Tinc l’escriptori ple de roses i crisantems, corbs i formigues, clavells, dàlies, flors de pèsol, tomàquets xinesos, magnòlies, gardènies, cargols de mar i cavalls. I no només l’escriptori. Al meu cap, els ibis hi fan estada, al costat dels llessamins i les glicines, els gladiols i els miosotis, les papallones hi voleien, les heures s’hi enfilen i els pardals hi nien. Els meus dits teclegen, sense parar, butleies i cineràries, romanins i veròniques, àlbers i arços, albercoquers i cirerers. Tenia consciència que Mercè Rodoreda era sàvia en fauna i flora, però en aquesta meva enterca obsessió de caps de setmana (o estiuenca, no sabria dir-ho), que m’ha pres, amb el bloc que dedico a Rodoreda, ho comprovo encara més. I n’estic entusiasmada: de les paraules de Rodoreda i dels centenars de dibuixos que la xarxa m’ofereix per il·lustrar-les. Com aquests clavells (dianthus caryophyllus) que va dibuixar Hans Simon Holtzbecker, durant el segle XVII.
Entrades
Admirable la teva capacitat creativa i admirables també les teves industrioses mans sobre les tecles. El premi és el bell treball que fas i també que acabaràs sabent de flora i fauna tant o més que la il·lustre escriptora.
ResponEliminaUn petó, Mariàngela!
No saps pas com gaudeixo d'aquesta experiència, Glòria! Una bona abraçada!
ResponEliminaA l'Anna Maria també li encanta la jardineria. Tenim un petit jardí, que el té cuidadíssim, així com un terrat molt gran completament enjardinat i a dintre casa, segons la meva sogra, “sembla a can Bada” (una jardineria molt gran que hi ha aquí Badalona), de tantes plantes que hi té distribuïdes per tot arreu.
ResponEliminaCreu-me que tot plegat fa goig, i em fa gràcia quan anem pel carrer com es mira balcons, finestres i jardineres d'aquelles que posa l'Ajuntament i que després ningú es cuida de regar, i m'anomena flors i plantes amb noms que amb el temps ja no m'han sonat tan estranys.
Hi té micacos la teva Anna Maria al badiu? Deu ser preciós de veure. I la terrassa i les flors d'interior. Quina sort que tens i que teniu!
ResponEliminaHi teníem un micaquer que va néixer d'un pinyol que van plantar els meus fills quan eren petits, però a l'estar en un terraplè, creixia llarg i prim i no va acabar de fer res.
ResponEliminaAl jardí del costat de casa de què et parlava també n'hi ha un, de micaquer, però li passa el mateix que al magnolier de què parlàvem: no se'n cuiden i les fulles i els fruits cada cop són més minsos.
Tinc pensat un dia fer un apunt al blog dedicat als "jardins" de casa. Ja veuràs quin goig fa tot! Al del terrat hi té una petita col·lecció de càctus que quan alguns d'ells han fet una flor em deixen meravellat dels delicats colors que tenen.
El micaquer de Llagostera cada vegada feia els fruits més escarransits, fins que en va deixar de fer. Ara ja no hi és.
ResponEliminaUs deu separar una paret alta d'aquest jardí del costat de casa. Em fa pensar en aquell jardí que veia Mercè Rodoreda davant de casa seva. Jo també he mitificat alguna vegada un jardí mig abandonat, intuït, més que no pas vist, damunt d'una paret.
M'agradarà molt aquest apunt sobre els teus jardins, Enric!