Josep Pallach i Enric Marquès

El mateix dia, avui 10 de gener, que el diari ens anuncia la bona notícia que l’obra plàstica d’Enric Marquès ha estat cedida a la ciutat de Girona, per ser catalogada, restaurada i exposada, s’escau l’aniversari de la mort de Josep Pallach.

Comptem molts morts darrere nostre, a mesura que anem fent anys. Josep Pallach i Enric Marquès en són dos d’estimats. 

Amb Josep Pallach vam compartir moltes hores de treball i de conversa al Col·legi Universitari de Girona, del 1974 al 1977, any de la seva mort. Coincidíem en aquell despatx de professors de l’antic Seminari, ara Facultat d’Educació i Psicologia, entre classe i classe. La meva mare sempre deia que si en Pallach no hagués mort, potser jo hauria entrat en política. Tanta era l’admiració que ella veia que jo li tenia.

Amb Enric Marquès vam compartir també moltes hores de treball i de conversa a la Diputació de Girona, del 1985 al 1994, any de la seva mort. Fèiem la Revista de Girona, amb Narcís-Jordi Aragó i Carles Sapena. Em va costar d’entendre perquè la vida el va portar al meu costat i al meu cotxe a tenir l’aturada cerebral que li produí la mort al cap de tres dies. 

Pallach i Marquès em van acompanyar un tros de camí de la meva vida. El seu tracte em va ajudar a crèixer i a caminar amb un pas més ferm. El seu bon record, boníssim record, perdura. I avui en sincronia. 

Enric Marquès va pintar el quadre que il·lustra el post d’avui des de casa seva, a Llagostera.

Temps de mimoses

Sobretot avui, 4 de febrer, és temps de mimoses en aquest bloc. La del ram de la fotografia floreix barcelonina i s’hostatja al meu despatx de l’Institut d’Estudis Catalans, on la vaig fotografiar el primer dia d’aquest mes de febrer, el mes de les mimoses. I, com que diu que Chopin era sensitiu com una mimosa sensilis i per això necessitava atmosferes tèbies com la de Valldemossa, barrejarem els records i escoltarem aquest preludi de Chopin.

Caminar a París

Hi havia una exposició de nus de Degas, una de parelles de quadres de Matisse, una retrospectiva d’Artemísia Gentileschi, una sobre la Santa Anna de Leonardo. Què tenia París, aquest final de març, que em va fer deixar totes les exposicions i dedicar el temps lliure a caminar, quasi sense rumb, pels seus carrers? Els records, pas plus, pas moins. 

Vaig fotografiar el verd tendre del Jardin du Luxembourg, ahir, a primera hora del matí.
P.S. Bé, sembla fet expressament. La fotografia de la NASA d’avui (que podeu veure a la columna de la vostra dreta) mostra París la nit del 25 de març, amb la lluna, Júpiter i Venus, i el far de la tour Eiffel que es passeja pel cel. Una meravella. Si fos tan fàcil arribar a tu, lluna!

Va, pensiero...

Girava més de pressa el món aquest dies passats. I jo girava amb ell. La no rutina m’ha allunyat del bloc i de les xarxes socials. I ara em costa de tornar-hi. Massa coses per dir. Massa coses no dites. Al cap i a la fi, escriure en el bloc també forma part de la rutina. Com puc resumir dies, fotos, esdeveniments, vida? És el que se’m fa difícil. Si no m’hi poso, cada vegada em costarà una mica més de tornar-hi. Vet aquí que aquest post no dirà res, perquè a la seva autora se li acumulen les imatges i les paraules, els llocs i les persones. No és la primera vegada que li passa. Podria identificar uns quants posts, al llarg d’aquests anys, que serveixen d’enllaç entre un abans i un després. Així és que triaré un record, un lloc, un moment, per retornar al bloc: els cors de Nabucco de Verdi, a la Metropolitan Opera de New York, dissabte 15 d’octubre, a les 20.30, nel mezzo del cammin d’aquests dies. La fotografia, però, és d’un parell d’hores abans, amb el sol de biaix, a Riverside Park.

Va, pensiero, sull’ali dorate,
Va, ti posa sui clivi, sui colli
Ove olezzano tepide e molli
L’aure dolci del suolo natal!

Errata

Agafo un llibre de la biblioteca que tinc darrere meu. No trio un llibre qualsevol. És el llibre que volia fullejar després d’haver llegit un post d’un bloc que segueix algú que jo segueixo, Errata de George Steiner. Fa temps que el tinc, el devia llegir, quan el vaig comprar. Però no el treia del seu lloc feia mesos i potser anys. Entre les pàgines del llibre hi trobo aquests papers: un calendari acadèmic del curs 1997-98 de la Universitat de Girona, un díptic petit del restaurant Ai platani de Bolsena, el full de diari amb la ressenya del llibre que va fer Carlos García Gual a Babelia el 21 de novembre de 1998, una targeta de la llibreria de vell Le palais du livre de Niça, unes notes amb els telèfons de l’Hospital del Mar de Barcelona. Me’n vaig a mirar la llista de dates i llocs de viatges fets. Efectivament, el mes de gener de 1998 vam anar a un congrés a Bolsena i el mes de setembre vam viatjar a la Costa Blava. Petits records de paper fixats dins d’un llibre.

