dimecres, 30 de setembre del 2009

40 anys universitaris

Demà fa 40 anys que en aquesta petita taca del mapamundi que anomenem Girona es van instaurar, per tercera vegada en la seva història, estudis universitaris. Feia un any que s’havia creat la Universitat Autònoma de Barcelona, de qui depenien aquests estudis.


Només gràcies a la universitat, aquella Girona grisa i negra, o si voleu petita i delicada, ha pogut accedir a l’universal. I també gràcies a l’aeroport, que ja feia dos anys que existia. L’una i l’altre han situat Girona al mapa, han comunicat Girona amb el món i el món amb Girona.


Aquells gironins, generosos i lúcids, que van fer possible que el dia 1 d’octubre de 1969 les aules del primer pis de la Casa de Cultura s’omplissin amb 141 persones que volien accedir als estudis universitaris, mereixen un monument. La Diputació i el Bisbat van ser fonamentals, com explica Enric Mirambell en el seu article de diumenge passat, al Diari de Girona.


Que no perdi la memòria històrica qui governa la Universitat de Girona, que acull unes 15.000 persones entre personal docent, discent i administrador, ni ara ni després de les eleccions que se celebraran aquesta tardor. Dóna profunditat, la memòria.


diumenge, 13 de setembre del 2009

Famílies


En l’espai d’un mes i mig, he vist dues pel·lícules franceses al Cinema Truffaut de Girona i un musical al Booth Theater de New York, amb un denominador comú: una família n’és la protagonista. Vet aquí els títols: Un conte de Noël, Le premier jour du reste de ta vie, Next to normal. Totes tres produccions són de l’any 2008.

El matrimoni de la família d’Un conte de Noël, un home més aviat gran casat d’anys amb una dona més jove, va tenir quatre fills, un dels quals va morir de petit. L’acció es desenvolupa durant un Nadal en el qual tota la família, el matrimoni, els tres fills ja grans amb les seves parelles i els néts es reuneixen a la casa familiar amb un problema: la mare pateix càncer i només es podrà salvar si algú de la seva sang és compatible amb ella per donar-li medul·la òssia.


A Le premier jour du reste de ta vie, la família té sis membres, un matrimoni amb tres fills i un avi, el temps de l’acció és més llarg amb una sèrie de flashbacks que mostren uns dies clau en cadascuna de les sis vides, que afecten irremeiablement les vides dels altres, la malaltia i la mort també hi són presents, i en aquest cas afecten l'avi i el pare.


La família de Next to normal, és més petita: una parella i una filla adolescent, més un segon fill que ha mort fa setze anys, però que és ben viu en la ment de tots i sobretot en la de la mare, l’única que ho admet. Des que va perdre el fill, la mare pateix (segons el psicòleg/psiquiatre de rigor) un trastorn bipolar amb al·lucinacions, per això comença un tractament mèdic i un segon que li fa perdre completament la memòria, amb la qual cosa no és ningú. I ha de tornar a refer la seva vida.


L’atzar, les petites o grans decisions de cada dia, la vida quotidiana anorreadora, la presència de malalties o morts com a detonant de la regeneració familiar... Vida.


dilluns, 7 de setembre del 2009

The end


Les cròniques quotidianes, en viu i en directe, des de Manhattan s’acaben. Van començar tot jugant jugant, i van esdevenir un dels lligams forts amb l’altre cantó de l’oceà, esperonada pels missatges generosos de tots els que m’heu llegit. Us en dono les gràcies, ben de cor.


Si alguna vegada viatgeu a aquesta ciutat, -s’ho val, de debò- llegiu l’article que en Borja Vilallonga va publicar l’any 2006, després d’haver-se’n enamorat i d’haver-hi viscut, New York. Manhattan at 7 AM. Aquesta és la nostra segona ciutat.


Multa pars mei romandrà a New York. Aquesta vegada més que cap altra.



