriuria un bloc

Si Josep Pla hagués viscut en el nostre temps, segon decenni del segle XXI, ja faria temps que escriuria un bloc. Què és tota l’obra planiana sinó el resultat d’una escriptura constant, breu i fragmentària, sobre tot allò que ens envolta, de la quotidianitat més petita als fets rellevants, de la reflexió més abstracta a la descripció precisa, de l’espigolar en la literatura que l’ha precedit a la fruïció de l’escriptura de viatges. 

Ho he pensat mentre tenia a les mans el seu volum Les hores, escrit a imatge i semblança dels Fastos ovidians, però en prosa. El va titular així, diu, “perquè és un títol greu, adequat i bonic”. Explica, al prefaci, l’origen mitològic de les divinitats grecollatines d’aquest nom. I hi recorda que, quan Goethe i Schiller “volgueren fer una revista, l’anomenaren ‘Les hores’, nom revelador de la contextura pausada de les seves existències. Dins de la meva decisiva mediocritat, he volgut recordar aquest títol.” Hi parla també de la seva ingenuïtat, de la seva espontaneïtat pueril, de la seva vocació, de la “pura delícia” i “entreteniment excepcional” que li va suposar elaborar aquest llibre. 

“Les coses importants són les que no ho semblen”, diu l’Adrià, el protagonista de Quanta, quanta guerra... de Mercè Rodoreda. Sembla que Josep Pla ho sabia bé.

La tinc sencera l’obra completa de Pla, la vermella, però està repartida entre Girona i Llagostera. A la fotografia una part de l’escala planiana del meu estudi gironí.

Solució de l’enigma

Gràcies per jugar amb mi, al bloc, al facebook, al twitter! Compartim lectures, estimats, bé que m’agrada.

Vint segles separen les paraules dels dos catàlegs del post d’ahir. Un ha estat publicat aquest any 2012, l’altre l’any 14 abans de Crist. Un el va escriure Ovidi i l’altre Paul Auster. Podria proposar una nova endevinalla: quin és el text d’Auster i quin és el d’Ovidi. Però alguns ja ho heu ben endevinat. La primera llista és d’Auster, la segona d’Ovidi. 

És allò que intento explicar als meus estudiants, el pensament, les emocions, els sentiments, l’ésser humà en definitiva, és el mateix avui i fa dos mil anys. Pot canviar l’escenari, l’urbà essencialment, però la natura és una, i la vida també.

Vaig fotografiar el gravat La Malenconia de Dürer, de 1514, ahir al matí al CaixaForum de Girona.

Corinna

“Veniu, llorers triomfals, a cenyir els meus polsos. He vençut. Corinna, apa, és als meus braços, ella que era vigilada per un amant, un guardià, una sòlida porta, tants enemics, perquè no pogués caure en cap parany. La victòria digna, entre totes, de triomf és aquella en què la presa, sigui quina sigui, no costa sang. No són pas humils muralles, no són pas fortaleses circuïdes d’estrets fossats, sinó una dona que ha estat presa per la meva estratègia.”

No, no, la Corinna del text que acabeu de llegir no és ni sueca, ni alemanya, sinó una dona romana de fa vint segles. Així s’expressava el poeta llatí Ovidi a l’inici d’una de les elegies dels seus Amores, dedicada a Corinna, nom poètic que sembla que vol significar totes les amants del poeta, les moltes Corinnes de la seva vida amorosa. 

No em vaig pas fixar si es deia Corinna la noia de l’escultura que tapa un arbre més alt que la mateixa torre Eiffel, quan vaig fer la fotografia el dia 30 de març.

Centenari de Miquel Dolç (II)

“D’igual manera, el culte oficial de la Sibil·la de Cumes havia cessat durant el segle I de l’Imperi. Una arreverent al·lusió de Petroni en el Satiricó ens fa arribar un eco del jovial escepticisme de l’època de Neró: ‘Doncs pel que fa a la Sibil·la’, diu Trimalció, ‘de debò que la vaig veure jo mateix amb els meus ulls enjòlit dins una gàbia; i quan els nois li demanaven: -Sibil·la, què vols?-, ella responia: -Em vull morir-’. El lúgubre episodi, digne de la més insolent picaresca, no ens pot sorprendre. Segons Ovidi, la Sibil·la de Cumes, quan va baixar a l’Avern amb Eneas, tenia set-cents anys, i encara n’havia de viure d’altres tres-cents. Apol·lo havia accedit a la seva petició d’una llarga vida, però ella es va oblidar de demanar-li una joventut perenne: s’havia convertit en una pelleringa humana -o divina, que és pitjor-. Al rompent de l’alba del segle IV s’han esvaït tots els seus rastres mítics. El seu sagrat centre de Cumes havia estat utilitzat com a lloc d’inhumació per la comunitat cristiana de la ciutat; fins el temple de Júpiter, que coronava el cim de l’acròpolis de Cumes, havia esdevingut, potser al llarg del segle V, una església basilical.” 

