Polifem o la teràpia literària

Era alt com un pi, pelut com un senglar, gros com un ós i tenia un ull al mig del front. Deu ser el gegant més conegut de la mitologia grega, sobretot gràcies a l’episodi amb Ulisses i els seus homes, que explica Homer a l’Odissea i Virgili a l’Eneida. Però hi ha un altre aspecte de Polifem que el lliga amb la creació literària. Polifem es va enamorar de qui no tocava, la nimfa marina Galatea, tota jove, tota bella, tota fina. La bella i la bèstia, vaja. Ella, Galatea, estava enamorada del també jove i bell Acis. Teòcrit i Ovidi van explicar aquesta història d’amor no correspost. L’un, Teòcrit, es fixà en un Polifem desconsolat; l’altre, Ovidi, destacà el Polifem més cruel. 

El Polifem desconsolat de Teòcrit és el protagonista de l’Idil·li onzè. Polifem pateix mal d’amor, estima Galatea i ella l’ha refusat. Polifem dubta d’anar a veure un metge per curar-se. Abans, però, s’asseu damunt d’una roca davant de mar i, “dirigint l’esguard a les onades”, canta les seves penes. La conclusió del narrador, al final del monòleg de Polifem, és contundent: “Era així, doncs, amb cants, com Polifem peixia el seu mal d’amor, i es trobava millor que si hagués donat diners (és a dir, si hagués anat a fer-se visitar pel metge).” Vet aquí com, ja a l’antiga Grècia, la literatura era considerada terapèutica.

El fresc que il·lustra aquest post es conserva al Metropolitan Museum de New York, és romà, del segle primer abans de Crist. Hi són tots els membres del triangle: Galatea, Acis i Polifem.

Els infeliços de Virgili

Abans havíem de consultar les concordances dels autors llatins en uns volums que no eren (ni són) a totes les biblioteques. Ara, a la xarxa, no només tenim a l’abast l’obra completa en llatí de tots els grans, sinó que, a més, podem fer una cerca i trobar en poc temps l’ús d’un adjectiu, o del mot que sigui, en qualsevol obra de qualsevol d’aquests autors. 

Empesa per un comentari d’un antic alumne, he emprès la cerca de l’adjectiu infelix (en tots els casos possibles) a l’obra virgiliana. Si no m’he equivocat a l’hora de fer els comptes, a les Bucòliques apareix en cinc ocasions, a les Geòrgiques sis vegades i a l’Eneida en quaranta-vuit casos Virgili qualifica algú o alguna cosa d’infelix. 

A les Bucòliques són infeliços els ramats, les males herbes, i les mítiques Pasífae i Filomela. A les Geòrgiques tornen a ser-ho les males herbes, Màntua (la terra natal del poeta a causa dels repartiments de terres als veterans de les guerres civils), la terra que no pot fruitar collites, l’ullastre, l’enveja, el cavall victoriós. 

A l’Eneida hi ha una llarga llista d’infeliços, des de persones a coses, des del cavall de Troia a Ulisses, tot passant per Eneas i la mateixa deessa Juno, els quals s’anomenen ells mateixos infeliços. La reina Dido, però, és qualificada d’infelix en vuit ocasions a l’Eneida. Dido és, sens dubte, la més infeliç de l’Eneida virgiliana.

Vaig fotografiar la posta de sol romana el 31 d’octubre de l’any 2009.

Paolo i Francesca

En el pròleg que Mercè Rodoreda va escriure a Romanyà de la Selva, l’any 1982, per a una edició il·lustrada de La plaça del Diamant, podem llegir: 

“El que s’ha escrit de més elevat i corprenedor en amor és la història de Francesca da Rimini, cant Vè de l’Infern en la Divina Comèdia. Història que comença amb aquests versos meravellosos: 

Siede la terra dove nata fui  

su la marina, dove’l Po discende 

per aver pace co’seguaci sui. 

I l’amor d’Ulisses, no pas per Penèlope, no pas per la dolça Nausica, sinó el seu amor-passió per l’aventura.” 

I afegeix més endavant: 

“Després de la Bíblia i de Dante, entre les influències que crec que més m’han marcat i que ara vull confessar, posaria encara Homer.” 

Tota una declaració d’intencions de Rodoreda, al final de la seva vida. Una escriptora amb les arrels ben enterrades en les grans fonts de la literatura universal.

He fotografiat la visió de Dante de Paolo i Francesca, segons el pintor Edward Burne-Jones, de la seva obra The Flower Book.

L’any 2001 vaig publicar, al número 503 de la revista Serra d’Or, un article que vaig titular “Les flors de Mercè Rodoreda i Edward Burne-Jones”.

La mar de blocs

Hi ha milers de blocs, en totes les llengües, de tota mena de temes, de tots els racons del món. En llegim alguns cada dia, escrivim posts cada dia o cada setmana. I les paraules romanen allà, no sé ben bé on, a la xarxa, per a tots aquells que un dia, mentre naveguen per les mars procel·loses de la xarxa, hi arriben, a vegades hi ancoren una estoneta, i després tornar a navegar, com Ulisses, com Eneas. Què se’n fa de tantes paraules llençades a la mar? Omplirem la mar? Arribarem algun dia a Ítaca o al Laci? Potser ja hi hem arribat i hem tornat a passar de llarg. La mar de la xarxa és més inacabable que la Mediterrània d’Homer, de Virgili. 

