Ella no sabia què hi tenia al dedins, aquell matí de diumenge. Va començar a regirar en la seva biblioteca. Va treure un llibre rere l’altre. Els fullejava, en llegia el sumari, els tornava a tancar. Res no hi havia digne de la seva atenció, aquell matí de diumenge. Va sortir de la lleixa un llibre de Valérie de Gasparin. Els tenia tots d’ella, bellament enquadernats amb pell fosca. Era justament Les tristesses humaines. Va fer el mateix que amb els altres llibres que acabava de fullejar. I el sumari li va escopir a la cara aquest catàleg de tristeses humanes: les opressions, els menyspreus, l’aclaparament, les destruccions, l’infern dins de l’ànima, les belles tristeses, la mort, per què. En va tenir prou. Ja sabia què tenia a l’ànima, aquell matí de diumenge. Va agafar un disc a l’atzar. Era Liszt. I va escoltar la Consolació número 3.
Vaig capturar la posta de la fotografia el dia 7 de setembre passat.
Entrades