El fragment pertany a la ponència de Miquel Dolç, Actualitat d’un mite virgilià, pronunciada un 13 de febrer, com avui, però de l’any 1981, a la capella de Santa Àgata, a la Plaça del Rei de Barcelona, en la clausura d’un simposi d’estudis clàssics que commemorava el bimil·lenari de la mort de Virgili. Dolç va parlar de l’origen del Cant de la Sibil·la. Després de la conferència vam poder escoltar el Cant interpretat, en viu i en directe, per Maria del Mar Bonet. Una jornada memorable. 
A la imatge que presideix aquest post, la Sibil·la de Cumes, pintada per Filippino Lippi en un fresc de l’església de Santa Maria sopra Minerva de Roma, apareix voltada d’àngels lectors. 

Bon any 2012!

Us desitjo un bon any nou, amics, amb les paraules dels Fastos d’Ovidi corresponents a l’u de gener: 

“Vet aquí, Germànic, que Janus t’anuncia un feliç any, i és el primer a comparèixer en el meu poema. Janus de doble faç, principi d’any que flueix silenciosament, tu, l’únic dels déus celests que pots veure la teva pròpia esquena, sigues propici als comandants, gràcies al treball dels quals frueix de pau la terra fecunda, de pau el mar. Sigues propici als teus senadors i al poble de Quirí, i amb la teva anuència obre els temples brillants. Neix un dia venturós: guardeu silenci, llengües i esperits! És ara, en aquest dia feliç, que cal dir paraules de bon auguri. S’abstinguin de plets les nostres orelles, romanguin lluny les insensates discòrdies: ajorna la teva tasca, llengua maligne!”

Vaig fotografiar l’arc de Janus, a Roma, el dia 31 de maig de l’any 2010.

Cartes d’amor

Fins i tot quan són peces literàries, vull dir cartes escrites per a ser publicades, és un fet que els epistolaris són repetitius, sobretot si es tracta de cartes d’amor. Ho explico als estudiants, quan analitzem les Heroides d’Ovidi, per exemple. En aquell aplec de cartes que Ovidi va imaginar, tot d’heroïnes mítiques escriuen una carta al seu amor absent. Així podem llegir una carta de Dido a Eneas, una altra de Penèlope a Ulisses, una d’Ariadna a Teseu, una de Fedra a Hipòlit o una de Safo a Faó, entre d’altres. Les paraules que mostren nostàlgia i enyor s’hi repeteixen, així com els retrets per l’absència. Fixen els tòpics dels epistolaris amorosos. Però, ai, més val no llegir una carta rere l’altra: cansen. Hi he pensat mentre llegia les cartes que Armand Obiols va escriure a Mercè Rodoreda, recollides ara en una edició totes juntes i sense les respostes de l’autora de Mirall trencat. Serà que ja només em complau de llegir i rellegir les belles cartes d’amor que m’han enviat a mi i que he correspost?

A la il·lustració, Fil·lis escriu una carta a Demofont, en una miniatura d’una traducció francesa de l’obra ovidiana, manuscrita de finals del segle XVI i conservada a la Bibliothèque Nationale de France.

Onze de l’onze de l’onze

No sé si m’agrada més veure-ho escrit amb lletres o amb números. L’u no és pas el meu número. Però no deixa de ser bonic de viure el dia 11 del mes 11 de l’any 11. Per allò de l’harmonia, de l’anàfora. De fet, aquesta data així com apareix a l’inici d’aquest post ja va ser, fa dos mil anys. Aquell dia de novembre de l’any 11 el pobre Ovidi, es va tornar a despertar a la riba del Mar Negre, aclaparat pel seu exili. Potser es va aixecar aviat, la imatge tristíssima de la seva darrera nit a Roma sovint no el deixava dormir. Potser va anar a pescar, com solia, perquè el dia no se li fes tan llarg. Potser després encara va escriure  alguns versos per allunyar-se dels mals i tornar a suplicar el retorn. Com aquests:

“Si s’alleugés la ira del cèsar invencible, de cants de joia bé prou te’n donaria. I, amb tot, com lleugera fou abans, cap obra meva no tornarà a ésser lleugera: ja basta que una vegada els meus versos hagin escampat les meves plasenteries. Cantaré sobre uns temes que puguin plaure a ell, només que em tregui una part del meu càstig i pugui fugir del país dels bàrbars i dels getes cruels. Entretant, ¿quin serà el tema dels meus llibres, sinó la tristesa? Aquesta és la flauta apropiada al meu funeral.”