Vaig fer la fotografia que il·lustra aquest post, mentre errava per Manhattan, fa un parell de mesos.

Cançons franceses

La Piaf ens acompanya, al cotxe, amb les seves erres inefables: regretter, rien, rose, mourir, amour... Cada peça de roba que posem al piló de donar és tot un món de records que desperten. Per això no m’agrada desprendre’m dels objectes que m’han anat acompanyant al llarg de la vida. Quan els veig, em fan reviure moments que potser romandrien enterrats al fons de la ment, si no tingués aquest estímul. Però, ai, les cases tenen l’espai limitat. I, asseguda al jardí, retorno a una cançó, ara de Charles Trenet, Que reste-t-il de nos amours? I fotografio el branquilló d’espígol aeri entre dos plançons de palmera. 

Sota la lona

S’hi escolten sardanes, s’hi pren el vermut, es parla amb gent que no veus des de l’any passat, a la plaça, sota la lona del casino, el diumenge de la festa major de Llagostera. S’hi festejava, s’hi veia créixer el nen, sota la vela del casino, el dilluns de la Pasqua granada de la festa major de Llagostera. Lluíem el vestit nou, miràvem de reüll els nois, assegudes sota el tendal del casino, el dimarts de la festa major de Llagostera. 

La nina-globus de plàstic, amb el somriure posat, volava sota la lona del casino, diumenge passat, per la festa major de Llagostera, quan la vaig fotografiar.

Cireres del temps

Quan era petita em posava penjolls de cireres a les orelles, com si fossin arracades. També m’agradava fer-me arracades amb les flors arraïmades de l’avellaner. Hi havia avellaners a l’altre cantó de la paret del fons del jardí de Llagostera. Eren tan espessos i alts que migraven els lilàs que hi teníem. Uns i altres oferien una obaga boníssima a l’estiu. M’agradava seguir el procés de la flor a l’avellana. Especial atenció em mereixien també les pellofes. Les avellanes eren buides de dins, quasi totes. Una frustració. Però, les cireres de cor de colom que ens portava en Berto, el de les cireres que li dèiem, eren menjar diví!

Les cireres de la fotografia eren de Terrades, segons em van dir, quan les vaig comprar. Les d’en Berto eren de Panedes. 

Contra l’oblit

Vull recordar i em poso a escriure per no oblidar. Però, mentre llisca el llapis damunt del paper o premo les tecles de l’ordinador, el meu pensament ha anat més enllà i allò que recordava i volia fixar amb mots per no perdre-ho, ja ha canviat, tot i ser el mateix, com l’aigua del riu que s’escola cap al mar, com les fulles dels arbres que reneixen cada primavera a imatge i semblança de les que havien caigut a la tardor. I ja no sé si el que escric és el record fidel del que vaig viure o és la representació del record, o el record del record. I així fins a l’infinit. I torno a començar.

Com que volia recordar aquesta posta rosada, la vaig fotografiar el 19 d’octubre de 2010.

Obcecació

... si mens non laeua fuisset... Ho escriu Virgili a l’hexàmetre 16 de la Bucòlica primera i ho repeteix al vers 54 del llibre segon de l’Eneida. En el primer cas, l’obcecat era Melibeu: no s’havia adonat de la predicció divina del seu exili. En el segon cas els obcecats eren els Troians que van confiar en aquell cavall de fusta, regal dels enemics. Havien passat més de 20 anys entre l’escriptura de l’una i de l’altra obra. Però Virgili continuava creient que, individual o col·lectivament, la ment humana s’obceca, per molts esforços que faci al llarg de la vida, o de la història, per esmenar l’innat i perenne error, que ens fa humans, tampoc no ho oblidem. Què faríem amb un món ple de déus?

La fotografia és fruit d’una lleugera obcecació: la de fer fotos des del cotxe en marxa. Volia fotografiar el casal dels Jumblatt, al Chuf.

Autumnal

La tardor s’ha emportat l’estiu i el Diari del Líban. El trobaré a faltar. M’ha permès de fer el viatge al Líban dues vegades i fixar-lo contra l’oblit, que ens amenaça sempre, i m’esporugueix. Gràcies a tots els que heu seguit el Diari, per la vostra lectura i pels vostres comentaris. Ha estat un plaer compartir-lo amb vosaltres.

Amb la tardor arriben, puntuals, les classes. La il·lusió és la del primer dia, un del mes d’octubre de 1974. No diré que em sembla que era ahir, perquè no és cert. Però, com aquell dia, torno a esperar el moment d’entrar a l’aula, dilluns que ve, i d’una ullada passejar la meva mirada per les mirades dels estudiants. Gran moment. Una vegada a l’any, en farà 36.

