Estudiants de llatí del CLA de Llagostera 1970-71

Llagostera, estiu, el meu pare que ens ensenya papers antics -de fet no cal que sigui estiu per a ell-, i em fa venir ganes d’anar a la cerca i captura de records perduts i papers retrobats. Se m’havia entaforat al cap de recuperar els exàmens que vaig fer als primers estudiants reglats que vaig tenir, no recordava quin any, al CLA, Col·legi Lliure Adoptat d’Ensenyament mitjà en grau elemental de Llagostera. M’he emmascarat els dits amb paper carbó (que encara guardo) i he tingut a les mans un piló de paper de ceba. Però, finalment, els he trobat. 

El CLA estava situat al carrer de casa, allà on ara hi ha El niu i va durar només quatre cursos, de 1969 fins a 1972. Necessitaven un professor de llatí per als estudiants de tercer i quart curs de batxillerat. I vet aquí que em van venir a demanar si podia fer les classes jo. Vaig dir que sí, és clar. Com que he trobat els papers, us puc dir que era el curs 1970-71. Jo estudiava segon curs de Filosofia i Lletres al Col·legi Universitari de Girona. Les classes, al primer pis de la Casa de Cultura de Girona, es feien al vespre. De manera que podia fer classes al CLA, tranquil·lament, al matí. 

Si escric aquest post avui, és perquè vull fer la llista dels meus estudiants d’aquell curs de llatí i dir-los que va ser un plaer, que en tinc molt bon record, que vaig aprendre a fer classes amb ells. Tinc els noms perquè en conservo els exàmens. Sí, sí. Els pilons de can Vilallonga. Aquí teniu els noms ordenats alfabèticament. Alguns, us he trobat i us trobo, de tant en tant, pel nostre poble. Però, si sou a les xarxes i em voleu enviar un missatge, serà molt benvingut. 

Quart curs

Joan Bayé Nadal

Narcís Brugulat

Josep Cañigueral

Joan Clara Ramon

Albert Comas

Salvador Devant

Jaume Mayol

Josep Ortin

Tercer curs

Jordi Cañigueral

Enric Cisterna

J Costabella

Maria Blanca da Costa

Albert Miquel

Joan Pinsach

Fina Saltó

A Soler

Antoni Vert

La fotografia, del Fons Narcís Sans del CRDI de l’Ajuntament de Girona, mostra les cues de cotxes a Llagostera, el mes de juny de 1972, per anar a la platja.

El Senyal Vell, sempre

La vam viure 30 anys, de fet i intensament. Avui fa 4 anys la vam vendre. El Senyal Vell, la casa rodorediana de Romanyà de la Selva. Ara la podem reviure en la ment. Vaig explicar el final aquí: Asteroide Rodoreda.  

La mà que fa la foto

Aquest matí, llegia un article d’un periodista que, aquest estiu, deu haver viscut un instant d’eternitat perquè s’ha empeltat de poeta. He pensat en els instants d’eternitat que es poden viure a la vida. Dolços instants feliços. També quan et fan una fotografia. L’àlbum de fotos de la vida no només reflecteix el pas del temps al rostre, sinó també l’instant d’eternitat que pots sentir en contemplar la mà que fa la foto. 

El fil del pensament s’ha posat a redactar aquest post, tot recordant aquell amic que diu que ja no n’escric tants. I ha furgat en la memòria per trobar una fotografia que l’il·lustri. És de fa ben pocs dies. El dijous 18 d’agost, camí de Vallter, ens va atrapar aquesta imatge a la vora de la carretera. La vaig voler fixar, per allò de captar la respiració del món. Sense adonar-me que fixava també la mà que fa la foto i el braç que condueix.

Desbloquejant

La darrera entrada d’aquest bloc de notes porta la data de 3 de maig. En canvi, durant els  77 dies que van des d’aquell moment fins avui, he publicat una cinquantena de posts al meu compte d’Instagram: una fotografia acabada de fer i un text mínim que va des d’una sola paraula fins a una frase de no pas més de cinc mots. I tot fet des del mòbil, que vol dir des del TGV, mentre dino al despatx de la Facultat, o en moments desvagats al sofà. De l’Instagram, el post va directament a Twitter i a Facebook, però ai las! no hi ha connexió al blog. 

Vet aquí que fa dies que tenia ganes de comunicar-me amb tots vosaltres, lectors. Però, quan trenques el fil, a vegades costa de tornar-lo a trobar. 

