Enamorament oracular

Durant tot el dia va cantussejar Que reste-t-il de nos amours, contenta. No sabia perquè se li havia fixat a la ment aquella cançó. Però, al vespre, ell li va dir que necessitava un descans, de la seva relació volia dir. Aleshores ella va saber que el seu dedins, oracular sempre, ja li ho havia predit durant tot el dia. Ella va callar i va pensar que ja descansaria quan fos morta. Després se li va enganxar una altra cançó, també francesa. I encara la cantusseja; i fila, com l’aranya de la fotografia, que vaig atrapar al jardí de Llagostera el dia 23 d’octubre passat.

El cérvol

A Stoner, la novel·la de John Williams, la Katherine i l’Stoner van passar deu únics dies, tots dos sols, a Lake Ozark. En aquell paradís ideal, i mitificat, “una vegada, van veure un cérvol que havia baixat de les muntanyes més altes a buscar menjar. Era una femella d’un groc torrat enlluernador que contrastava amb la severitat dels pins foscos i de la neu blanca. Els va mirar a menys de cinquanta metres de distància; alçava una pota del davant amb delicadesa damunt la neu, tenia les orelletes inclinades cap endavant i uns ulls marrons perfectament arrodonits i increïblement dolços. Cap dels tres no es va moure. El rostre delicat de la cérvola es va decantar, com si els escodrinyés amb cordialitat; llavors, sense pressa, es va girar i es va allunyar, alçant les potes de la neu amb elegància i tornant-les a col·locar amb precisió, arrencant cruixits quasi inaudibles.”

No sé si els antics consideraven que veure un cérvol de llarga vida tenia alguna propietat oracular i, de considerar-ho, no sé quin seria el significat de la visió d’un cérvol ben a la vora. De la sobtada visió d’un cérvol als boscos de negres avets a la riba del llac de Sils, a l’Engadina, en queda aquesta fotografia, que vaig fer el 5 d’agost de l’any 2008, i el record d’un silenci dolcíssim tancat al meu cap. No hi havia neu.

Mirar-se el melic

Temps era temps, el déu Zeus, pare dels déus i dels homes, va enviar dues àligues en direccions oposades tot dient que el lloc on s’ajuntessin seria el melic del món. Les dues àligues es van trobar a Delfos, a Grècia, de manera que aquell lloc va esdevenir el centre del món dels antics o el que és el mateix el melic del món, òmfalos en grec. 

El món és ple de persones que es miren el melic, vull dir que estan permanentment ocupades amb elles mateixes, pensant-se que són tota la humanitat, que ve a ser el mateix. D’altres persones, en canvi, s’ocupen del món exterior perquè han fet que del seu melic en depenguin altres melics amb la qual cosa no tenen gaire temps de contemplar-se el seu. 

En Gat m’ensenyava el melic, quan el fotografiava, a començaments de juny, al jardí de Llagostera.

Oliva mariàngela et alii

Diumenge passat parlava de la nostàlgia i, circumstancialment, com que és temps de cireres, apareixien les cireres al post. Aquest vespre, a l’Institut d’Estudis Catalans, presentem un llibre preciós Ta zôia. L’espai a Grècia II: els animals i l’espai. Una cosa em porta a l’altra, nexus rerum, com sempre. De manera que m’he dedicat a recollir noms de varietats de fruites que contenen parts d’un cos animal, racional o no, un exercici que fa temps que volia encetar i havia promès en un altre dels meus posts. Vet aquí una mostra:

Avellana culplana.

Cirera de cor de cabrit, cirera de cor de colom, cirera de cul de madrina. 

Figa de cameta, figa de coll de dama (amb les seves variants de coll de beata o coll de frare), figa cul de ruc, figa de geniva de mort, figa del peçonet, figa pèl de bou, figa de pit de reina, figa de porc, figa de rei, figa sang de rossí, figa de la senyora, figa d’ull de perdiu, figa de bec de perdiu, figa vacal (o bocal).

Meló de carn, meló de pell de granota, meló de cristià, meló de la mala cara, meló eriçó.

Oliva de cap de gat, oliva morruda, oliva del coll llarg, oliva cornicabra, oliva culinegra. I us sorprendreu, com jo, hi ha una oliva mariàngela i una oliva villalonga!

Pera cuixeta, pera de bon cristià, pera de cor de roure, pera de cuixa (amb les seves variants de cuixa de dona o de monja), pera de cul d’ou, pera de la cama curta, pera de la guineu, pera de la reina, pera del collet, pera escanya-cans, pera formigal (o formiguera), pera lloca, pera mosca (o mosqueta), pera xinxosa (o formiguera).

