Europa

Vaig recordar-ho ahir, a la tarda. George Steiner digué en un dels seus discursos que Europa està feta de cafès, “dibuixeu el mapa dels cafès i tindreu un dels indicadors essencials de la ‘idea d’Europa’.” 

Potser té raó. Però, ahir al matí, mentre veia i escoltava la Salve regina tan bellament cantada en llatí per l’escolania, a Montserrat, vaig pensar que allò era Europa. 

I vaig fer la fotografia. 

Diari del Líban (XII)

Algunes peces del museu em sorprenen, d’altres les esperava amb ànsia. Del segle Vè abans de Crist i procedent de la ciutat de Sidó, al sud del Líban, admirem llargament l’eclecticisme i la bellesa d’un sarcòfag de marbre amb un cap d’un bell jove esculpit. Material i escultura són a la manera grega, però el sarcòfag és a la manera egípcia. Els habitants del Líban prenien allò que més els agradava i els convenia de cadascuna de les cultures que coneixien. Són els grans eclèctics, els malabaristes de l’equilibri. Abans i ara. A l’altra fotografia, la tribuna de marbre d’un temple prop de Sidó, del segle IV abans de Crist, descriu l’assemblea dels déus de l’Olimp a la banda superior i un seguici de músics i dansarines a la part inferior. Darrere seu la peça que més esperava del museu: el rapte d’Europa, un mosaic del segle III abans de Crist, procedent de Biblos. Europa era la filla del rei de Tir, al sud del Líban. Zeus se’n va enamorar i la va segrestar, convertit en toro -és ben coneguda l’obsessió de Zeus per la disfressa i la metamorfosi amb la intenció d’aconseguir les dones que no fan cas dels seus encants o dels seus mètodes habituals de seducció. Sigui com sigui, Zeus se la va endur a Creta i Europa va tenir tres fills, Minos, Radamant i Sarpèdon, que després esdevindrien els jutges dels inferns. Vet aquí com arribem a l’origen d’Europa: el Líban. Cadme, el germà d’Europa, va córrer món a la cerca de la noia, a tots els que trobava pel camí els ensenyava l’alfabet, fenici és clar, la base del grec. I del nostre, no cal dir.

Europa no és el melic del món

En la mitologia grecollatina, s’explica que des de l’Olimp celeste Zeus, el pare dels déus i dels homes, va llençar dues àligues (l’animal consagrat a ell) en direccions oposades amb la predicció que allà on s’ajuntessin seria el centre del món, el melic. És sabut que les àligues es van unir a Delfos i, per això, allà s’hi va construir aquella mena d’ONU de l’antiguitat entorn del temple-oracle d’Apol·lo.

És, com a conseqüència d’aquesta nostra antiguitat, que a Europa ens creiem, des de fa segles, el centre del món occidental, fins i tot el melic del món. I, si ens mirem un planisferi a l’ús, Europa és en el centre.

M’ha costat de trobar un planisferi que mostrés un altre centre per il·lustrar la impressió que em vaig emportar del meu viatge a Taiwan, l’any 2006. A les conferències, a les visites a Universitats, Acadèmies i Museus, però sobretot a les converses dels àpats, em vaig adonar, voltada de científics com estava, que per a ells (tots eren homes!) Europa es trobava en un extrem del món, que el seu planisferi era un altre: aquells físics es movien entre Àsia i Amèrica, de Taiwan a Califòrnia, de New York a Hong Kong, sense cap necessitat, cap, de passar per Europa.

És clar que tot canvia.

Superposició (vigatana)

És feta a Vic la fotografia protagonista del post d’avui. Però podria ser a molts altres indrets, d’Europa especialment.

Encara que no apareixen a la imatge, les pedres dels fonaments d’aquestes parets són romanes, pertanyien al recinte del temple romà. A finals del segle XI, la família noble dels Montcada va aprofitar les pedres i les parets per construir-hi el seu castell, les restes de les parets del qual es poden veure a la fotografia. El campanar, restaurat fa poc, pertany a l’església barroca de la Pietat, construïda damunt d’una antiga església romànica, potser aprofitant una més antiga encara basílica paleocristiana. Les antenes de televisió i el teulat d’uralita afegeixen materials i modes de vida d’avui, ja quasi obsolets.

D’això se’n diu superposició de cultures, o aprofitament de l’espai.

Era el passat 28 d’abril, quan vaig fer la fotografia; els groguets s’havien apoderat de tots els racons, entre les pedres.

Unió Europea

Comentàvem, aquests dies a casa, el casament de la futura reina de Suècia. Ens va portar a recordar els quasi 64 anys que va regnar la reina Victòria al Regne Unit. El regnat més llarg de la història.

Quina clara consciència d’Europa, i de família, que tenia aquella dona! Va emparentar fills, néts i besnéts, per casament, amb totes les monarquies europees. La precursora de la Unió Europea, vaja.

He triat la fotografia oficial del dia de la celebració dels seus seixanta anys de regnat.