La traducció, extreta de l’edició de la Fundació Bernat Metge, és de Carme Boyé i de l’any 1966. La il·lustració prové d’una edició del segle XVII.

Els meus clàssics

Si n’hagués de triar només un, no sabria com fer-ho, perquè no podria renunciar a aquell Amor I, 5 d’Ovidi que acaba amb unes delicioses paraules que no descriuen res i deixen al lector la potestat d’imaginar què ha passat entre el poeta i la seva amada Corinna en aquella cambra a mitja claror: “La resta qui no la sap? Lassos vam reposar ambdós. Que vinguin per a mi sovint migdiades com aquesta!” 

I com podria renunciar a aquells altres versos del poema LI de Catul recreats de Safo: “Em sembla igual a un déu, més encara, que supera els déus, si és lícit dir-ho, aquell que, assegut davant teu, et contempla i et sent riure dolçament.” 

O com podria deixar de banda per haver-ne triat uns altres aquells hexàmetres de la Bucòlica VII de Virgili: “El pollancre és a Hèrcules agradosíssim, com la vinya a Bacus, la murtra a la formosa Venus o els seus llorers a Febus; Fil·lis ama els avellaners, mentre Fil·lis els amarà, ni la murtra vencerà els avellaners, ni el llorer de Febus.” I com podria callar l’Eneida amb Dido que d’amor “s’abrusa infeliç i enfollida vaga per tota la ciutat com una cèrvola ferida”. 

I com podria menystenir els versos horacians que tant m’ajuden enmig de miratges, certeses i perplexitats de l’Oda I, 24: “És dur, però esdevé més lleuger amb la paciència allò que ja no és lícit corregir.” O aquella altra joia també horaciana de l’Oda II, 10 “L’ànima ben preparada espera un canvi de sort enmig de les dificultats i el tem enmig de les bonances.” 

No sabria quin triar, així és que recullo les veles i faig cas de la màxima incisa al temple d’Apol·lo a Delfos: “De res massa”.  

La versió sencera i original d’aquest post d’avui la trobareu en aquest enllaç. Vaig fer la fotografia en el punt de Roma des d’on m’agrada més fer classe.

Polifem o la teràpia literària

Era alt com un pi, pelut com un senglar, gros com un ós i tenia un ull al mig del front. Deu ser el gegant més conegut de la mitologia grega, sobretot gràcies a l’episodi amb Ulisses i els seus homes, que explica Homer a l’Odissea i Virgili a l’Eneida. Però hi ha un altre aspecte de Polifem que el lliga amb la creació literària. Polifem es va enamorar de qui no tocava, la nimfa marina Galatea, tota jove, tota bella, tota fina. La bella i la bèstia, vaja. Ella, Galatea, estava enamorada del també jove i bell Acis. Teòcrit i Ovidi van explicar aquesta història d’amor no correspost. L’un, Teòcrit, es fixà en un Polifem desconsolat; l’altre, Ovidi, destacà el Polifem més cruel. 

El Polifem desconsolat de Teòcrit és el protagonista de l’Idil·li onzè. Polifem pateix mal d’amor, estima Galatea i ella l’ha refusat. Polifem dubta d’anar a veure un metge per curar-se. Abans, però, s’asseu damunt d’una roca davant de mar i, “dirigint l’esguard a les onades”, canta les seves penes. La conclusió del narrador, al final del monòleg de Polifem, és contundent: “Era així, doncs, amb cants, com Polifem peixia el seu mal d’amor, i es trobava millor que si hagués donat diners (és a dir, si hagués anat a fer-se visitar pel metge).” Vet aquí com, ja a l’antiga Grècia, la literatura era considerada terapèutica.

El fresc que il·lustra aquest post es conserva al Metropolitan Museum de New York, és romà, del segle primer abans de Crist. Hi són tots els membres del triangle: Galatea, Acis i Polifem.

Safo

Al segle VI abans de Crist, ella, Safo va escriure: 

La lluna ja s’ha post

i les Plèiades. És 

mitjanit. Debades

m’he esperat, i jec sola.