Poma de cabell d’àngel, poma de capoll llarg, poma de cor d’aigua, poma de carall daurat, poma de cul de matxo, poma de la senyora, poma de morro de llebre, poma de morro de vedell, poma de sang de bou, poma de sang de llebre.

Raïm de botó de gall, raïm boval, raïm de cor d’àngel, raïm cua-tendra, raïm d’esperó de gall, raïm de mamella de vaca, raïm picapoll, raïm senyal de gall, raïm ull de llebre.

Oi que és una meravella? I tot gràcies al Diccionari Alcover-Moll!

Del delit

Una conversa d’havent dinat m’ha portat a recordar aquests versos de les Bucòliques de Virgili, traduïts per Miquel Dolç: “La lleona ferotge cerca el llop; el llop, la cabra; la cabra joganera cerca el ginestell florit; a tu, Coridó, Alexis. Cadascú l’arrossega el seu delit.”

I el delit continua si el ginestell no es deixa esbrotonar per la cabra, si la cabra no és atrapada pel llop, si el llop no vol ser vençut per la lleona, i si, ai! l’ésser estimat és emportat per l’amor d’altri.

La papallona que vaig fotografiar en una masia de Romanyà, fa quinze dies, clavada entre el vidre i la cortina de ganxet, va ser arrossegada pel seu delit de claror. Em penso.

La metàfora de l’elefant

Fa quinze dies, en una llibreria de París, em vaig comprar el darrer títol de l’acadèmic Marc Fumaroli, Le livre des métaphores. Me’l mirava, havent dinat, i vet aquí que hi he trobat la metàfora de l’elefant, que tradueixo.

“Un elefant dins d’una botiga de porcellana. Aquesta faula abreujada juga amb la grandària i el pes enormes de l’elefant. El representa de visita a un lloc ple d’objectes fràgils que ell trenca involuntàriament. En sentit figurat, s’aplica a una força desproporcionada, però no malintencionada, introduïda inadvertidament en un mitjà petit i delicat, que trepitja i esmicola amb la seva sola presència pesada. Té el mateix sentit que arribar com un gos dins d’un joc de bitlles.”

Vida de gat

No us penseu que sigui fàcil la vida de gat, no, no. Encara que el solet d’havent dinat de Pasqua Florida feia aclucar el ulls d’en Gat. Té llums i ombres, ja es veu. Té el desfici de la cacera, per exemple, la vida de gat i no caça mai res en Gat. Però també té moments de suau deixadesa, com el de la fotografia del diumenge de Pasqua, per molt que les pedres on reposa en Gat de suaus no en tenen gairebé res. El vaig fotografiar al jardí de Llagostera.

Esfinx

Va i ve, en Gat. Quan sortim al jardí i com aquell qui res, ell arriba, tot silenciosament, perquè té els coixinets de les potes tous, tous. Li vaig fer la fotografia el dia de Pasqua, quan anava de retirada, mentre meditava cap on dirigiria els seus coixinets rosadets i suaus. Va decidir de fer una visita al jardí veí.

Bestiari parisenc

El corb afamat del Jardin des Tuileries i el gat a l’aguait de la place de la Sorbonne.

Els vaig fotografiar els dies 28 i 30 de març.

Lleons il·lustres

La Quimera, l’Esfinx, el lleó de Nemea, el griu, el lleó de la Metro, aquests i d’altres són alguns dels lleons més famosos que han existit. Només el lleó de Nemea, però, és un lleó sencer, de cap a peus; l’Esfinx de Tebes, la seva germana, té cara de dona i pit, potes i cua de lleó; en canvi la Quimera té el cap de lleó, el cos de cabra i cua de rèptil; el griu només en té el cos de lleó i el de la Metro només té cap. 

Però, el més il·lustrat, que no sé si el més il·lustre, de tots els lleons és el lleó universitari de la fotografia, el lleó de la Columbia University, i es troba al campus de Manhattan. Vaig fotografiar aquest scholar’s lion el primer dia de setembre de l’any 2009.

Aracne

Aquesta que veieu a la fotografia abans tenia forma humana. Es deia Aracne i era de Lídia. Diuen les cròniques que, de ben joveneta, ja era una excel·lent brodadora i una hàbil teixidora. Ella, que ho sabia, se n’alegrava de la seva destresa. Un dia que se sentia més feliç que cap altre, perquè havia filat un teixit exquisit, va arribar a dir, ai las! que ni la deessa Atenea no hauria pogut superar aquell teixit, sense cap nus, sense cap imperfecció. I, com que ja se sap que una de les primeres veritats divines és “no es pot ser jo”, referit als pobre mortals és clar, es va establir una contesa entre la dea, Atenea, i la mortal, Aracne. La que perdia, perdia. Atenea va representar en el tapís tots els déus de l’Olimp i els càstigs als quals condemnen els mortals que gosen desafiar-los. Tota una premonició. La noieta, a més, va fer un tapís en el qual es podien veure tots els amors escandalosos dels déus. I com que la segona veritat divina és, ja se sap, els déus sempre guanyen, Aracne tenia totes les de perdre. Vet aquí que la supèrbia d’un moment feliç va condemnar Aracne a teixir i teixir eternament les seves teles. I aquí la teniu, al jardí de Llagostera, fila que fila, el passat dia 6 d’agost.

