Tellus

En temps dels meus grecs i llatins, els humans dividien el món en quatre edats: l’edat d’or, l’edat d’argent, l’edat de bronze, l’edat de ferro, i torna a començar. En les descripcions de les edats, la terra hi té un gran protagonisme. Vet aquí el seu paper en l’edat d’or i en l’edat de ferro, tal com ens ho explica Ovidi a Les Metamorfosis, I, 89-150, en la traducció catalana de l’any 1927 de la Fundació Bernat Metge.

A l’edat d’or, “la terra franca, no tocada pel rascle ni ferida per cap mena d’arada, ella mateixa ho donava tot, i els homes, contents de menges produïdes sense constrenyiment de ningú, collien fruits d’arboç i maduixes silvestres, cireres bordes i les móres arrapades als aspres esbarzers, i les glans que havien caigut de l’ample arbre de Júpiter.”

A l’edat de ferro “la terra que abans havia estat comuna com la llum del sol i els aires, el caut mesurador va marcar-la amb un llarg límit. I no solament les messes i les menges degudes eren demanades als grassos camps, sinó que l’home va anar a les mateixes entranyes de la terra i els béns que havia amagat i havia enfonsat a les ombres de l’Estígia, foren desenterrats, agulló de mals. Ja el ferro nociu i l’or més nociu que el ferro havien aparegut: va aparèixer la guerra que lluita per mitjà de l’un i l’altre i branda en la mà ensagnantada les armes ressonants. Es viu del lladruny...”

Quan tornarà l’edat d’or?

Bon Dia de la Terra!

La fotografia de l’esfera terrestre que il·lustra aquest text la vaig fer a la Biblioteca Medicea Laurenziana de Florència, el mes de juny de l’any 2007.

El deliri d’Horaci

Al mes d’abril va editar Virgili, al mes de maig va editar Horaci. Era l’any 1501, el fet es produïa a Venècia i l’editor era, és clar, el gran Aldo Manuzio. Aquestes dues edicions eren les primeres en format de butxaca que publicava el venecià.

De l’edició horaciana, la Biblioteca Medicea Laurenziana de Florència en conserva un exemplar que va exposar l’any 2007 en la mostra “Animali fantastici”, que vaig tenir la sort de poder visitar. L’exemplar era obert per la pàgina amb la miniatura que il·lustra els primers versos de l’Art poètica d’Horaci.

La mateixa biblioteca conserva un manuscrit del segle XII que conté una col·lecció d’obres horacianes. També s’exposava a la mostra la pàgina amb la figura que il·lustra els mateixos cinc versos.

Horaci descriu així aquesta criatura fantàstica: “Si un pintor volgués unir a un cap humà un coll de cavall i vestir amb variades plomes els membres reunits d’ací i d’allà, de manera que el que era de bon començament una dona bella acabés en un peix lletjament negre, convidats a veure això, us aguantaríeu el riure, amics?”

La figura, que Horaci crea -i considera quasi de deliri-, li serveix per posar límits al principi “als pintors i als poetes els ha estat donada la mateixa potestat de gosar fer sempre el que vulguin”. L’estètica clàssica no podia admetre la creativitat sense límits, o fora dels límits de la raó.

Les dues delicioses imatges exposades a Florència mostren la variada creativitat dels il·lustradors.

Vet aquí la interpretació que en va fer Eugeni d’Ors, al seu Glossari: “Que l’ombra augusta del pare Horaci em perdoni; però jo he sospitat sempre, d’ençà de la meva primera lectura, que aquell famós començ de l’Epístola als Pisons no era gaire just. Amb parts diverses de dona, de cavall i de peix pot, em penso, un artista, que sigui un bon artista, fer quelcom que, no solament no faci riure, més que complagui el més depurat bon gust.”

L’estètica havia canviat.