Al segle I abans de Crist, a les Heroides, Ovidi li va fer dir: “Vaig reconèixer les herbes aplanades del prat que jo sé: l’herbei era enfonsat del nostre pes. Em vaig ajeure, vaig tocar el lloc del costat on tu fores; l’herba que abans m’era plaent, begué les meves llàgrimes. [...] Però si et plau de fugir lluny de Safo grega - i no trobaràs per què hagi de ser fugida-, això almenys m’ho digui, oh malaurada! una lletra cruel, per tal de cercar els meus destins en l’aigua leucàdia.”

Al segle XIX, el pintor de Molins de Rei, Miquel Carbonell la va pintar com es veu a la il·lustració d’aquest post. La tradició ovidiana havia arrelat. El títol del quadre és “Safo llançant-se al mar” i es conserva al Museo del Prado.

La traducció de Safo la va fer Manuel Balasch l’any 1973. La d’Ovidi és d’Adela M. Trepat i Anna M. de Saavedra, de l’any 1927.

VIII de les calendes de juliol

És a dir, avui, 24 de juny, dia de Sant Joan. 

“El temps se’n va, nosaltres envellim al pas silenciós dels anys, i els dies fugen sense que cap fre els deturi. Que de pressa ha arribat la festa de Fors Fortuna! D’aquí a set dies s’haurà acabat el juny. Vinga, romans, celebreu alegrement la deessa Fors!” 

Ovidi va escriure les paraules anteriors en la seva obra Fastos, l’any 8 després de Crist, poc abans de marxar a l’exili. 

Vaig fer la fotografia a la Place Vendôme de París, el dia 15 de juny. 

Mentis inops

Mancat de ment, o privat de raó, o sense seny, o forassenyat, vet aquí tot un reguitzell de possibles traduccions d’aquesta iunctura llatina. I n’hi ha més. Sempre n’hi ha més. La gràcia, o l’habilitat, del traductor és trobar la fòrmula exacta, o més adequada, en cada context; o més acostada a cada context. 

Ovidi fa servir l’expressió almenys 7 vegades en aquests contexts de les seves obres. Safo és mentis inops, quan no només mancada de seny, sinó a més furiosa i amb la cabellera desfeta com la deessa de la guerra, cerca Faó, el noi que li ha fet perdre el cap. Actuarà mentis inops l’enamorat que acaba de saber que té un rival. Serà, sens dubte, mentis inops qui vulgui impedir a una mare de plorar el fill en el seu funeral. Només podia ser mentis inops aquell jove Faetont que va perdre les regnes del carro del sol, el seu pare, i va començar a cremar les terres. I es comportava mentis inops la deessa Demèter quan, amb la cabellera també desfeta ara com una mènada, anava a la cerca de la seva filla Persèfone. Però, ah! Ovidi també dibuixa mentis inops la deessa Atenea, que s’ha disfressat de vella, perquè “haver viscut massa temps fa mal”. 

Tot això ve a tomb gràcies al preciós article que ha publicat a Myrtia el meu col·lega de la Universidad de Granada, Jesús Luque Moreno.

Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest post el passat dia 19 de març, a Llagostera.

Migdiades

Ell ja era a l’estació que l’esperava. Ella era al tren i encara en tenia ben bé per una hora per arribar. Ella li va dir per telèfon a ell que anés a dinar i que fés una primera migdiada. A la segona ja hi serà ella, vaig pensar, mentre escoltava, sense aixecar la vista del llibre, la conversa telefònica de la noia que seia davant meu, en el tren. I em va venir al pensament aquell final del poema I, 5, dels Amores d’Ovidi: “La resta ¿qui no la sap? Quan estiguérem fatigats, reposàrem tots dos. Arribin sovint per a mi migdiades com aquesta!”

La traducció és la de la Fundació Bernat Metge i la fotografia la vaig fer al jardí de Llagostera, la setmana passada, més o menys a l’hora de la migdiada.

Creixeu com els arbres, amors

A la Bucòlica desena, Virgili fa dir a Gal·lus, el pastor-poeta protagonista: “a les forests, enmig dels covals de les feres, m’estimo més patir i gravar els meus Amors en els arbres tendres; creixeran els arbres: creixereu amb ells, oh els meus Amors!”

Uns anys més tard, a les Heroides, Ovidi fa dir a la nimfa Enone, abandonada per Paris: “Els faigs serven el meu nom que tu vas gravar-hi, i sóc llegida Enone, escrit amb el teu falçó, i tant com les soques, creix el meu nom.”