A la fotografia, la mar que va travessar Dido, des de Tir, per fundar Cartago. La vaig fer l’agost passat, a Tir.

Dones de l’èpica

Què hauria fet Ulisses, si un bon dia Calipso i Circe s’haguessin presentat al seu palau d’Ítaca? Totes dues havien estat abandonades pel navegant astuciós, perquè Ulisses havia de tornar al seu reialme, al costat de Penèlope, l’esposa que l’havia esperat tants anys. Virgili devia preveure aquesta possibilitat i va fer que Dido, la vídua reina de Cartago, se suïcidés, després que Eneas la va abandonar, perseguint el seu fat, com Ulisses. I Virgili va anar encara una mica més enllà. Quan va baixar als Inferns, Eneas va trobar-hi Dido, que habitava a l’ombra de les murtres, com tots els suïcides per amor. Els cors d'ambdós es van sobresaltar, van parlar, només uns moments, Dido tenia pressa per anar a reunir-se amb el seu marit Siqueu. Del segle VIII al segle I abans de Crist, alguna cosa potser havia canviat.  No totes les dones només filaven i teixien, i esperaven.

A finals de juliol vaig fer aquesta fotografia, a casa.

El poeta Maragall

Arreu del país es commemora, avui, el 150 aniversari del naixement de Joan Maragall. Com que aquesta setmana he tingut ben present el poeta per les seves traduccions dels Himnes homèrics, m’afegeixo a la celebració amb un fragment de la seva Nausica, aquella peça de teatre que va ser publicada pòstumament. L’he pres del text que va establir Carles Riba l’any 1938, a partir del manuscrit del poeta. A l’inici hi deia “Tragèdia en tres actes sobre un tema de l’Odissea d’Homer”. He triat una part del diàleg entre Nausica i Dimàntia. Parla Nausica i explica els seus desitjos, després d’haver trobat Ulisses, a la platja:

Oh! sí: vivim aquí molt retirades;

no sabem res del món ni de ses terres,

i tot ens ve de nou. Jo me’n voldria 

anar lluny, anar lluny a la ventura

i veure moltes altres encontrades

i conèixer la gent dels altres pobles

i que em passessen coses molt diverses

i estranyes, i perills... Veure com brilla

el sol en cada lloc, les nits de lluna

en la mar solitària, i les tempestes

que oprimeixen el cor, i l’arc de l’Iris

resplendint sos colors entre la pluja.

Ai! Dimàntia, vivim massa quietes,

vivim massa ignorantes: jo em deleixo,

l’ànima se me’n va pel món.

Els capitells i el baladre florit els vaig fotografiar a Tir, al Líban, el mes d’agost passat.

La llata

Després de passar la setmana amb Homer i amb Virgili, avui rosteixo una llata. No sé si el desig em ve de llegir els àpats dels herois viatgers i endrapaires o de necessitar una activitat menys abstracte i més d’aquest món. La recepta em ve de la meva mare. De fet, vaig rostir la llata ahir a la tarda, el dia abans, com feia sempre ella. “El mateix dia que l’hem de servir i menjar, la tallo i la passo per la cassola, ja tallada, és molt més bona feta del dia abans”, sempre em deia. Hi ha moments de la vida quotidiana que em porten, sortosament i sense transcendències, a recordar més intensament la meva mare. Espero poder fugir, com Ulisses, del perill dels lotòfags, menjadors de la flor de l’oblit. Sé positivament que la peça que he rostit no pertanyia a cap de les vaques d’Hèlios. Degustarem la llata com si ens trobessim en el banquet del rei dels feacis i mirarem de trobar un aede que ens delecti amb les seves poesies i les seves aventures. 

A la fotografia, la llata quan encara feia xup-xup a la cassola.

Homèrica

Sempre he tingut més tirada per l’Odissea que per la Ilíada. Es veu que ja és així, que les dones ens decantem pel viatge i les aventures d’Ulisses. De fet, Horaci deia que les guerres no són bones per a les mares. De l’Odissea, gaudeixo més amb els viatges d’Ulisses pel món imaginari que no pas amb el retorn a Ítaca o amb els viatges de Telèmac. Així, em fa patir que Ulisses pugui perdre la memòria a causa dels lotòfags o de les Sirenes de veu dolça i traïdora. L’illa dels feacis m’atrau pels seus palaus i jardins meravellosos, i per la tendra princesa Nausica. Els Ciclops i els lestrígons em fan passar pena per Ulisses i els seus companys. I què he de dir de Calipso i Circe? Dones poderoses, sí, però enamorades de l’heroi, i finalment abandonades ambdues. Una després de 7 anys i l’altra després d’un any de convivència. Dones-illa, illes de dones. I un home amb un destí: el retorn al seu país. Penèlope és allà i l’espera, mentre teixeix i desteixeix la vida. Però abans l’heroi ha de baixar als Inferns. I adquirir coneixement de la mort, per poder apreciar-la, la vida.