L'any 2019

El darrer post d’aquest bloc de notes virtual és del dia 30 de desembre de l’any 2018. Fa un any. Com podeu veure, hi vaig explicar la mort del meu pare. 

Ara s’acaba l’any 2019. Any intens, també. Sobretot professionalment. He anat escrivint petites notes a Instagram, Facebook i Twitter, però no aquí. I ara, què us diré en aquesta entrada pensada només perquè n’hi hagi com a mínim una d’aquest any? Que el 24 de març va aparèixer publicat el meu nomenament com a Consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’endemà vaig prendre possessió del càrrec al Palau de la Generalitat, acompanyada de molts amics.

Formar part del govern del meu país és un honor i una responsabilitat. No me n’he cansat de repetir-ho, al llarg d’aquests mesos. Gràcies a qui ho ha fet possible. Només podia dir que sí, perquè he dedicat la meva vida a la cultura i a Catalunya, des de la Universitat de Girona i des de l’Institut d’Estudis Catalans. I també perquè m’he fet meva aquella frase de Nicolau d’Olwer que he deixat escrita en uns quants llibres d’honor d’ajuntaments d’arreu del país: “Servir el comú, quan l’hora arriba, és llei de tota democràcia.” Amb esperit de servei a Catalunya i a la cultura he passat aquests 9 mesos de l’any 2019. 

A la fotografia, l’armari que tenim a la sala d’espera de la conselleria, també coneguda com saló dels miralls. Era l’estoig de la literatura catalana de Marian Aguiló. Les tres frases que s’hi poden llegir són ben representatives d’allò que ha de fer una Conselleria de Cultura: “Remembra lo passat, ordona lo present, proveheix al esdevenidor”. 

Bon 2020, amics!

El meu aniversari

Demà torno a fer anys i que per molts anys. Aquest bloc de notes no té notes des del dia del seu d’aniversari. Hi ha temporades de tot, d’escriure i de viure, o de viure. És aquella frase que Aurora Bertrana escriu a les seves Memòries, “El primer que s’ha de fer amb la vida és viure-la i, després, si de cas, escriure-la amb coneixement de causa.” Poso en pràctica la primera part i potser tornaré a la segona, no se sap mai. 

La setmana que ve anem a Suïssa a explicar justament Aurora Bertrana i Mercè Rodoreda i Cèlia Suñol i, de retruc, una mica de Xammar i de Nicolau d’Olwer i de Pla. Primer a la Universitat de Neuchâtel i després a la Universitat de Ginebra. Literatura i territori. Suïssa, els llacs i els dies. Llocs viscuts i llocs escrits, llocs estimats, petjades literàries d’autores que acompanyen.

L’aniversari de fa uns anys el vam celebrar a Papeete, perseguint Aurora Bertrana pels seus paradisos oceànics i Josep Maria de Sagarra amb la seva ruta blava. Durant anys, però, hem celebrat els aniversaris a la casa de Romanyà, amb l’olivera “de tres branques, signe de pau” que “senyoreja a l’entrada al costat de tres xiprers signe de bon acolliment”, escenari d’uns anys de la vida de Mercè Rodoreda, i nostres.

Tot a la vida s’entortolliga, com l’heura als arbres, i unes generacions amb les altres. Ara que el meu pare m’acaba de desitjar felices vigílies, he pensat en la meva mare que ens deu contemplar tots, complaguda. I m’he posat a escriure aquest post. Hi afegiré una flor de la magnòlia del jardí de Llagostera, que vaig fotografiar l’any 2011, com si es tractés d’un oli de Georgia O’Keeffe.