Al segle XV, el poeta Jeroni Pau recreava el tòpic d’aquesta manera: “Ací un vern enorme tenia esteses les seves branques immenses, allà em va agradar de gravar, oh cruel! el teu nom. Com aquest arbre creixi, així creixeu vosaltres, amors.” 

No sé si algun dels lectors d’aquest bloc ha gravat mai en l’escorça d’un arbre el nom de la persona estimada. Jo ho vaig fer, d’adolescent, en un dels pollancres d’una arbreda camí de Sant Llorenç, a Llagostera. Fa anys que van tallar l’arbreda.

Les traduccions de Virgili i d’Ovidi provenen de les edicions de la Fundació Bernat Metge, la de Jeroni Pau prové de la meva edició de Curial, de l’any 1986. Vaig fotografiar aquest arbre d’espaiós brancam de Central Park l’agost de l’any 2009.

Morir com una rosella

Els quatre exemples clàssics de la comparació de la mort humana amb la mort d’una flor. 

A la Ilíada d’Homer, Teucre dispara a matar Hèctor, però la seva fletxa es fixa en Gorgitió: “I talment el cascall que en el verger es colltorça, ressentint-se del pes dels fruits i les pluges primaverals, així ell inclinà el cap, que l’elm afeixugava.”

A Catul és l’amor qui mor: “i que no es giri, com altres vegades, en cerca del meu amor, que per culpa d’ella ha mort com la flor de la vora d’un prat quan l’arada, en passar, l’ha tocada.”

De manera semblant és descrita la mort d’Euríal en l’Eneida de Virgili: “Així una flor resplendent, rompuda per l’arada, llangueix i mor, o bé, damunt les tiges afeblides, les roselles inclinen el cap quan senten de vegades el pes de la pluja.”

I Ovidi fa morir així Jacint, jove que mor com flor i esdevé flor, a les Metamorfosis: “Com si al regadiu d’un hort algú trenca els violers i els cascalls i els lliris amb les grogues llengües dreçades, marcits decanten de sobte el cap esllanguit i no es tenen i giren les puntes a terra, així jeu el rostre moribund i, perduda la força, el coll és un pes per a ell mateix i s’inclina sobre l’espatlla.”

Les traduccions són de la Fundació Bernat Metge. Vaig fotografiar els narcisos que va plantar el meu fill al jardí de la casa dels meus pares el maig de l’any 2009. 

Bon 2011!

Prenc un parell de versos dels Fastos d’Ovidi i una fotografia de l’ull del Panteó que prové d’un viatge a Roma de l’any 2008. Tot batut i barrejat, vet aquí el meu desig per a l’any que arriba: que llisqui, feliç, de cap a cap. 

Si licet et fas est, [...] felix totus ut annus eat.

Bon 2011, amics!

Orfeu, pare dels cants

Al darrer llibre de les Geòrgiques, acabades l’any 29 abans de Crist, Virgili parla així de l’Orfeu que ja ha perdut Eurídice per segona vegada: “plorà i contà les seves dissorts sota les coves gelades, amansint els tigres i arrossegant amb el seu càntic els roures.”

Vint anys més tard, Horaci, a la seva Art poètica, parla d’Orfeu en aquests termes: “El sagrat Orfeu, oracle dels déus, tragué els homes de les boscúries i dels escampaments de sang i d’una vianda abominable: per això fou dit que ell amansia els tigres i els rabiosos lleons.”

I l’any 8 després de Crist, Ovidi comença el llibre onzè de les Metamorfosis, el del desenllaç de la història d’Orfeu, amb aquests mots: “Mentre amb aquest cant el poeta traci [Orfeu] arrossega en seguiment els boscos i els cors de les salvatgines i les roques, vet ací que les dones dels cícons, cobert el pit delirant de pells de feres, des del cim d’un turó veuen Orfeu que acordava els seus versos a les cordes polsades.”

Rainer Maria Rilke en el primer dels seus Sonets a Orfeu, escrits l’any 1922, diu: “Llavors s’aixecà un arbre. Veu divina / d’Orfeu! Oh cant! Pura elevació! / [...] Surten ocells i feres del silenci / del bosc alliberat; fora el catau / els esdevé de retrobar la pau.”

Les traduccions dels tres autors llatins són les de la Fundació Bernat Metge. La de Rilke és d’Alfred Badia. Els arbres a contrallum de la fotografia són del mes d’agost a Camprodon.