Gats

El gat de Chateaubriand es deia Micetto, nom italià perquè sembla que va ser el papa Lleó XII qui li va donar l’animal. Séraphita era el nom del gat de Théophile Gautier. La gata de Charles Dickens es deia Williamine. Els noms que Mark Twain va posar als seus innombrables gats van des de Bambino a Buffalo Bill, tot passant per Beelzebub, Satan o Zoroaster. 

El gat de Balthus es deia Mitsou. Era un gat trobat, que després va perdre. Tot això passava quan el pintor tenia 10 anys. La seva mare Baladine Klossowski vivia en aquells moments amb Rilke. El nen Balthus va explicar la història d’aquesta troballa i pèrdua en 40 dibuixos per als quals Rilke va escriure un prefaci. El llibre es va publicar l’any 1921 amb aquest títol: Mitsou. Histoire d’un chat. 

Hi llegim: “Trobar una cosa és sempre divertit; un moment abans encara no existia. Però trobar un gat és inaudit! Perquè aquest gat, hi estareu d’acord, no entra pas del tot a la vostra vida, com ho faria per exemple qualsevol joguina; tot i que us pertanyi ara, roman una mica fora, i això és el que fa sempre: la vida + un gat, el que dóna, us ho puc assegurar, és una suma enorme. Perdre una cosa és ben trist. És de suposar que costa de trobar, que es trenca en algun lloc, que acaba a les escombraries. però perdre un gat: no! No és pas permès.”

Només de sortir al jardí de la casa dels meus pares, ja tens allà el gat de la fotografia. Ve d’alguna casa del carrer, tot saltant parets. Li diem Gat. Com el de Breakfast at Tiffany’s.

Bestiari llagosterenc

Aquests dies Llagostera és notícia, no a tots els diaris, però sí a les xarxes socials. Dilluns van trobar un llangardaix gegant al Casino, mentre hi fan les obres de rehabilitació, i el van llençar al bosc de la Torre. Ara, molts van a la cerca i captura del ja anomenat “monstre del Casino”, hashtag a Twitter #monstrudelcasino, si en voleu saber més. De fet és un rèptil de quatre anys i setanta centímetres de llargada, que prové d’Austràlia. Què hi feia un varà al teatre del Casino? 

Sembla que en el darrer ple de l’Ajuntament s’ha aprovat, després d’anys, l’escut municipal. Es veu que els llagosterencs no tindrem més remei que incloure a les nostres vides un llamàntol, és a dir, una llagosta de mar. Tot i que no tenim mar i que des de 1910 vivíem feliços amb el mite del llac que envoltava el castell, com es podia veure en l’escut anterior, noucentista a més no poder. He de confessar que m’agradava molt aquest escut, creat entre la creació de l’IEC l’any 1907 i la creació de la seva Secció Filològica el 1911. Què hi fa un llamàntol en un poble de secà?

El tercer animal d’aquest bestiari llagosterenc i d’aquest post estiuenc és el camell que, durant alguns anys, ja en fa molts, teníem al zoològic de Llagostera, a can Calm, a la carretera. Ens acompanyava les tardes d’estiu, mentre jugàvem a ping-pong amb les amigues i els amics de la colla. El camell ja fa anys que no hi és. Perquè, què hi feia un camell a Llagostera? 

Il·lustra aquest post un representant del bestiari llagosterenc, que vaig fotografiar a la cuina de la casa dels meus pares, un dia de començaments de juny que pensava En blau. 

Flora i fauna rodoredianes

Tinc l’escriptori ple de roses i crisantems, corbs i formigues, clavells, dàlies, flors de pèsol, tomàquets xinesos, magnòlies, gardènies, cargols de mar i cavalls. I no només l’escriptori. Al meu cap, els ibis hi fan estada, al costat dels llessamins i les glicines, els gladiols i els miosotis, les papallones hi voleien, les heures s’hi enfilen i els pardals hi nien. Els meus dits teclegen, sense parar, butleies i cineràries, romanins i veròniques, àlbers i arços, albercoquers i cirerers. Tenia consciència que Mercè Rodoreda era sàvia en fauna i flora, però en aquesta meva enterca obsessió de caps de setmana (o estiuenca, no sabria dir-ho), que m’ha pres, amb el bloc que dedico a Rodoreda, ho comprovo encara més. I n’estic entusiasmada: de les paraules de Rodoreda i dels centenars de dibuixos que la xarxa m’ofereix per il·lustrar-les. Com aquests clavells (dianthus caryophyllus) que va dibuixar Hans Simon Holtzbecker, durant el segle XVII. 