Desbloquejo avui, en plena i ardorosa canícula, per saludar-vos, després d’haver casat el fill i d’haver acabat un nou curs, amb una fotografia de l’àlbum de la festa més grossa que hi ha hagut a can Vilallonga des de fa anys!

Suflé de pas del temps

Ingredients:

Un tuit d’algú que recorda els poemes francesos de Rilke que vaig traduir l’any 2010, després dels estius a Sils Maria. 

Un comentari de facebook sobre una de les pel·lícules presentades a Cannes en l’edició que acaba de cloure, Clouds of Sils Maria, d’Olivier Assayas. 

Un article per al diari Ara, encara inèdit, que ha escrit el meu fill. 

Una frase d’algú que ha escrit un llibre d’autoajuda que diu que se sent més vell aquell que pensa més en els seus records que no pas en el seu futur.

Un polsim de tarda de diumenge de maig.

Unes gotes de perfum de llessamí. 

Uns milers de quilòmetres de distància.

Preparació

En una gerra de danaide, barregem tots els ingredients a punt de neu. Els deixem caure a la sorra d’una platja mediterrània. N’aspirem el gust i l’olor i el tacte, respirem a fons, obrim els ulls i tornem a viure la realitat com és i com volem que continuï sent.

Més anys!

Això no pot ser. Plego de fer anys cada any. Ara en faré cada dos anys. El piló creix massa de pressa, si afegim un any cada any. De fet, proposo que canviem l’estructura dels anys i que, a partir d’ara, considerem que ha passat un any després de 24 mesos i no de 12. Que les llunes s’enfadaran? Que s’enfadin. I el sol, i les estrelles. M’és igual. Coherent amb aquesta decisió, us convido a escoltar la cançó del no aniversari. Fins l’any que ve no penso afegir un any més a la suma d’anys que he acumulat fins avui. I així, de cop, tinc la meitat dels anys que diuen que tinc. Gràcies per les vostres felicitacions, estimats lectors!

Un dia tan feliç, és el títol de la fotografia que il·lustra aquest post d’aniversari, feliç.

Lluna d’octubre

No sé si la lluna d’octubre és la més plena de totes les llunes, i la més bella. No sé si la lluna d’octubre se celebra al Japó perquè s’inicia l’època de les collites. No sé si la lluna d’octubre té poders especials o és com totes les llunes dels mesos que es fan i es desfan. No recordo si els antics romans tenien una festa especial per celebrar la lluna d’octubre. Tampoc no vull furgar en la memòria per saber si a l’antiga Grècia la lluna d’octubre representava alguna cosa especial. Ni em molestaré a investigar si els antics babilonis rebien la lluna d’octubre amb danses i cants. No vull tampoc cercar en els annals de cap més creença antiga per saber si la lluna d’octubre és festejada pels humans. Tampoc no vull fer llistes d’obres literàries, cançons o pel·lícules, que evoquen la lluna d’octubre. No em cal. D’altres ho han fet i ho faran. Pel que fa a mi, en tinc prou d’experimentar, any rere any, els efectes intensos de la lluna d’octubre, viure’ls i gaudir-los. O patir-los, que tot gaudi suposa patiment, com tot inici suposa final.

El sol de biaix de la fotografia el vaig atrapar fa just un any, a Manhattan, tot passejant per Riverside Park.

Senyals de vida

La vida virtual substitueix la vida real? Potser sí. L’escriptura suplanta la vida? A vegades la suplanta i a vegades l’ajuda a ser viscuda. Tot això ve a tomb perquè fa tres setmanes, dia més, dia menys, que vaig escriure el darrer post al bloc. I és que hi ha temporades que la vida (la real, vull dir) és tan intensa i xucladora que no queda temps per a la vida virtual, ni per a l’escriptura. El remolí de setembre se m’ha emportat també aquests primers dies d’octubre. I continuarà, si és el voler dels déus, un mes més, diria. O vés a saber. Gràcies per acompanyar-me, amics. Us tinc al pensament, escrigui o no escrigui al bloc, comenti o no comenti els apunts dels vostres blocs. I em teniu al vostre costat. Realment. Mentre faig classe, vaig amunt i avall, enmig de llibres i trens, i cels, o m’aturo a reposar. Com la senyoreta del quadre de Reginald Marsh (1898-1954), conservat al Whitney Museum of American Art de New York.

