Ell ja era a l’estació que l’esperava. Ella era al tren i encara en tenia ben bé per una hora per arribar. Ella li va dir per telèfon a ell que anés a dinar i que fés una primera migdiada. A la segona ja hi serà ella, vaig pensar, mentre escoltava, sense aixecar la vista del llibre, la conversa telefònica de la noia que seia davant meu, en el tren. I em va venir al pensament aquell final del poema I, 5, dels Amores d’Ovidi: “La resta ¿qui no la sap? Quan estiguérem fatigats, reposàrem tots dos. Arribin sovint per a mi migdiades com aquesta!”
La traducció és la de la Fundació Bernat Metge i la fotografia la vaig fer al jardí de Llagostera, la setmana passada, més o menys a l’hora de la migdiada.
Entrades
Sento el sol a l'esquena, tinc un llibre a les mans, escolto el cant de les cigales. No penso en res concret, tinc els ulls tancats. Vida pura que es contempla a ella mateixa, un migdia d'estiu.
ResponEliminaÉs apassionant escoltar converses alienes al tren. Sempre que ho faig, faig com tu, i intento endevinar com acabaran.
ResponEliminaPanxa enlaire, el càntir fa una becaina, tot i que es fa difícil de dir si és o no un càntir!
ResponEliminaPlàstica la teva migdiada d'estiu, Teresa!
ResponEliminaPotser alguna vegada encertem el final, Punt A Punt!
És una mena d'olla per penjar a la paret, Jordi!
Una abraçada ben forta a tots tres.
Si escribieras en castellano te seguiría.
ResponElimina