Des de la mateixa finestra, el sol ha fet tot el recorregut d’aquestes tres postes, durant aquestes tres setmanes.


See you, amics. Ha estat un plaer.


diumenge, 6 de setembre del 2009

Zabar’s

De Westside Market i sobretot de D’Agostino se’n troben a diversos barris de New York, són cadenes de supermercats molt ben proveïts i atapeïts. Però de Zabar’s, ah, Zabar’s! només n’hi ha un a tota la metròpolis, és a Broadway entre els carrers 81 i 80, al veïnat. S’hi poden comprar els millors fumats, de debò, especialment el white fish. No he aconseguit de saber quina mena de peix és, però és menjar diví. I el salmó, és clar.


Esmorzar quotidià dels newyorkers (els que posa en escena Woody Allen, posem per cas): una llesca de salmó fumat de Zabar’s damunt d’un bagel (de panses, per exemple, com els de la fotografia) partit per la meitat ben untat de cream cheese (Philadelphia, vaja) i un bon cafè americà. Com l’enyoraré!


I no oblidem els pie de Zabar’s. Vet aquí un àpat de pie: pot començar amb un bon chicken pot pie com a plat fort i un apple pie amb gelat de vainilla de postres. De pollastre o de poma, també enyoraré els pie.

dissabte, 5 de setembre del 2009

The Morgan


La fita era visitar l’exposició Pages of Gold. Medieval Illuminations from the Morgan. Una justificació més -ai! ho reconec-, per poder tornar a passejar per la biblioteca i el despatx de Pierpont Morgan, a Madison Avenue amb el carrer 36.


The Morgan Library & Museum és format per l’antiga residència del financer de professió i col·leccionista per devoció Pierpont Morgan (1837-1913), estil palau italià del Renaixement de començaments del segle XX que es veu a la fotografia, i l’ampliació que acull el museu i les exposicions temporals construïda per Renzo Piano. La col·lecció que va reunir el vell Morgan, impressionant per ella mateixa, s’ha vist engruixida pels seus descendents i per la fundació que la gestiona. Té tres exemplars, tres! de la Bíblia de Gutenberg, més de mil tres-cents manuscrits il·luminats, una gran quantitat de papirs, incunables, pintures, dibuixos, molts milers d’autògrafs d’escriptors i compositors de tots els temps...


La biblioteca del vell Morgan és presidida pel tapís The Triumph of Avarice, de Pieter Loecke van Aelst (1502-1550). Reprodueix el mite del rei Midas, que va ser castigat per la seva avarícia a convertir en or tot el que tocava, fins i tot el menjar! S’hi pot llegir aquest dístic llatí:

Semper eget sitiens mediis ceu Tantalus undis

inter anhelatas semper avarus opes.

És a dir: així com Tàntal sempre té set enmig de les ones, l’avar sempre està desitjós de riqueses. Bona divisa per a la biblioteca d’un col·leccionista milionari.


Des de The Morgan vaig viatjar amb la ment fins a la Biblioteca de Miquel Mateu al castell de Peralada. Salts en el temps i en l’espai.


De les tres fotografies que acompanyen aquest text, només són meves les dels exteriors. La de l’interior de la biblioteca amb el tapís és de Todd Eberle 2007, del website de The Morgan.


divendres, 4 de setembre del 2009

The Roof Garden

Arbre brancat, xarxa neuronal, sistema circulatori humà, de tot això participa l’enorme escultura platejada que ocupa tot el Roof Garden del Metropolitan Museum. Pujar a la terrassa de l’edifici neoclàssic de la cinquena és sempre una experiència, tens tot el mar d’arbres de Central Park als teus peus i l’atordidor skyline de New York de decorat de fons, pels quatre cantons.