"Semper manebunt" virgilians

A la Bucòlica cinquena, el pastor Menalcas acaba el seu cant sobre l’apoteosi de Dafnis, amb aquests mots: “Mentre el senglar estimi els cims de la muntanya i els peixos els rius, mentre de farigola es peixin les abelles i de rou les cigales, sempre viuran el teu culte, el teu nom i les teves lloances.” 

Al llibre primer de l’Eneida, Eneas adreça a Dido aquestes paraules, quan la coneix: “Mentre els rius correran cap al mar, mentre les ombres s’esmunyiran pels plecs de les muntanyes, mentre l’aire del cel peixarà els estels, sempre duraran la teva glòria, el teu nom i les teves lloances damunt qualssevol terres on em cridi el destí.”

Vaig fotografiar l’abella, mentre s’apeixava de flors, al jardí de Llagostera, el dia de Sant Joan. 

Bloc Mercè Rodoreda

Fa cosa d’un mes, durant un cap de setmana en el qual volia mantenir la meva ment en stand by de feina, vaig crear un nou bloc. 

Sempre m’han agradat els dibuixos del segle XIX que reprodueixen científicament, però artística, les plantes i els animals. Les descripcions d’animals i plantes que Mercè Rodoreda inclou, al llarg de les seves obres, sempre m’han robat el cor.

Així és que presento en societat el bloc Mercè Rodoreda, dedicat a recollir la flora i la fauna escampades en l’obra rodorediana, il·lustrat amb dibuixos de Hermann Köhler, d’Ernst Haeckel i d’altres que proporciona la xarxa. Una barreja que crea addicció. Almenys a mi.

Borinot

Era un “brunzent borinot” carnerià, d’ales blau marí tornassolades que el portaven d’ací d’allà. Brunzia i es delia per la flor del llessamí. De cop descuit, una càmera de fotos atrafegada el va clissar i una mà, gens innocent, va començar a clicar per atrapar la bestiola. Set fotografies més enllà, ho va aconseguir. Tot això passava al jardí de Llagostera, el dissabte 21 de maig. 

Papallona blanca

De sobte, va arribar la papallona. No sabia gaire on aturar-se, ara aquí, ara més enllà. Semblava que cap lloc li plaïa. I jo, tot darrere, amb la meva càmera intentava fixar una imatge de la papallona: mentre volava, amb les ales fremint, o quan s’aturava damunt de les fulles, m’era igual. Després, quan he passat les fotografies a l’ordinador, he vist que la papallona m’havia regalat dues poses. Però no he pogut encalçar-la al vol. 

Vaig fer les fotografies al jardí de Llagostera el dia 15 de maig.

El joc de les diferències

Tinc el privilegi de gaudir d’aquesta vista des del meu despatx de la Facultat de Lletres de la UdG. El dia 11 de març, com que havia nevat, em vaig emportar la càmera per fer unes quantes fotografies sobretot dels tres esvelts xiprers, vençuts pel pes de la neu. Avui he tornat a fer fotografies, volia començar a fixar l’esgrogueïment de les fulles del ginkgo. Si l’objectiu de la fotografia del dia de la neu era atrapar el gavià a la seva talaia, l’objectiu de la d’avui era fotografiar el nou frontó de l’església de Sant Domènec, la nostra aula magna ara en restauració, per ensenyar-lo al meu fill. Vet aquí que, quan he arxivat les fotografies, he pensat que podíem jugar al joc de les diferències. Fet i fet, la fotografia del dia de la neu ja és història.

El sexe dels coloms

Era el dimarts 28 de setembre, tarda assolellada, sol de biaix. Un colom i una coloma festejaven, o això em va semblar. M’agradaria poder distingir qui és el colom i qui és la coloma. Potser el que està dret, contemplant la seva ombra, és el mascle? I, així, la que està ajocada és la femella? O és la femella qui es fa la desmenjada i mira la seva ombra, mentre el mascle, ajocat, es mou compulsivament? Fet i fet, m’és igual. Els vaig fotografiar perquè donaven vida a les pedres i a les teules de la ciutat, Girona. I és la segona parella columbina que apareix en aquest bloc.