Noms

El poeta quatrecentista Pere Torroella va posar al seu fill el nom de Diomedes. L’humanista balear, també quatrecentista, Ferran Valentí va tenir més fills i tanta inspiració grega com Torroella. Vet aquí els noms de la prole valentina de clar predomini femení: Teseu, Hipòlita, Fedra, Adriana, Policena i Lucrècia. Aquest darrer nom, llatí, va tenir una certa fortuna en aquesta època. El papa Alexandre VI, quatrecentista, ja es veu que va preferir el món romà perquè va posar als seus quatre fills els noms de Lucrècia i Cèsar, a més dels nostrats Joan i Jofré. 

Si el nom fa la cosa, aquestes fillades tenien damunt les espatlles el pes de tota la mitologia grega i de tota la història romana. 

Il·lustra aquest post nominatiu un presumpte retrat de Lucrècia Borja: santa Caterina d’Alexandria de Pinturicchio, que es troba en una de les sales de l’apartament Borja del Vaticà. 

The Borgias

Fan a la TV, aquests dies, una sèrie dedicada a la família Borja, amb l’actor Jeremy Irons com a protagonista. Vaig veure una part del primer capítol, un dia que estava cansada, i em vaig adormir. De fet, no m’han agradat mai les pel·lícules històriques. És curiós. M’hi esforço, però desisteixo sempre. M’agraden les històries ambientades en el món d’avui i, a tot estirar, al segle XIX. 

Torno als Borja. No m’hauria imaginat mai Jeremy Irons en la pell d’Alexandre VI. I la veritat és que no li sé veure. Abans d’adormir-me, aquell vespre, encara vaig ser a temps d’atrapar a la pantalla un home que escrivia els fets que tenien lloc al Vaticà. Vaig suposar que els guionistes van voler posar en escena el nostre amic Johannes Burckard, el mestre de cerimònies de cinc papes, en el tombant del segle XV al segle XVI, època de contrasts. 

L’any 2003, un equip de la Universitat de Girona, que vaig tenir la sort de dirigir, vam traduir i publicar una selecció del Liber notarum de Burckard que, per necessitats del guió, diríem, va acabar sortint amb el títol de Dietari secret. Burckard hi descriu fil per randa totes les cerimònies que s’esdevenen al Vaticà i “alguna cosa més” que ha donat lloc a la famosa llegenda negra dels Borja.

La Setmana Santa passada, mentre passejava per la Cinquena avinguda de New York, vaig fotografiar l’autobús que il·lustra aquest post. Per dos motius: hi ha l’anunci de la sèrie dels Borja i s’hi pot llegir la data del meu naixement. Nexus rerum.

Mons Serresus

Poc abans de l’any 1475, el meu estimat Jeroni Pau dedicava al cardenal Roderic de Borja, futur Alexandre VI, un llibret Dels rius i les muntanyes de les Espanyes. Amb profusió de dades i bones autoritats clàssiques, el canonge barceloní resseguia tots i cadascun dels rius i tots i cadascun dels promontoris de la península ibèrica. La descripció de la muntanya de Montserrat, però, és de collita pròpia. Sembla que la coneixia bé. La compara amb la muntanya de Soratte, a Itàlia, pel fet que ambdues són com una illa enmig de la plana. I diu després: “De l’exterior és composta de roques abruptes i foradades pertot arreu a tall de graons i de serra i en un ordre tal que fa pensar que la mateixa naturalesa, amb una obra hàbil, o el creador del món, va aixecar la mateixa muntanya que mostra no sé quina mena d’esperit sagrat, pel seu molt cèlebre culte.”

Vaig fer la fotografia de les roques montserratines dilluns passat i vaig publicar la traducció completa del text de Pau l'any 1986.

Sant Francesc de Borja

El 28 d'octubre farà cinc-cents anys que va néixer i avui és el dia de Sant Francesc de Borja. Quan ell va néixer, un dels seus besavis, el papa Alexandre VI ja feia set anys que havia mort, però l’altre, el rei Ferran el Catòlic, encara va viure sis anys més. Família important la d’aquell nen destinat a ser duc de Gandia, per herència paterna. El van casar als 19 anys amb una dama portuguesa. I, quan en tenia 29, l’emperador el va nomenar Virrei de Catalunya. Amb 36 anys va quedar vidu amb set fills. I es va fer jesuïta, ben poc després. Home destinat a altes empreses, va arribar a ser general de la Companyia de Jesús. I, cent anys després de la seva mort, va ser canonitzat. Vet aquí una vida intensa, digna de ser matèria literària i pictòrica. Com així ha estat. El mateix Francisco de Goya va fer el retrat del duc en el moment d’acomiadar-se de la seva família, que il·lustra aquest post, i Calderón de la Barca el va fer protagonista d’una peça teatral. 

Per molts anys, Borja!