Diari del Líban (X)

Llisquem, malgrat el mal estat de les carreteres, per la vall de la Bekaa. Els marges són el dipòsit d’escombraries. La terra és fèrtil, rica en aigua, envejada pels veïns. Passem per campaments de beduïns de Síria, famílies senceres que es dediquen a treballar el camp. Se t’acostuma la vista a tot, fins i tot als campaments, alguns dels quals són camps de refugiats palestins. Arribem a Baalbek, feu de Hezbollah. És migdia, hora de pregària. Per tota la ciutat retruny la veu que canta les oracions dels musulmans. De fet, però, som a l’antiga Heliòpolis, la ciutat del sol dels grecs, amb tres enormes temples romans dedicats a Júpiter, Baccus i Venus. No sé si és pel clima, o per la latitud, o és un miratge dels meus ulls, però l’ocre dels temples és molt més ocre. I la vista se m’omple d’ocre. No sé si s’ha tipificat mai la síndrome de l’ocre a Orient, però la pateixo. I em fascina, com em van fascinar les piràmides. Ja ho vaig escriure, només de posar les mans al teclat, en tornar del Líban: no havia vist mai cap temple tan grandiós i tan ben conservat com el temple de Baccus a Baalbek.

Se’m va acabar la targeta de la càmera fotogràfica i no vaig poder fer les mil fotografies que hauria desitjat. Però tinc les imatges gravades a la càmera ocular. Sort que el meu fill va fer fotos per a mi! Tampoc no tinc anotacions sobre Baalbek, al meu diari. Però, ara per ara, encara m’és igual quan es va construir el recinte, i qui el va construir, i perquè es va aixecar allà on és, i la seva longevitat, i el sol que queia damunt nostre, i la cantarella inacabable dels altaveus. M’és igual. Encara estic corpresa del tresor que m’ha regalat Baalbek. Tres de les quatre úniques fotografies que vaig fer a Baalbek acompanyen aquest text (la quarta la vaig publicar només d’arribar). Hi veureu les sis columnes del temple de Júpiter i els dos minarets de la mesquita, des de lluny; el poble modern de Baalbek i els propileus, magestuosos com els de l’Acròpolis, a Atenes. O més. Ah, no hauria pensat mai que arribaria a escriure la darrera frase!

Diari del Líban (VIII)

Camí de Baalbek hem de travessar la cadena muntanyosa de l’oest. El país longilini està delimitat per la Mediterrània i per la cadena muntanyosa de l’est que configura la frontera amb Síria. De fet, la Mediterrània xoca amb el Líban per un cantó, no troba sortida, mentre que per l’altre extrem s’obre vers l’oceà a través de les columnes d’Hèrcules. Enmig de les dues cintes de muntanyes libaneses, es troba la vall de la Bekaa. Allà van construir Baalbek. Per arribar-hi, enfilem muntanyes, contemplem restes de l’antic ferrocarril, desaparegut durant la guerra pels bombardejos, i per la finestreta desfilen antics grans hotels, cases, edificis, encara enrunats. Des del poble de Sofar veiem la Vall de Lamartine, en honor del poeta que es va deixar fascinar pel Líban. Circulem per un pont, reobert només fa tres mesos, que havia estat destruït l’any 2006 per l’exèrcit d’Israel, l’únic enemic contra el qual es posen d’acord cristians i musulmans, al Líban. Ens aturem a esmorzar en un bar a la carretera. Dalt dels prestatges de l’establiment hi ha grans fotografies que vaig fotografiar i que il·lustren el text d’avui: una núvia abillada a la libanesa, una dona amb vestit de nit. I a la vitrina, tota aquesta col·lecció blanca.

Un temple

No és a Grècia, no és a Itàlia, és al Líban, és el temple de Bacus que els romans van construir a Baalbek, a la vall de la Bekaa. No n’havia vist mai cap de tan espectacular. El vaig fotografiar la setmana passada, el dijous 19 d’agost, al migdia, a més de 40 graus de temperatura, des del temple de Júpiter, mentre pels altaveus sonava fort la pregària de l’imam, en ple ramadà.

Gràcies per haver mirat per les “Finestres”, de diversos anys i de diversos viatges. Abans de marxar les vaig programar.