Pseudònims arcàdics

Ja coneixeu la meva fascinació per les llistes. Vet aquí la imaginació dels poetes de la Renaixença a l’hora de posar-se un pseudònim. Cal un lloc identificable, preferentment un riu, i un substantiu relacionat amb la música. A partir d’aquí, tot és possible. Aquí teniu un catàleg de pseudònims de poetes, més o menys inspirats, amb els noms dels autors al costat, ordenats cronològicament segons data de naixement:

Lo Tamboriner del Fluvià: Pau Estorch i Siqués (1805-1870) 

Lo Flabioler del Ter: Andreu Pastells i Taberner (1811-1896) 

Lo Trobador del Túria: Vicent Boix i Ricarte (1813-1880)

Lo Gaiter del Llobregat: Joaquim Rubió i Ors (1818-1899)

Lo Trobador del Penedès: Manuel Milà i Fontanals (1818-1884) 

Lo Coblejador de Montcada: Antoni de Bofarull i de Brocà (1821-1892)

Lo Trobador de Montserrat: Víctor Balaguer (1824-1901)

Lo Cantor del Francolí: Francesc Morera i Valls (1826-1886)

Lo Joglar de Mallorca: Jeroni Rosselló i Ribera (1827-1902) 

Lo Cançoner de Vilatort: Francesc Muns i Castellet (1833-1894) 

Lo Cantor del Ter: Albert de Quintana i Combis (1834-1907) 

Lo Timbaler del Besòs: Eusebi Pascual i Casas (1837-1883)

Lo Trobador de l’Onyar: Enric Claudi Girbal (1839-1896)

Lo Trobador del Montseny: Francesc Pelai Briz (1839-1889)

Lo Cantor d’Egara: Pere Antoni Ventalló i Vintró (1847-1913)

Lo Trobador mallorquí: Josep Taronjí i Cortès (1847-1890)

L’Almogàver del Montseny: Josep Subirana i Vila (?-1870)

Com a colofó, us porto aquests mots que Lluís Nicolau d’Olwer va escriure l’any 1958 a Caliu: “Obra en els seus inicis d’erudits i de romàntics, patriotes més fervents que no poetes inspirats, la Renaixença es desplegava en un ambient encongit de trobadorisme convencional i d’arcàdia estantissa.” 

El quadre del nord-americà Thomas Eakins (1844-1916) que il·lustra el post d’avui es titula Arcàdia, va ser pintat pels volts de l’any 1883 i es conserva al Metropolitan Museum de New York.

L’admiració d’Horaci

Li trobo totes les virtuts, ho reconec, però és que les té. Parlo d’Horaci, és clar. Llegia al Caliu de Nicolau d’Olwer el capítol que dedica a Antoni Rubió i Lluch, primer president que fou de l’Institut d’Estudis Catalans. Nicolau escriu: “Coneixedor a fons de les llengües clàssiques, Rubió i Lluch s’enamorava d’aquells autors que tenen un contingut més humà. Si en la seva jovenesa traduïa el vell poeta de Teos, jubilat ja de les tasques universitàries, enganyava les hores delitant-se amb la reiterada degustació del poeta de Venusa: retorn a aquelles Odes apreses en els anys de l’adolescència -Eheu, fugaces...- a les quals cada decenni que ens escurça la vida ens hi aporta una comprensió més profunda -saborós falern, que el temps ha tornat ranci.”

Vaig fotografiar el claustre de l’Institut d’Estudis Catalans, a un quart de nou del matí del dia 22 de febrer d’aquest any, quan el sol encara no il·luminava el rellotge i jo em dirigia al meu despatx.

Censura en els primers anys setanta

És sabut que Lluís Nicolau d’Olwer va viure exiliat a Mèxic els darrers anys de la seva vida. L’any 1958, en motiu del seu setantè aniversari, els amics de l’Institut Català de Cultura de Mèxic van voler editar Caliu, un recull de “records de mestres i amics”, i li van oferir com a regal. Nicolau moriria tres anys més tard. 

L’any 1973, l’Editorial Selecta va voler recuperar aquesta obra i publicar-la a Barcelona. Ho van fer, però amb censura i els consegüents retalls: van ser eliminats completament quatre capítols, els dedicats a “Francesc Layret, assassinat”, “Tríptic de Francesc Macià” “Remembrança de Carles Rahola” i “Meditació en la tomba de Lluís Companys”. Vet aquí que el llibre es va publicar amb un pròleg de Jordi Rubió i Balaguer. Però era un llibre coix. Enguany, ha aparegut per primera vegada íntegrament a Catalunya aquest preciós volum, es tracta del facsímil de l’edició mexicana, amb el pròleg de Rubió de l’any 1973 i un pròleg que Carles Miralles ha escrit per a l’ocasió. Finalment s’ha fet justícia. 

