El text que segueix pertany a l’obra Visions de Catalunya de Joan Santamaria i Monné (Lleida, 23 d'abril de 1884-Barcelona, 19 d'abril de 1955). Les proses d’aquesta obra provenen dels articles que l’autor havia publicat a La Veu de Catalunya (1926-1929).
“Me’n vaig tristoi d’aquest poble. Camino inapetent. Jo diria que algun bruixot m’ha arrencat del cor, amb una urpada, aquell món d’ensomnis que hi duia en arribar en aquests llocs, i ha desencantat amb una bufada les coses, els personatges, les llums i l’escena d’aquelles braves històries de passió i de misteri que aquí vaig trobar en els temps de la meva joventut. El Gilet, la Nina, l’Esperança, l’hereu dels Valentines... m’apar que llurs ombres em volten i m’entrebanquen, mentre llur record em turmenta com un pesombre delirant. Per això ara dubto si el canvi està en mi o fora de mi. Segurament, sóc jo el desencantat. Aquests camps, aquest poble i aquesta gent, deuen viure amb la mateixa somnolència, amb la mateixa grisor i amb el mateix esmorteïment que tenien aleshores, sinó que aleshores, ai Déu!, quina altra cosa més distinta devia ésser el ritme de la meva ànima, la fuga dels meus sentits, la puixança de la meva fantasia i la inquietud creadora dels meus vint-i-cinc anys!”
Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest post, el mes de maig de l’any 2007, a Menorca.
Entrades
M'explicava un dia el meu sogre que coneixia un matrimoni, el qual, quan feia poc que s'havien casat, van anar un dia a una fonda d'un poble i van menjar uns caragols, tan deliciosos, que per sempre més, cada vegada que menjaven caragols, els recordaven.
ResponEliminaEls seus fills, que havien sentit sempre parlar d'aquells caragols, van assabentar-se que aquella fonda on havien anat els seus pares no solament no havia tancat les portes, sinó que encara la duien els mateixos amos de quan els seus pares hi van anar, pel que, per sorpresa i per celebrar que el matrimoni feia anys que s'havien casat, els hi van portar com a regal.
Naturalment, van demanar caragols, i quan tots esperaven que el matrimoni n'excel·lís la preparació, davant la sorpresa de tots van dir que sí, que eren bons, però que no tenien el mateix gust, que alguna cosa havien canviat en la elaboració, perquè no; no eren iguals que els que van menjar aquella vegada que de recent casats hi van anar.
“Els puc assegurar que els caragols -els va dir la mestressa i cuinera de la fonda- els he fet tota la vida de la mateixa manera. No és el gust d'aquest guisat de caragols el que ha canviat, sinó que, al cap de tants anys i encara que no ens n'adonem, som nosaltres qui hem anat canviant.”
Trobo que l'anècdota que em va explicar el meu sogre casa perfectament amb la reflexió que fa Joan Santamaria en aquest text.
I tant que sí, Enric! I també deu lligar amb allò del gust de l'arròs a la cassola, oi? Som com els rius. Gràcies per explicar aquesta història!
ResponElimina