Mirar-se el melic

Temps era temps, el déu Zeus, pare dels déus i dels homes, va enviar dues àligues en direccions oposades tot dient que el lloc on s’ajuntessin seria el melic del món. Les dues àligues es van trobar a Delfos, a Grècia, de manera que aquell lloc va esdevenir el centre del món dels antics o el que és el mateix el melic del món, òmfalos en grec. 

El món és ple de persones que es miren el melic, vull dir que estan permanentment ocupades amb elles mateixes, pensant-se que són tota la humanitat, que ve a ser el mateix. D’altres persones, en canvi, s’ocupen del món exterior perquè han fet que del seu melic en depenguin altres melics amb la qual cosa no tenen gaire temps de contemplar-se el seu. 

En Gat m’ensenyava el melic, quan el fotografiava, a començaments de juny, al jardí de Llagostera.

L’obsessió

Tot, a la vida, em penso, és el resultat d’una obsessió. Sense passió, però, no hi ha obsessió. Malaguanyat aquell que no persegueix cap obsessió, perquè no té cap passió, viurà una trista vida.

Tinc l’obsessió de fotografiar finestres, sobretot quan tenen bones vistes o potser per emmarcar una bona vista. I és que per les finestres, com pels ulls, entren i s’enceten moltes passions. I hem de posar-hi marc. La finestra del post obsessiu d’avui és romana. La vaig fotografiar fa un mes.

Fotografies besadores

Ella s’emociona, quan es contempla en les fotografies que ell li feia. Perquè ella no es veu a ella mateixa, el veu a ell, darrere de l’objectiu, amb la càmera a les mans, una mica maldestre, tan tendre, mirant de trobar l’enquadrament més convenient, el somriure més dolç, mentre li feia cadascuna de les fotografies de l’àlbum. Cada fotografia és una carícia. O un bes.

En la fotografia que il·lustra el post d’avui no hi és ella, però la va fer ell, perquè volia enviar-li a ella el bes de les flors roses del seu parc preferit. Aquesta peça, I Only Have Eyes For You, va ser escrita per escoltar mentre es llegeix aquest post.

Hem tornat a l’escolàstica

Amics meus, convidats a llegir un títol com el que segueix, no pensaríeu que és retornada l’escolàstica? 

La forma de dormir, de plorar, de menjar, expliquen la natura humana (Veg 38, 60). L’origen darrer de la manera de morir dels colons occidentals com a instrument per a afrontar l’alienació progressista entre els versicles del món del Llibre i el món contemporani: el punt de vista de Wolfgang O. Mulberry.  

On és la lluminosa claredat dels clàssics? He vist un projecte amb aital tema i el meu astorament roman inextricable. Que els déus hi facin més que nosaltres! A la fotografia, sol ponent gironí del 6 d’octubre de l’any 2010.

La senyora Nostàlgia

Ha tornat. Primer es va anunciar amb una imatge, després van ser un parell de paraules, un compàs musical va venir després, tot seguit es va despertar un record. Aquest matí se m’ha assegut al costat a la taula de l’esmorzar i s’ha posat a menjar cireres amb mi. La conec de fa molt temps, de sempre, diria, i sé que, quan es convida, es queda dies.

Quan fotografiava aquesta pluja de flors i fulles a Central Park, el mes d’abril de l’any passat, també es va asseure al meu costat.

Va d’hotels

L’experiència de viure en un hotel deu ser interessant. I presenta alguns avantatges: t’ho fan tot. No ho negaré pas: m’agraden els hotels. I no només per l’avantatge abans mencionat. He passat molts dies en uns quants hotels. En alguns he repetit l’experiència més d’una vegada, ja sigui per la seva situació, ja sigui per les seves habitacions, ja sigui pels esmorzars. En d’altres només hi he anat a prendre un cafè, a berenar, a descansar d’una caminada, o al lavabo. He de confessar que m’entusiasmen els lavabos dels hotels. Especialment dels grans hotels. I us asseguro que n’he visitat moltíssims. No sé com s’esdevé que sempre hi ha un bon hotel vora meu, quan arriben determinades necessitats fisiològiques. Potser és a l’inrevés, no us ho sabria pas dir. Tot amb tot, si repasso mentalment els hotels dels quals en conservo més bon record, resulta que són aquells que he gaudit acompanyada. Decididament, m’agraden els hotels, quan no hi vaig sola. 

M’he adonat que tinc un bon piló de fotografies d’hotels i d’habitacions d’hotels. He triat aquest interior d’hotel -d’estada memorable-, fotografiat el mes d’agost de 1997, per il·lustrar el post hoteler d’avui.