A la fotografia, uns capitells del claustre de la Facultat de Lletres de la UdG.

De la memòria

Més el temps suma en el nostre compte personal, més la memòria resta llocs, dies, fets, persones. Sumar i restar sempre van de la mà. I tot sempre és provisional.

Més les persones estimades marxen, menys armari de la memòria compartida queda. Ens hem d’espavilar sols, quan els que ens han vist néixer o ens han vist créixer se’n van.

Aquest sentiment de pèrdua de memòria s’afegeix al sentiment de pèrdua, en sentit absolut, que deixen els que se’n van. Sempre és massa aviat perquè se’n vagin. Sempre és massa aviat per restar sol amb la teva pròpia i poca memòria.

Abans d’ahir vaig fotografiar, per a la memòria, les antigues hortènsies del jardí de la memòria.

I wish you bluebirds in the spring

El cel s’enstristeix i plora, cada dia a la tarda, en aquesta primavera que s’acabarà dilluns. Abans d’ahir, vam tenir sort, es va aclarir. El sol anava a la posta, mentre queia una fina cortina d’aigua. “Plou i fa sol, les bruixes es pentinen...” I el dia ens va deixar aquest cel dramàtic per donar pas a la nit.

Un cel en porta un altre, i un altre, i un altre, i pots refer tots els viatges en un sol capvespre, en un sol viatge, fet amb la ment. Si mires el cel.

La Fonda

Era davant per davant de la casa dels meus pares, a Llagostera. Era, perquè ja fa molts anys que no existeix. És, però, un dels llocs importants del meu imaginari de nena i de jove.

La porta sempre era oberta. Donava a una gran sala que feia de menjador, de sala d’estar, de repartidor, de lloc de trobada. Al fons hi havia la cuina, gran i sempre plena d’atuells i de verdures. Al costat de la cuina, l’eixida. A mà dreta, les habitacions de la planta baixa, una especialment que donava al carrer, davant per davant de la sastreria. Hi havia també la porta d’una escala que menava al primer pis amb més habitacions. Abans, però, a mà esquerra tot just entrar, hi havia un petit despatx amb llibres, pintures, plomilles, tintes, pinzells, dibuixos, cavallets. Era el sancta sanctorum del senyor Pere. El pintor i professor de l’Escola de Belles Arts de Llagostera, Pere Mayol. El meu mestre de dibuix. La senyora Paquita, la seva esposa, era la mestressa. Feinejava tot el dia, amunt i avall, a dins i a fora. No puc destriar de la memòria la imatge d’en Luqui, el gos petit i rabassut, blanc, tacat de negre, que vagava al seu aire per la Fonda i pel carrer. No era carinyós, però era bon amic dels veïns. Hi passava tota mena de gent per la Fonda. Per sojornar-hi o per visitar el mestre pintor. Quan hi van instal·lar la caixa, van destruir els baixos de l’edifici, de rajol vist, singular. Per dins i per fora.

Vaig fer la fotografia del pis de dalt de la Fonda durant la cercavila dels gegants de la Festa Major, no fa ni un mes.

Carrer Àngel Guimerà

És al centre de Llagostera, el que porta a la plaça de Catalunya. Per la Festa Major, a Llagostera, hi ha un concurs d’ornamentació de carrers. Enguany va guanyar el carrer de Sant Feliu. Però el carrer Àngel Guimerà, florit de geranis, va rebre un pernil i una caixa de cava per haver participat al concurs. Així és que divendres passat, a les 8 del vespre, vam tancar el carrer, vam parar unes taules llargues que l’ajuntament ens va deixar i tots els veïns del carrer vam sopar pa amb tomàquet i pernil, coca per postres i el cava.

I recordàvem. Recordàvem quan, als estius, sortíem a parar la fresca al carrer, cada vespre. Recordàvem que en aquella casa hi havia hagut un espardenyer, en aquella altra un sastre, en la de més enllà assajava la cobla Principal de Llagostera, i més avall hi havia una fàbrica -millor dit una màquina- de fer macarrons. Recordàvem que anàvem a veure el Festival de la canción del Mediterráneo al bar El Dorado, perquè tenien l’únic aparell de televisió del carrer. Recordàvem. I ens sentíem propers. Que arribin sovint vetllades com aquesta!

Vaig fer la fotografia dels gegants de Llagostera baixant pel carrer Àngel Guimerà el 22 de maig de 2010, el dissabte de la Festa.

Hortus conclusus

El jardí clos de la infantesa. Hi havia hagut un albercoquer de dolçor hiblaea, un cirerer de blancor virginal, un perer de tronc abraçadís, un desmai de berenades ombrejades, un llimoner de fràgil aparença, una olivera dels orígens, un xiprer metamòrfic i arrecerat. Hi havia hagut. 

L'avet roman, i el llorer, i el pou. Senyoreja ara una magnòlia de copa rodona, una palmera massa esvelta, un prunus d'ombra benefactora. Els arbres d'avui, però, no poden esborrar els arbres del record.