L’escultura Maelstrom, creada pel nordamericà Roxy Paine, fa les delícies dels visitants estiuencs del museu que passegem i ens fotografiem enmig de les set tones de tubs-venes-branques d’acer inoxidable que produeixen mil efectes sorprenents amb el sol i les vistes i l’enorme paret de mirall. Ha estat subvencionada per l’empresa Bloomberg, l’alcalde multimilionari de la ciutat. That’s New York!


dijous, 3 de setembre del 2009

Catholic landmarks


Vet aquí un seminari envoltat d’arbres immensos, de tota classe d’espècies, de fulla perenne i de fulla caduca, d’aquella que torna ocre i vermella la tardor del nordest dels USA. Un parc esponerós, no és en va que hi plou molt a New York. Paisatge grandiós, com tots els paisatges d’aquesta terra vella, d’aquest país nou.


En el parc hi ha camins de cotxes i camins de vianants, per arribar amb pressa, per passejar amb recolliment. Enfilem el camí lentament i descobrim davant de cada arbre una placa, una landmark de bronze inscrita, sense registre, no pertany a cap dels tipus de landmarks que fins ara he fotografiat a New York. No són tampoc les plaques que ocasionalment

trobem als parcs i que identifiquen el tipus d’arbre, no. Porten una data, dia, mes, any, i un nom, amb títols, de l’home que va plantar aquell arbre. El seminari és allà des de 1891, però la majoria dels arbres van ser plantats entre els anys quaranta i cinquanta del segle XX. Com a mostra aquestes dues plaques, d’un cardenal de la Xina de l’any 1952 i d’un arquebisbe de Westminster de l’any 1946. Em sap greu que no vaig veure la del Papa Pau VI, de quan era cardenal.


dimecres, 2 de setembre del 2009

Inscripcions newyorkers

Mens sana in corpore sano. Aquest fragment de la Sàtira X de Juvenal es troba a la façana del Teachers College, de Columbia University.

Homer, Herodotus, Sophocles, Plato, Aristotle, Demosthenes, Cicero, Vergil. Aquesta llista d’autors grecs i llatins, en anglès, recorre la façana de la gran biblioteca d’humanitats de Columbia University, la Butler Library, dos milions de volums a l’interior. Pas mal! La fotografia és del dilluns 31 d’agost, dia de la Convocation Ceremony, i s’hi poden veure algunes rotllanes d’estudiants de les múltiples que hi havia escampades pel campus, amb un/a estudiant de la universitat amb la samarreta blava que iniciava els nouvinguts en la seva nova aventura.

Sigilla diversos. Són a la cinquena avinguda cantonada amb el carrer 54, a la façana d’un dels clubs privats més selectes del món, The University Club, creat al segle XIX, amb voluntat de representar un palau italià del Renaixement.


dimarts, 1 de setembre del 2009

Primer de setembre

Vaig comprar un llibret al Metropolitan Museum, Poems of New York, una prou extensa antologia de poetes que va des de Walt Whitman, el més antic nascut el 1819, fins a Nathaniel Bellows, el més jove nascut el 1972, que han escrit poemes de o a New York. N’hi ha dos de W. H. Auden, un dels quals és “September 1, 1939”, escrit poc després d’haver arribat a New York, just el dia de la invasió nazi a Polònia. De la invasió i del poema avui fa 70 anys. En copio la primera estrofa:


I sit in one of the dives

on Fifty-second Street

uncertain and afraid

as the clever hopes expire

of a low dishonest decade:

waves of anger and fear

circulate over the bright

and darkened lands of the earth,

obsessing our private lives;

the unmentionable odour of death

offends the September night.


Auden va viure als Estats Units fins a 1972, amb estades a Viena. A partir de 1953 va viure en un apartament a 77 St. Mark’s Place, entre la primera i la segona avingudes, a l’East Village. Diu que una placa de bronze recordava aquest lloc literari, però que no la van tornar a posar després d’unes obres de restauració. On sí que hi ha literary landmarks és a la propera església de St. Mark, la seu de Poetry Project, on han plantat arbres per als poetes ja morts del grup, un dels quals és dedicat a Auden.