L’any 1970, Maria Àngels Anglada va escriure una elegia a la mort del president Lluís Companys que va incloure en el seu primer recull de poemes, Díptic, publicat l’any 1972 a Vic. Aquell poema, en l’edició vigatana, portava el títol “Elegia” i, com que en cap moment s’esmenta el nom de Companys, va passar la censura. L’any 1990, a Columnes d’hores (que inclou Díptic), ja es titula “Elegia a Lluís Companys”.

Un lloc comú per als dos escriptors en parlar de Companys: Nicolau el descriu morint “descalç per tal d’aferrar els peus a la terra pairal” i Anglada “descalç damunt la terra que estimaves”. 

Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest post durant l’acte de cloenda del centenari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, de la qual van ser membres numeraris Maria Àngels Anglada i Lluís Nicolau d’Olwer.

La Girona de Nicolau d’Olwer

S’acaba d’editar, íntegrament per primera vegada a Catalunya, Caliu. Records de mestres i amics, de Lluís Nicolau d’Olwer. Es tracta del facsímil de l’edició mexicana de 1958, amb un pròleg fet expressament per a aquesta edició de Carles Miralles. 

A Caliu, hi ha un capítol, breu i contundent, sobre Carles Rahola, el gironí que li “mostrava una a una les pedres venerables de la ciutat”. N’extrec aquesta bellíssima descripció de Girona: “Recordo la impressió llunyana, fonda però inesborrable, d’una nit hivernal, glaçada: lluïa la lluna brunyida pel vent, llum argentina i penombra blava rellevaven de misteri els monuments, els casals i els carrers de la ciutat vella. La Catedral amb la més agosarada nau gòtica de la nostra arquitectura, Sant Feliu emmurat d’inscripcions romanes, el carrer de Ciutadans, el de la Força, les rampes i les graonades que menen a l’alta acròpolis, les torres de l’entrada, els carreus ciclòpics... somni i silenci, romput només pel xiulet de la tramuntana i el miolar dels gats, única nota vivent de la ciutat encantada.”

Vaig fer la fotografia, amb el campanar de la Catedral al fons d’un carrer costerut del barri vell de Girona, pel març de l’any 2010.

Estimat Nicolau d’Olwer

El títol del post d’avui l’he manllevat del títol del capítol que Aurora Bertrana dedicà a l’amic Lluís Nicolau d’Olwer, a les seves Memòries fins al 1935. Demà farà cinquanta anys que Nicolau va morir a l’exili de Mèxic. Havia nascut a Barcelona l’any 1888. Va ser membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, membre adjunt des de 1917 i membre numerari des de 1918. 

El dia 28 d’abril d’aquell any 1918, Nicolau va començar el seu discurs a la IV Festa Anual de l’Institut amb aquestes paraules: “L’emoció que em causaria sempre d’haver estat elegit membre de l’Institut d’Estudis Catalans és multiplicada per la vacant que hi vinc a ocupar -no a omplir. Més de sis anys ha restat buida la cadira on seia Maragall; però l’escalf del poeta encara hi és, com afrontant la meva gosadia. D’un creador a un erudit; del cantor de la paraula viva a un que recerca en estudis lingüístics la paraula morta; del qui duia en les ocasions solemnes la veu de tot el poble a un que dubta d’expressar el seu propi pensament - el contrast és absolut.”

Aurora Bertrana descriu una fotografia d’ella i Nicolau, a Ginebra, en el capítol mencionat: “Nicolau, amb el seu clàssic capell fort enfonsat fins a les orelles, la seva no menys clàssica corbata de tireta negra llaçada al volt del coll, el cos estintolat a la barana del pont del Mont Blanc, jo al seu costat amb un abric llarg i un barretet de feltre guarnit amb un vel que el vent dels Alps feia voleiar. Ens la va fer un fotògraf ambulant i en Nicolau li va donar la seva adreça a París. Uns dies després, em va enviar la foto a Ginebra amb una llarga dedicatòria.”

La fotografia i el discurs, amb altres documents i imatges, es poden veure en una mostra que hem preparat a l’Institut d’Estudis Catalans, per honorar la memòria de Nicolau d’Olwer.