La mar de blocs

Hi ha milers de blocs, en totes les llengües, de tota mena de temes, de tots els racons del món. En llegim alguns cada dia, escrivim posts cada dia o cada setmana. I les paraules romanen allà, no sé ben bé on, a la xarxa, per a tots aquells que un dia, mentre naveguen per les mars procel·loses de la xarxa, hi arriben, a vegades hi ancoren una estoneta, i després tornar a navegar, com Ulisses, com Eneas. Què se’n fa de tantes paraules llençades a la mar? Omplirem la mar? Arribarem algun dia a Ítaca o al Laci? Potser ja hi hem arribat i hem tornat a passar de llarg. La mar de la xarxa és més inacabable que la Mediterrània d’Homer, de Virgili. 

A la fotografia, la mar que va travessar Dido, des de Tir, per fundar Cartago. La vaig fer l’agost passat, a Tir.

Dolç i Dido

És sabut que l’objectivitat del científic no sempre es pot mantenir impertorbable. Són ben conegudes i comentades, per exemple, les falques plenament subjectives que Joan Coromines introduí en algunes de les entrades del seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana.

En el món de la filologia clàssica, és ben repetida, per inusual, l’anècdota que té com a protagonista Alfred Edward Housman, l’il·lustre professor de Cambridge. Diuen que, després de llegir l’oda IV, 7 d’Horaci, va haver de sortir ràpidament de la classe, tot confessant emocionat que, per a ell, aquell era el poema més bell de la literatura antiga. Era l’any 1914. Housman tenia 55 anys.

Ahir rellegia l’Eneida, en la insuperable traducció en prosa de Miquel Dolç, eximi virgilià ja desaparegut. Em sembla que Dolç es va deixar portar per l’entusiasme en aquesta nota a peu de pàgina, referida al vers 476 del llibre VI: “¿Ens molesta, als homes d’avui, aquest ‘retorn’ de Dido a Siqueu? No oblidem que ens trobem al reialme de les Ombres, dels morts. Siqueu ha perdonat; Dido recobra la dolcesa del primer amor. No respon ni un mot a Eneas. L’odia immensament. Però Eneas és encara l’únic que pot fer sagnar el seu ‘cor’.” Era l’any 1975, Dolç tenia 63 anys. 

A la fotografia, ruïnes de Tir, la fenícia, on va néixer Dido. La vaig fer a l’agost, durant el viatge al Líban.

El poeta Maragall

Arreu del país es commemora, avui, el 150 aniversari del naixement de Joan Maragall. Com que aquesta setmana he tingut ben present el poeta per les seves traduccions dels Himnes homèrics, m’afegeixo a la celebració amb un fragment de la seva Nausica, aquella peça de teatre que va ser publicada pòstumament. L’he pres del text que va establir Carles Riba l’any 1938, a partir del manuscrit del poeta. A l’inici hi deia “Tragèdia en tres actes sobre un tema de l’Odissea d’Homer”. He triat una part del diàleg entre Nausica i Dimàntia. Parla Nausica i explica els seus desitjos, després d’haver trobat Ulisses, a la platja:

Oh! sí: vivim aquí molt retirades;

no sabem res del món ni de ses terres,

i tot ens ve de nou. Jo me’n voldria 

anar lluny, anar lluny a la ventura

i veure moltes altres encontrades

i conèixer la gent dels altres pobles

i que em passessen coses molt diverses

i estranyes, i perills... Veure com brilla

el sol en cada lloc, les nits de lluna

en la mar solitària, i les tempestes

que oprimeixen el cor, i l’arc de l’Iris

resplendint sos colors entre la pluja.

Ai! Dimàntia, vivim massa quietes,

vivim massa ignorantes: jo em deleixo,

l’ànima se me’n va pel món.

Els capitells i el baladre florit els vaig fotografiar a Tir, al Líban, el mes d’agost passat.