Papers

De papers n’hi ha per tota la casa, d’ordenats i de desordenats. Cada estiu em proposo de posar una mica d’ordre, mirar els munts de papers i desfer-me dels que no són estrictament necessaris, que són la major part. Agafo un piló i m’hi poso. No hi ha solució. Només aconsegueixo canviar els papers de lloc, llençar-ne pocs i desistir del meu propòsit herculi. No sé si ja he perdut l’esperança d’ordenar la paperera de la meva vida. Però, i les petites joies que trobo, cada vegada que remeno papers? Que no val la pena d’amuntegar-los, per descobrir-los al cap de temps? Vet aquí una excusa consolatòria o una consolació justificativa de la paperassa que m’envaeix. 

Més que no pas amb fulls amuntegats, l’autora d’aquest bloc s’ha estimat més il·lustrar aquest post de paper amb fulles aèries. Les va fotografiar diumenge passat al jardí.

Solució de l’enigma

Gràcies per jugar amb mi, al bloc, al facebook, al twitter! Compartim lectures, estimats, bé que m’agrada.

Vint segles separen les paraules dels dos catàlegs del post d’ahir. Un ha estat publicat aquest any 2012, l’altre l’any 14 abans de Crist. Un el va escriure Ovidi i l’altre Paul Auster. Podria proposar una nova endevinalla: quin és el text d’Auster i quin és el d’Ovidi. Però alguns ja ho heu ben endevinat. La primera llista és d’Auster, la segona d’Ovidi. 

És allò que intento explicar als meus estudiants, el pensament, les emocions, els sentiments, l’ésser humà en definitiva, és el mateix avui i fa dos mil anys. Pot canviar l’escenari, l’urbà essencialment, però la natura és una, i la vida també.

Vaig fotografiar el gravat La Malenconia de Dürer, de 1514, ahir al matí al CaixaForum de Girona.

Cap de setmana

S’encavalcaven les torres velles de la catedral i les torres noves del Port Olímpic, en aquesta vista del nostre cap de setmana barceloní. Com s’encavalcaven velles tradicions cavalleresques amb patis de tarongers, basíliques reconstruïdes pedra a pedra amb paraules vives, el Magnificat de Bach i L’Empordà de l’Orfeó Català. Tot es barreja, en la vida, i en alguns caps de setmana.

Dones

Diàleg amb la Mima Garriga, un matí de febrer, a les altures gironines, amb una càmera davant. Mitja hora de vida: l’IEC, la UdG, el llatí, la Rodoreda, Romanyà, Jeroni Pau, el qüestionari Proust. Res, vida. De dona. No us empatxeu!

Prohibit recordar

Viure sense records això és el que li han receptat a l’home pintat per Lucian Freud. I què li queda? El seu cos, nu. Ni pensa l’home del quadre, perquè li han prohibit recordar. Viu, i no sap que viu. Perquè no viu la seva vida recordada, viu la vida buida de passat que li volen fer viure. És per un bé seu, que diuen. Però, qui ho sap? 

El quadre que il·lustra el post es pot veure al Metropolitan Museum de New York.

Festa grossa a can Vilallonga

Amics,

Avui fa 21900 dies que aquest cos meu es passeja per aquest món. Bé, de fet, si pensem que aquest any és de traspàs, hauré d’afegir 15 dies més al còmput anterior. De manera que avui fa 21915 dies que els meus ulls es van obrir per primera vegada. Ja ho deveu haver endevinat o comptat. Tots aquests giravolts són per dir que avui faig 60 anys. Dit. Així. Aviat és dit, i escrit. I de seguida són passats. Sí, sí. Com un buf. I és un goig, vés per on. Una vegada has acceptat, això sí, que hauràs de posar un sis a davant. Primer m’hi vaig rebel·lar, no us enganyaré pas. Després se’m va fer la llum, un any més, com cada any. “Has arribat fins aquí!”, vaig dir al meu tu rebel. I el tu va repetir: 

“si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
¿per què aclucà’ls cercant un altre com?
¡Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!”

I el tu, ja apprivoisé, va decidir que quina sort de poder fer 60 anys amb la vostra companyia. I després, com Catul, va voler esbullar-ne el compte. No fos cas.

Valete.

La il·lustració d’avui forma part de la història de la meva vida en còmic que, l’any 1993, el meu cosí va dibuixar per a nosaltres.