El català i el castellà al segle XVI

Com explicava en el post anterior, Dionís Jeroni Jorba va escriure la seva obra quasi cent anys després que Jeroni Pau. Era una altra època i les coses havien canviat. A l’epístola preliminar dirigida als Consellers de Barcelona, l’autor exposa las raons de l’ús de la llengua castellana: 

“Aunque, muy illustres Señores, esta obrezilla, haya sido traduzida en lengua estraña, empero se compuso en nuestra lengua Cathalana, y después la puse en Latín, y últimamente ha sido puesta y traduzida por Miguel de Rosers cauallero vezino desta Ciudad en Romance Castellano, y certifico a V. Magnificiencias que no lo ha hecho por menosprecio de nuestro lenguaje, en el qual algunos excelentes varones, y entre ellos aquel grande Ausias Marco, (aunque en verso) exercitó su delicado ingenio, sino por el entrañable desseo que yo tengo de que las cosas desta Illustríssima y generosíssima Ciudad, assí como son muy heroicas, y notables sean también muy sabidas, de suerte que he rogado al dicho mi amigo fuesse seruido de sacarla a luz en lengua Castellana, por los mesmos Españoles, Italianos y Franceses, y por otras naciones Orientales y Occidentales tan recibida: porque quitada la latina ninguna es mas entendida que la Castellana.” 

Quantes vegades hem escoltat aquesta excusa! Els temps havien canviat també per a la llengua. De la concisió, precisió i elegància del llatí de Pau hem passat a la verbositat i imprecisió del castellà del traductor de Jorba.

Pau i Jorba, dos autors i dues èpoques. Pau és l’autor innovador, el primer que descriu la ciutat, històricament, físicament. La seva Barcino serà utilitzada com a model per tots aquells que vindran després. Jorba aprofita la feina de Pau. La tasca de desbrossar el camí ja l’havia dut a terme Jeroni Pau a les darreries del segle XV.

Vaig fotografiar el Palau Requesens el mes de juny de l’any 2013.

La primera història de la ciutat de Barcelona

Quan el dia 22 d’agost de l’any 1491 es publicava a Barcelona a les premses de Pere Miquel l’obra de Jeroni Pau, Barcino, intitulada també Libellus inscriptus Barcinona ad Paulum Pompilium, es produïa un fet històric, ja que l’obra suposava la primera història de la ciutat de Barcelona, i abastava des de la fundació de la ciutat fins a la contemporaneïtat de l’autor. Fa just 525 anys.

Quasi un segle després, l’any 1589, també a Barcelona però a les premses d’Hubert Gotard, Dionís Jeroni Jorba publicava la seva Descripción de las excelencias de la muy insigne ciudad de Barcelona, que havia redactat primerament en català i posteriorment havia traduït al llatí. Aquestes són les dues primeres històries de la ciutat de Barcelona, obres dels primers historiadors de la ciutat de Barcelona. És clar que Barcelona apareix a les cròniques i històries de Catalunya al llarg dels segles, però Barcelona com a matèria d’estudi o com a objecte literari és utilitzada per primera vegada per Jeroni Pau i després per Dionís Jeroni Jorba. 

Jeroni Pau va escriure la seva obra sobre Barcelona en llatí, com era preceptiu que fes un humanista del segle XV, i la va dedicar al seu amic l’humanista romà Paolo Pompilio que li havia demanat per carta que li expliqués per escrit, segons diu a l’inici, “tot allò que he llegit en els autors antics i fidedignes sobre la meva ciutat, la seva terra i importància, els seus habitants i situació, i sobre les seves gestes excel·lents i exemplars, afegint-hi succintament la seva història fins als nostres dies.” Això és el que es va proposar i va dur a terme Jeroni Pau, com un deure i un deute que tenia envers el seu amic romà i la seva ciutat natal. 

Barcelona va ser descrita i lloada per Jeroni Pau, seguint el model de les obres que s’havien escrit sobre Florència o Roma. La lloa de Pau, ella sola, va fer la seva funció durant quasi un segle. Però els temps canvien i les ciutats també. Per això cent anys més tard calia actualitzar la lloa de Barcelona. Ho va fer Jorba, seguint el model i la petjada de Pau, com era de justícia. En el proper post veurem perquè l’obra es va publicar en castellà.

Vaig fotografiar el Saló del Tinell el mes de juny de l’any 2013.

Jeroni Pau, Obres, a cura de Mariàngela Vilallonga, Barcelona, Curial (Autors Catalans Antics, 2 i 3), 1986, 2 volums.

Escriure per no...

Diuen que Petros Màrkaris, autor grec de novel·les negres, ha dit que escriu per no matar. No és pas el primer escriptor que confessa que escriu per evitar mals majors. Durant el segle XV va viure Pere Miquel Carbonell, arxiver reial i copista compulsiu, lector impenitent i humanista a desgrat d’alguns. En un dels seus papers Carbonell confessa que escriu ne mulierosus persisterem, que traduït al llatí evolucionat del segle XXI d’aquesta part de la Romània ve a significar que Carbonell escrivia per no ser femeller (o doner, com us estimeu més). 

No sabem què devia voler evitar Alexandre-François Desportes (1661-1743) quan pintava aquestes acumulacions de menges, que vaig fotografiar al Metropolitan Museum el dia 8 de desembre de l’any 2011.

Jeroni Pau: una revisió

El títol del post d’avui és també el de la conferència que faré aquesta tarda a la Universitat Autònoma de Barcelona, en el marc de la Jornada “Literatura llatina i humanisme català”.

El dia 22 de març farà 515 anys de la mort de l’humanista barceloní Jeroni Pau. De fet, és una data absurda per commemorar res. Com totes les dates, d’altra banda. Hauria d’haver estat l’any 1997 quan s’hauria d’haver dedicat l’any a Jeroni Pau. La grandesa de la seva personalitat intel·lectual bé que s’ho mereix. Pau va escriure la primera història de Barcelona, per exemple. En llatí, és clar. Però diversos factors van frustrar qualsevol iniciativa. Que en aquells moments encara no s’havia instaurat la moda de celebrar centenaris d’escriptors, podria ser una raó. Que Jeroni Pau no ha estat mai un autor còmode, és una altra raó, de més pes. A Jeroni Pau, no li conec ni una sola línia en català, encara que el volen autor de les ja famoses, als nostres dies em refereixo, Regles d’esquivar vocables i mots grossers o pagesívols. I, en aquest país, sempre hem hagut de fer país. De manera que aquells escriptors que només van escriure en llatí són sants de poques devocions. En realitat, aquell any, vaig oferir un article en profunditat sobre l’autor a una revista cultural catalana. No els va interessar. Una flor no fa estiu, és clar. Però, justament aquell estiu del 97 se celebrava a Àvila el Tenth International Congress of Neo-Latin Studies de la International Association for Neo-Latin Studies, i allà vaig poder commemorar el Vè centenari de la mort de Pau, amb un treball que després va ser publicat per l’Arizona Center for Medieval and Renaissance Studies, als USA. Els camins de l’humanisme català són universals, i a la vegada inescrutables. 

A la fotografia un fragment de la darrera pàgina de l’obra de Pau més editada, Practica Cancellariae Apostolicae, en l’edició incunable romana de 1493.