Diari del Líban (XXV)

Des de Tir, tornem cap a casa, però a la de la muntanya. La carretera transcorre primer a través de grans plantacions de plataners, vora mar. Després ens comencem a enlairar. Finalment arribem a la casa de la bella vista, situada enmig de pinedes i més pinedes, prop de Jezzine, el poble de les cascades sense aigua. Els pins, llargs i espigats, em recorden els de Roma. Ben a la vora, hi ha un petit monument en marbre dedicat a la Sagrada Família. El sol ara es torna a pondre darrere d’un mar de muntanyes. Com a Romanyà. Al vespre sopem a casa dels cosins, una antiga casa restaurada i ampliada. Érem 14 a taula, al jardí, en una nit de lluna plena libanesa. Mengem ocellets cuits a la brasa de pinyes, després dels mezze de cuina pròpia. Tot això i tots aquests dies ofereixen a l’ull de la viatgera a Orient amb Lamartine “la barreja més sublim, el més dolç i a la vegada el més melancòlic que mai hagi embriagat la meva ànima: és el lloc dels meus somnis, hi retornaré tots els dies...” L’ària final de Tosca i un concert de Vivaldi, van sonar, de cop, per portar records d’altres temps, d’altres llocs. Perfecte.

Diari del Líban (XXIV)

De Sidó a Tir (avui Sour), encara més al sud. Som a 20 quilòmetres de la frontera amb Israel. Pel camí, a més de la presència de l’exèrcit, ara hi ha també vehicles UNIFIL, les forces de l’ONU. No anem més enllà. A Beirut, el dia abans van cremar una mesquita i van matar quatre persones, un afer entre sunites i xiïtes, sembla. Els nostres amics s’estimen més no prendre riscs. Així és que visitem Tir. Bella Tir. El recinte arqueològic és immens i el sol és implacable. Nosaltres, una parella d’italians i una família també europea som els únics visitants dels vestigis. Les termes, la necròpolis, el fòrum, l’arc de triomf, l’hipòdrom, els mosaics arreu, els forns de vidre... Quina feinada per als arqueòlegs! És preciós. És en aquesta ciutat que va néixer Europa, la donzella filla del rei. La ciutat de la porpra, la reina del mar, l’antiga Tir. Mengem al Rest House de Tir, davant de mar. I faig unes pipades de narguilé, la pipa d’aigua, tan fluixes que l’aigua ni es mou, ni canta. No tinc bufera. És evident.

Diari del Líban (XII)

Algunes peces del museu em sorprenen, d’altres les esperava amb ànsia. Del segle Vè abans de Crist i procedent de la ciutat de Sidó, al sud del Líban, admirem llargament l’eclecticisme i la bellesa d’un sarcòfag de marbre amb un cap d’un bell jove esculpit. Material i escultura són a la manera grega, però el sarcòfag és a la manera egípcia. Els habitants del Líban prenien allò que més els agradava i els convenia de cadascuna de les cultures que coneixien. Són els grans eclèctics, els malabaristes de l’equilibri. Abans i ara. A l’altra fotografia, la tribuna de marbre d’un temple prop de Sidó, del segle IV abans de Crist, descriu l’assemblea dels déus de l’Olimp a la banda superior i un seguici de músics i dansarines a la part inferior. Darrere seu la peça que més esperava del museu: el rapte d’Europa, un mosaic del segle III abans de Crist, procedent de Biblos. Europa era la filla del rei de Tir, al sud del Líban. Zeus se’n va enamorar i la va segrestar, convertit en toro -és ben coneguda l’obsessió de Zeus per la disfressa i la metamorfosi amb la intenció d’aconseguir les dones que no fan cas dels seus encants o dels seus mètodes habituals de seducció. Sigui com sigui, Zeus se la va endur a Creta i Europa va tenir tres fills, Minos, Radamant i Sarpèdon, que després esdevindrien els jutges dels inferns. Vet aquí com arribem a l’origen d’Europa: el Líban. Cadme, el germà d’Europa, va córrer món a la cerca de la noia, a tots els que trobava pel camí els ensenyava l’alfabet, fenici és clar, la base del grec. I del nostre, no cal dir.