Housman i Stoppard

Alfred Edward Housman (1859-1936), l’il·lustre professor de Cambridge del qual parlava en el meu post d’ahir, segurament no es va imaginar mai que seria protagonista d’una obra de teatre. La va escriure l’any 1997 el dramaturg Tom Stoppard, guionista de la premiada pel·lícula Shakespeare in love. La peça es titula The Invention of Love. 

A través de la biografia de Housman, Stoppard posa en escena l’Anglaterra victoriana i reflexiona sobre la creació de la poesia amorosa, a partir de Catul i Horaci. És a la darrera part de l’acte primer quan Stoppard fa aparèixer l’oda IV, 7 d’Horaci que tant emocionava al llatinista, en un diàleg-monòleg entre el Housman de 20 anys i el de 77, ja mort. El jove Housman diu (tinc una traducció en castellà): “Horacio debe haber sido un dios cuando escribió Diffugere nives... las nieves huyen, y las estaciones ruedan en torno a cada año, pero a nosotros, cuando nos llega la hora, ¡se acabó!... no hay manera de ordenar las palabras en inglés que se le acerque siquiera...” Té tota la raó, les odes d’Horaci s’han de gaudir en llatí.

A la fotografia, coloms arrenglerats damunt del tercer pis de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, on ensenyo llatí, des de fa anys i panys.

Dolç i Dido

És sabut que l’objectivitat del científic no sempre es pot mantenir impertorbable. Són ben conegudes i comentades, per exemple, les falques plenament subjectives que Joan Coromines introduí en algunes de les entrades del seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana.

En el món de la filologia clàssica, és ben repetida, per inusual, l’anècdota que té com a protagonista Alfred Edward Housman, l’il·lustre professor de Cambridge. Diuen que, després de llegir l’oda IV, 7 d’Horaci, va haver de sortir ràpidament de la classe, tot confessant emocionat que, per a ell, aquell era el poema més bell de la literatura antiga. Era l’any 1914. Housman tenia 55 anys.

Ahir rellegia l’Eneida, en la insuperable traducció en prosa de Miquel Dolç, eximi virgilià ja desaparegut. Em sembla que Dolç es va deixar portar per l’entusiasme en aquesta nota a peu de pàgina, referida al vers 476 del llibre VI: “¿Ens molesta, als homes d’avui, aquest ‘retorn’ de Dido a Siqueu? No oblidem que ens trobem al reialme de les Ombres, dels morts. Siqueu ha perdonat; Dido recobra la dolcesa del primer amor. No respon ni un mot a Eneas. L’odia immensament. Però Eneas és encara l’únic que pot fer sagnar el seu ‘cor’.” Era l’any 1975, Dolç tenia 63 anys. 

A la fotografia, ruïnes de Tir, la fenícia, on va néixer Dido. La vaig fer a l’agost, durant el viatge al Líban.