Allò que tal vegada s’esdevingué (1)

Simon Vouet va pintar Venus just quan s’estava preparant per fer-se una autofoto, o selfie vaja, l’any 1625.

El maniquí

Com que el meu pare era sastre, a casa hi havia el maniquí. De fet, n’hi havia més d’un, però el que imposa la seva presència en el record és un tors ben fet, cobert amb una d’aquelles americanes impecables que sortia de les mans del meu pare.

Després hi va haver El maniquí de Mercè Rodoreda. Sembla que va escriure aquesta peça teatral, almenys la segona part, entre 1978 i 1979, és a dir a Romanyà. Per al seu maniquí  Rodoreda havia previst: “serà un maniquí ballarina. Durà tutú.”

Madame de Staël també va escriure una peça teatral titulada Le Mannequin, proverbe dramatique en deux actes, una comèdia de l’any 1811. El maniquí de l’escriptora de Coppet és una “vertadera nina de cartró”. 

El darrer maniquí de la meva memòria també ve de Suïssa. El lingüista Ferdinand de Saussure va denominar maniquí aquells mots, o grups de mots, que comencen i acaben amb la mateixa lletra que la paraula-tema que un autor vol ressaltar en el seu text. Per exemple el mot adventumque seria un maniquí de la invocació a Venus, Afrodite, dels primers versos de l’obra lucreciana De rerum natura. 

A la fotografia, un manuscrit de Saussure amb un maniquí, que he pres del llibre de Jean Starobinski, Les mots sous les mots. Les anagrammes de Ferdinand de Saussure, de 1971.

Venus de prop

M’he passejat per les murtreres florides, per la pell rosada, per les ales dels vents, per les faldilles florides, per les clivelles de la petxina del quadre de Sandro Botticelli, El naixement de Venus, gràcies a la digitalització que n’ha fet la Galleria degli Uffizi. Obres l’ordinador, segueixes l’enllaç i tens l’obra d’art a casa, davant dels ulls, t’hi pots acostar tant com vulguis, pots resseguir-ne tots els detalls, et pots tornar a enamorar de la mirada de Venus, però, ai, et pots adonar també que la més bella de les belles té els peus una mica inflats. I això que acaba de néixer! 

La fotografia que il·lustra el post d’avui prové del web haltadefinizione.com

Diari del Líban (X)

Llisquem, malgrat el mal estat de les carreteres, per la vall de la Bekaa. Els marges són el dipòsit d’escombraries. La terra és fèrtil, rica en aigua, envejada pels veïns. Passem per campaments de beduïns de Síria, famílies senceres que es dediquen a treballar el camp. Se t’acostuma la vista a tot, fins i tot als campaments, alguns dels quals són camps de refugiats palestins. Arribem a Baalbek, feu de Hezbollah. És migdia, hora de pregària. Per tota la ciutat retruny la veu que canta les oracions dels musulmans. De fet, però, som a l’antiga Heliòpolis, la ciutat del sol dels grecs, amb tres enormes temples romans dedicats a Júpiter, Baccus i Venus. No sé si és pel clima, o per la latitud, o és un miratge dels meus ulls, però l’ocre dels temples és molt més ocre. I la vista se m’omple d’ocre. No sé si s’ha tipificat mai la síndrome de l’ocre a Orient, però la pateixo. I em fascina, com em van fascinar les piràmides. Ja ho vaig escriure, només de posar les mans al teclat, en tornar del Líban: no havia vist mai cap temple tan grandiós i tan ben conservat com el temple de Baccus a Baalbek.

Se’m va acabar la targeta de la càmera fotogràfica i no vaig poder fer les mil fotografies que hauria desitjat. Però tinc les imatges gravades a la càmera ocular. Sort que el meu fill va fer fotos per a mi! Tampoc no tinc anotacions sobre Baalbek, al meu diari. Però, ara per ara, encara m’és igual quan es va construir el recinte, i qui el va construir, i perquè es va aixecar allà on és, i la seva longevitat, i el sol que queia damunt nostre, i la cantarella inacabable dels altaveus. M’és igual. Encara estic corpresa del tresor que m’ha regalat Baalbek. Tres de les quatre úniques fotografies que vaig fer a Baalbek acompanyen aquest text (la quarta la vaig publicar només d’arribar). Hi veureu les sis columnes del temple de Júpiter i els dos minarets de la mesquita, des de lluny; el poble modern de Baalbek i els propileus, magestuosos com els de l’Acròpolis, a Atenes. O més. Ah, no hauria pensat mai que arribaria a escriure la darrera frase!

Aprilis

És als Fasti del poeta llatí Ovidi on podem trobar la més llarga descripció del mes d’abril. Perquè l’obra és dedicada als mesos de l’any, un llibre per a cada mes. Llàstima que l’any 8, mentre Ovidi escrivia aquesta obra, l’emperador August el va castigar amb l’exili. Prou que el poeta es va emportar els papers a Tomi, a la riba del Mar Negre, però només va refer alguns passatges i no va tenir esma de continuar amb la descripció dels mesos de l’any, a la romana. O potser ja no hi va trobar sentit.

El cas és que tenim sis llibres que corresponen als sis primers mesos de l’any. A l’inici del quart llibre, Ovidi dialoga amb Venus: “Ara arribem al quart mes, en el qual hom et venera d’una manera especial: Venus, tu ja saps que et pertanyen el poeta i el mes.” I pocs versos més endavant ens ofereix l’etimologia del nom del mes, que relaciona amb el verb aperio, que significa obrir: “Alguns et voldrien arrabassar, o Venus, el patronatge d’aquest mes i te l’envegen. Com que la primavera obre llavors totes les coses i minva el cru rigor del fred i la terra es mostra fecunda, diuen que l’abril, que la mare Venus reivindica com a seu posant la mà sobre ell, deu el nom a l’estació en què tot s’obre.”

Les fotografies que il·lustren aquest post del 3 d’abril mostren un procés d’obertura: el de les flors del llorer del jardí de la infantesa. Vaig fotografiar el llorer ple de poncelles el 27 de febrer. El 28 de març, el dia del Ram, el llorer lluïa tota la ufana de les seves flors.