Vull recordar i em poso a escriure per no oblidar. Però, mentre llisca el llapis damunt del paper o premo les tecles de l’ordinador, el meu pensament ha anat més enllà i allò que recordava i volia fixar amb mots per no perdre-ho, ja ha canviat, tot i ser el mateix, com l’aigua del riu que s’escola cap al mar, com les fulles dels arbres que reneixen cada primavera a imatge i semblança de les que havien caigut a la tardor. I ja no sé si el que escric és el record fidel del que vaig viure o és la representació del record, o el record del record. I així fins a l’infinit. I torno a començar.
Com que volia recordar aquesta posta rosada, la vaig fotografiar el 19 d’octubre de 2010.
Entrades
Captar l'instant, aquest desig, aquest impossible! I l'escrivim per retenir-lo en els nostres braços d'amor.
ResponEliminaEscriure per reviure, Mariàngela. I una bellíssima instantània en rosa que és on l'amor es posa.
ResponEliminaUn petó.
També m'ha passat, Mariàngela. Les impressions, els records, les sensacions, el que en un moment precís voldries escriure, s'esvaeixen segon rere segon s'hi ho deixes per després.
ResponEliminaÉs com el temps, passa i passa...
Una abraçada, set abraçades...
I què en fem de tants instants capturats? És l'infinit! Gràcies, Teresa i Lluís.
ResponEliminaGràcies per la tendresa, Glòria!